F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Epitafi (lauraperez)
INS Celestí Bellera (Granollers)
Inici: Com llàgrimes en la pluja (Jordi Sierra i Fabra)
Capítol 3:  Capítol 3 - L'EPITAFI

L’Arlo ja havia tancat els ulls feia estona però la Grace encara el veia mirant-la i el sentia repetir una vegada i una altra “T’estimo, Grace”. Ella li tornava a respondre que ella també l’estimava, però s’empenedia al moment d’acabar la frase. Tanmateix, quan el seu miratge tornava a l’inici i l’Arlo li tornava a dir que l’estimava, sortien de nou d’entre els seus llavis les mateixes paraules: “I jo a tu… Arlo”. I no era mentida.

Per molt que li hagués agradat a la Grace dir-s’ho, per molt que ho va intentar, era incapaç de convèncer-se, cada vegada que el sentia declarar el seu amor, ella ho tornava a sentir, tornava a estar segura de la seva resposta i la deia amb veritat, perquè sí, se l’estimava. No era una resposta que li sortia per inèrcia, com sí li va sortir aquella maleïda pregunta que va haver-li de fer aquell dia al cementiri, tot just una setmana abans, una setmana només i la Grace la sentia tan llunyana que dubtava si havia tornat a néixer i vivia ara una vida diferent.

Se’l va mirar una estona. Jeia allà, apaciguat, immòbil, inofensiu. Però despert no ho era i la Grace ara ja ho sabia, tot i que si pogués tornaria enrere a quan encara no ho sabia.

Abans tot era més fàcil, més agradable, més romàntic, més… fals? Potser. Potser era fals però a la Grace li agradava més d’aquella manera.

Van passar per la seva ment molts dels seus records amb l’Arlo; alguns llunyans, altres de feia escassos dies, i es va plantejar què seria de tots aquells moments si l’Arlo moria. O dit d’una manera més directa, que ella pretenia evitar, què passaria si el matava?

Després d’uns minuts de reflexió i que se li passés una mica el xoc, es va adonar de la bajanada que s’estava plantejant. Ell semblava convençut de que ho faria, però. Era aquesta la imatge que tenia d’ella?

La Grace s’hi va acostar però, en sentir com de natural notava aquella atracció i veure l’invisible camp de gravetat que exercicien aquelles faccions sobre ella, va fer unes passes enrere. I unes quantes més… fins a l’entrada. Va retrocedir a poc a poc i va sortir. Va tancar i va arrencar a córrer cementiri avall sense parar fins arribar a la sortida. Un cop allà la reixa que separava el món dels vius i el dels morts semblava més forta i imponent, la porta més gran i impassible i el cartell més lúgubre i amenaçador que mai.

Un cop fora del cementiri, va caminar sense rumb aparent pels carrers de la ciutat i va anar recordant en cada racó els moments que havia passat dies abans, aliena a la maldat amagada del seu xicot.

Va deambular algunes hores, que ella havia pensat que eren minuts fins que el l’alba va començar a treure el cap. Llavors va adonar-se que havia de fer alguna cosa amb l’Arlo, no el podia deixar allà abandonat i esperar que es despertés, perquè ves a saber què passaria si es despertava allà sol.

Va tornar a on l’havia deixat amb una idea clara en ment. Agafar dues xeringues més i injectar-les-li per guanyar temps mentre decidia què fer. No el volia matar, això estava clar, només havia estat un pensament que, com una espurna, va aparèixer al seu cap en un moment de crisi.

No li quedaven gaires opcions. Entregar-lo a la policia? Fàcil dir-ho, però com pot algú fer això? Com pot algú enviar a la persona que en un punt de la seva vida més ha estimat aun infern segur per la resta de la seva vida? Per no parlar del focus mediàtic que tindria el seu cas. Es va parar a pensar com li diria la premsa si el bategessin amb nom d’assassí. Alguns li van passar pel cap, era escriptora al cap i a la fi, però no s’imaginava a “La Parca” amb aquells ulls foscos on se sentia com a casa; no visualitzava “el Sepulturer Ombrívol” pentinant-se un rull presumit i no podia creure’s que “El talla-colls” hagués acaronat el seu propi coll amb les mateixes puntes dels dits que subjectaven ganivets afilats als dels innocents.

L’altra opció que se li acudia era deixar-lo marxar. Fer-lo anar lluny i oblidar-lo per sempre. Però amb aquesta opció mai se sentiria tranquil·la, mai oblidaria tot. Sempre quedaria la por per la seva vida, tot i que en aquell moment no semblava preocupar-li el seu benestar. Quedaria també el remordiment inevitable de saber que més enllà dels teus nassos hi ha gent morint per culpa teva; hi ha fins i tot qui diria que hi ha gent a la que estàs matant sense tocar ni veure.

En tot això va estar pensant durant el trajecte i es va repetir a sí mateixa el pla una altra vegada.

  1. Entrem

    Agafem dues xeringues

    L’injectem les xeringues al braç

    Guanyem temps per pensar


Fàcil, no?

Bé, va ser fàcil fins que va obrir la porta i es va trobar l’Arlo dempeus, deslligat enmig de l’espai. Va fer un bot i un xiscle que aquest cop sí que va sonar clarament: estava molt espantada. Ell aviat se’n va adonar i es va tirar a terra per no intimidar-la. Ella va desconfiar del gest, no trobava cap raó per la que algú que estava convençut que ella el voldria matar col·laboraria amb aquesta tasca. I és que no l’havia, no hi havia raó per fer-ho, però el gest era genuí.

—Perdona’m… —va suplicar amb un fil de veu que veritablement donava pena.

—No puc. —va murmurar ella, insegura, i va posar-se a lligar-lo de nou, amb cert trèmol a les mans—Com t’has deslligat?

—Això no és relevant. El cas és que ho he fet i no he intentat res. Vull que confiïs en mi un altre cop.

—Ho dius com si m’hagués posat gelosa perquè has mirat una altra. Has matat un tío davant meu, coi! — Una altra vegada estava parlant amb l’Arlo, el seu xicot i no amb l’Arlo, el desconegut que acabava de conèixer enmig d’un mausoleu sense nom en un cementiri, encara que cada vegada aquest diagrama de Venn separat atemptava a fusionar-se per una intersecció.

—Si us plau, intenta entendre’m.

—Com vols que entengui res, si no sé si ni qui ets ja.

—Doncs deixa’m explicar-t’ho.

Als dos se’ls quebraven les veus i les mirades amb cada paraula que pronunciaven i sospiraven a l’espera d’un futur més brillant que el que veien ara: una atzabeja al costat de la perla nacarada que sempre havien tingut a l’abast i mai havien valorat.

L’Arlo es va a posar a explicar i amb dificultats va anar describint-li el procés d’arribada:

— … i que té a veure Quinn Blake amb tot això?

— Què no té a veure Quinn Blake amb tot això és la pregunta que m’hauries de fer. Mare meva. Ell em va fer ser així.

— No, però ell era una víctima.

— Sí, meva. La meva primera víctima, el naixement d’aquest alter ego meu.

— Què vols dir? No el va matar la màfia?

— Ja m’hauria agradat. No, és veritat que ell estava involucrat amb la màfia però no era per cap acte heroic relacionat amb la policia pel que va morir. Ell estava investigant la màfia japonesa aquí a la ciutat, i en una batuda va acabar disparant i matant a un dels japonesos que va voler fugir però la màfia no va enviar ningú a matar-lo. Potser perquè no van tenir temps, però el cas és que no van fer-ho.

— Per què?

— Per què què?

— Per què el vas matar?

— No l’hauria d’haver matat. — es va gronxar al lloc.

— D’acord, i per què ho vas fer?

— Ens estimàvem, érem feliços. —va fer mirant el sostre.— Però això era perquè ell m’ocultava una cosa. Era un assassí. Quan em vaig assabentar no vaig poder suportar-ho.

— Però si tu també ho ets!

— No… En aquell moment encara no ho era, t’he dit que va ser la meva primera víctima.

— Segueixes sense haver-me respost. Per què el vas matar?

— Per la mateixa raó per la qual tu em tens aquí lligat. Vaig entrar en pànic, no vaig saber què fer i m’hi vaig tirar a sobre. Ell no em va voler fer mal, tenia molta cura amb mi… I jo vaig agafar un dels ganivets i el vaig amenaçar. — L’Arlo va recordar l’escena en silenci.

De sobte va tornar a la realitat quan la Grace li va començar a donar copets amb un pal d’escombra que hi havia per allà.

— Ja no t’atreveixes ni a tocar-me. — La Grace el va mirar i, per primera vegada, una mirada seva no el va reconfortar. Ben bé al contrari. Li va fer mal, el va esquerdar per dins i va emportar-se la seva esperança. — No puc culpar-te.

— Bé, —va fer un esforç exagerat per ignorar el tema — El vas matar, no? Això no explica per què has continuat matant.

— Perquè un cop has sentit l’adrenalina i el teu cor ha bategat en veure la sang aliena brollar al teu tacte i tenyir-te els dits d’aquell to de vermell tan particular, ja no pots tornar enrere. Això em va dir ell pocs segons abans que…

— Que el matessis. — va assentir

— Però no li vaig fer cas. Hauria d’haver-li fet, però el meu sentit de justícia m’ho va impedir. O potser simplement la set de sang l’havia tingut sempre i en aquell moment semblava tan a prop de saciar-la que ho vaig haver d’intentar. Però des que la vaig tastar, des que aquelles gotes espesses em van esquitxar la cara i van aterrar sobre els meus llavis anhelosos del seu gust ferrós, mai he pogut parar, mai saciaré aquesta set.

— I ell per què matava? Podia sentir aquesta set i tot el que tu vulguis, però un no decideix matar perquè té la gola seca.

— No ho entens, no és tan simple. Ell va començar a matar amb la seva xicota.

— La va matar? Quina mena de cicle sinistre és aquest, Arlo?

— No, ell no. La seva xicota matava, però jo no sé per què. Ell ho entenia i ho van començar a fer junts. Altres parelles compren una casa, tenen fills i els ensenyen a llegir o coses d’aquestes, què sé jo, però el seu amor es fonamentava en la destrucció, no en la creació. Quan el Quinn es va adonar d’això la va deixar i ella s’ho va prendre sorprenentment bé. Va ser un trencament molt pacífic, irònic tenint en compte que tots dos es dedicaven a matar.

— I com ho saps? No era que t’havies assabentat de tot segons abans de matar-lo, que va ser tot molt impulsiu?! Deixa de mentir-me per l’amor de Déu…

— No et menteixo. Mai t’he mentit. No ho sabia tot llavors. Ell només em va dir que la Pandora i ell havia començat a matar i que s’havia convertit en part d’ell i que necessitava compartir-ho amb mi, però no el vaig deixar acabar.

— Es deia Pandora?

— Sí, ho sé, li ve com anell al dit. I com la verdadera Pandora, en obrir la caixa dels mals aquests mals li van portar la mort.

— Vas matar-la.

— És una afirmació, no una pregunta. —Esperava que la Grace encara pogués veure el bé que hi havia dintre seu, però és que no n’hi veia gaire ell mateix tampoc.

 
lauraperez | Inici: Com llàgrimes en la pluja
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]