F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

en procés (naima)
INS Lauro de les Franqueses (Les Franqueses Del Vallès)
Inici: La memòria de l’arbre (Tina Vallès)
Capítol 3:  La veritat

Uns dies més tard van quedar els dos amics, en Jan i en Gerard, a la plaça del poble, per parlar una estona sobre els avis d’en Jan.



—Hola, Jan. —Li va dir en Gerard només arribar amb emoció.



—Hola, Geri. —Va contestar el Jan.

—Mira Jan, he estat els últims dies buscant informació sobre el que et va dir la teva àvia, però no he aconseguit desxifrar res, he preguntat als veïns si han sentit alguna notícia i ningú m’ha sabut donar una resposta. —Va explicar el Jan.



—Tens tota la raó, a mi m’ha passat el mateix, de moment no he descobert res. Encara que continuaré investigant. Segueixo sense saber quina versió creurem si la de l’avi o la de l’àvia.



En Jan i en Gerard van estar pensant una estona en silenci fins a arribar a la conclusió de què es posarien d’acord i dormirien junts a casa d’en Jan per intentar obtenir nova informació. Evidentment, van preguntar als pares si es podien quedar a dormir, i ells els van acceptar la proposta. Així doncs, com que ja era el vespre els pares i els avis van decidir marxar a sopar a un restaurant molt proper i van deixar als nois sols.



Al llarg d'un parell o tres d’hores, sense cap adult a la casa, van agafar un paper i un bolígraf, i van començar a escriure les preguntes que passaven pels seus caps. A més a més van formular un petit resum sobre si el que deia l'avi o l’àvia era veritat. Van començar a xerrar sobre el que feien habitualment els avis, d’en Jan, entre setmana. Pràcticament, es passaven tot el dia a casa fent feines de casa o sense fer res, no acostumaven a sortir gaire de casa.



Durant el temps que els adults van estar a fora, els nanos van estar reclosos a l'habitació. Quan els pares i els avis van arribar i se'n van anar a dormir, els joves van tenir clar que era el millor moment per sortir i investigar per la casa. Així doncs, van sortir de l'habitació sense fer soroll i de puntetes per dirigir-se a la planta inferior.



Tot seguit quan ja eren a baix, van començar a remenar pels calaixos de la cuina i del saló. L’únic que van trobar va ser un diari a un dels calaixos de la cuina de fa un mes. Allà s'exposava el robatori d'un banc a prop del nostre poble, però no hi van fer cas, per tant, van continuar buscant per tot arreu. En Gerard va començar a buscar per sota el sofà i per sota d'un moble i va descobrir un objecte.



—Jan! Jan! Corre, vine. Mira que he trobat! —Va dir en Gerard mig cridant.



—Shhh, no cridis Gerard —Deia en Jan xiuxiuejant.



—Perdó, però mira això és molt…— En Gerard es va quedar sense paraules.



—Ai mare! Una pistola?! No m'ho puc creure. Que farem amb això ara? —Va dir en Jan espantat.



—Deixa això on estava!! —Li va demanar en Jan.



—No podem fer això ara! És una pista! —Va respondre en Gerard.



—Ja ho sé, és molt fort el que acabem de trobar, però si s'adonen que ja no està potser la cosa anirà malament. Deixa-la on era, ara ja sabem on és. Tanmateix, una pregunta: de qui deu ser aquesta pistola? —Va explicar en Jan.



—D’acord, d’acord. La deixo. Jo penso que… és dels teus avis. —Va dir en Gerard

De cop i volta va haver-hi uns minuts de silenci. No van saber reaccionar a la situació. Estaven realment espantats. Entre tots dos van acordar que, ja havien vist bastant i que anirien a l’habitació per continuar parlant sobre el tema i per investigar el que posava al diari que van descobrir. Així doncs, es van passar la nit fent el que van pactar.



L'endemà, només despertar-se, van marxar a casa d’en Gerard, a esmorzar, per començar a planejar tot el que farien per esbrinar el que estava passant amb els avis d’en Jan. De sobte en Jan va adonar-se que no tenia el dietari, per tant, van tornar corrents a casa d’en Jan a buscar el diari.

—Jan, que posava al diari? És que em vaig adormir i no vaig poder llegir-lo amb tu, ho sento. —Va dir en Gerard cansat de caminar.



—Tranquil, no passa res. Doncs el diari explicava que diferents accions i experiències, no gaire bones la veritat, a diferents dies, per exemple recordo que a una de les pàgines posava 16 d’abril de 2014 que explicava un robatori a un banc de diners. Aquesta és una de les moltes coses que estava escrita en el diari, així doncs crec que ja et vas fent una idea sobre que va. Quan vaig acabar de llegir el bloc, com que estava molt concentrat, no em vaig adonar de la família tipogràfica en la qual estava escrit el llibre. Em vaig quedar bocabadat quan vaig veure que era la font del meu avi Joan.



—Ostres… Que fort! Ara me'l llegiré jo. Escolta Jan, tinc una idea: quan arribem a casa meva podem preguntar-li a la meva mare, que és policia, a veure si sap alguna cosa dels teus avis. Potser ha rebut denúncies de veïns cap als teus avis, potser els van detenir o no ho sé. Poder ella sap alguna cosa.

—Em sembla bona idea— va dir en Jan.



Quan van arribar a casa d’en Jan, van entrar i mentre els avis i els pares miraven la televisió, es van posar a buscar discretament aquell diari, que estava a l’habitació del jove. En Gerard va pujar a buscar-lo i al mateix temps en Jan es va quedar a baix, al rebedor. Només entrar a la casa, hi ha un petit armari on allà hi havia moltes bosses i motxilles i el nano es va posar a mirar-les. Finalment, va trobar una bossa bastant gran i de color negre. La va obrir i estava plena de bitllets. En Jan es va quedar sorprès. Ells no l'havien vist aquella nit perquè era fosc, però sense voler van descobrir una pista. Després d’això l’amic, per fi, va baixar amb el dietari a la mà i tot d’una, després d'acomiadar-se van tancar la porta i van marxar, de nou, a casa d’en Gerard.



Van estar tot el trajecte sense dir paraula fins que van arribar a casa d’en Gerard. Es van dirigir directament a l’habitació del jove. Només tancar la porta, en Jan va confessar el que va veure uns minuts abans, a casa seva.

—Geri, et vull dir una cosa que he vist mentre tu estaves agafant el diari. —Va emetre en Jan, espantat.



—Digues. —Va respondre en Gerard.



— Doncs… bé… tu ja saps que quan entres a casa meva, a la dreta hi ha un armari on guardem bosses i motxilles de tota mena. Aleshores m’ha donat el punt per revisar alguna de les motxilles. De sobte m’he trobat amb una que era fosca i bastant grossa. L’he obert i dins hi havia… —En Jan es va travar.



—Que hi havia? Ai, Jan, quina intriga. — Va dir en Gerard exaltat.



—Estava plena de bitllets —Li va dir finalment en Jan.



Els amics es van deixar amb un pam de boca oberta. En Gerard no sabia què dir en aquell instant. Després d’una estona tancats a l’habitació, llegint el diari (no tot perquè era massa llarg) i investigant, van concloure que ja era hora de preguntar a la mare d’en Gerard si sabia res del tema. Així doncs, es van dirigir al saló per xarrar amb ella.



—Hola, mare. —Va dir en Gerard.



—Hola, nois, que necessiteu alguna cosa? —Va respondre ella.



—Doncs, la veritat és que sí. Ens agradaria parlar-te sobre un tema personal. —Va fer saber en Jan.



—Clar nois, el que vulgueu. Endavant. —Afirmà la mare.



Pel que fa a això, els joves van explicar-li tot a la mare.

—Ostres Jan, crec que us puc ajudar però no gaire. Ja sabeu que no tinc permès donar informació confidencial. —Va detallar la mare.



—Bé, doncs… És igual, digues-nos el que saps o el que tens permès dir, si us plau mare. —Va suplicar en Gerard.



—D’acord, només diré que van estar detinguts. —Va dir la mare d’en Gerard.



—No ens pots dir el motiu pel qual van estar arrestats? —Va dir en Jan.



La mare va negar amb el cap. Minuts més tard el Jan, a mesura que anaven trobant pistes, va fer fotografiar a totes les proves que tenien, i, amb això van poder mostrar a la mare d’en Gerard que tenien raó. Quan va acabar la conversa, els nanos li van demanar a l’adulta que no diguis res a ningú fins que en Jan expliques tot als seus pares. Així doncs, la dona va complir paraula i no va dir res fins noves ordres dels joves.

Va anar passant el temps fins que en Jan, finalment, es va decidir per contar tot el que sabia, als seus pares en privat, sense els seus avis. Ell i en Gerard van estar parlant per WhatsApp, ja que en Jan estava molt nerviós, va demanar al seu amic que si us plau estigues present aquella tarda de la veritat i que l’ajudes en els moments que es quedés en blanc.

Així doncs, aquella mateixa tarda, una hora després de dinar, en Gerard es va presentar a la porta de casa d’en Jan. Només entrar es va dirigir a l’habitació d’en Jan, on allà van estar cosa de 10 minuts preparant-se per dir tot el que sabia, és a dir, la veritat. Seguidament, van baixar les escales per adreçar-se a xerrar tots quatre, mentre que els avis estaven fent una migdiada. Els adolescents van seure a prop dels adults i va començar la conversa que més esperaven els nanos.



—Hola, mama. —Va dir en Jan.



—Hola, nois voleu alguna cosa? Tot bé? —Va respondre la mare d’en Jan.



—Hem de confessar una cosa. Fa un temps vaig preguntar a l'avi el motiu del seu desnonament, m’ho va explicar i més tard, li vaig fer la mateixa pregunta a l’àvia, però em va respondre una cosa diferent, per tant jo vaig decidir investigar fins a arribar al final. Després d’uns dies jo i en Gerard hem descobert tota la veritat, els avis van robar un banc i van haver de fugir de la seva casa, perquè no els trobessin, i aleshores venir a viure a la nostra perquè estan en recerca i captura.



—No sabem de què parleu— va dir el pare fent com si no sabés res.



Els dos nois van ensenyar totes les proves físiques a la mare a la mare. Li van dir que els acompanyes i primer li van ensenyar la pistola encara amagada on la van trobar, la bossa plena de diners i per últim el diari. Els pares es van quedar bocabadats en veure la pistola i tots els diners. No sabien que fer estaven bloquejats. Els adults que hi havia al saló, en aquell moment tenien un munt de preguntes, però els joves no van respondre cap ni una.



Un dia més tard, després que en jan ho expliques tot als seus pares, la mare d’en Gerard va rebre les ordres dels nanos dient que ja podia explicar-ho a la comissaria. La mare va fer la seva funció: va fer que vinguessin tres cotxes de policia i detenir als avis d’en Jan. La mare d’en Jan va donar totes les proves i evidencies a l’especialista d’aquella funció. Finalment, les persones que van venir se'ls van endur a comissaria per fer l’interrogatori, fer el judici i el més probable és que tindrien més de quatre anys de condemna penal.



Després de descobrir tot això els pares d’en Jan van agrair tot el que havien fet els nanos per trobar la veritat darrera d’aquella mentida dels avis encara que no volien que se'ls emportessin.

 
naima | Inici: La memòria de l’arbre
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]