F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Fins que la mort et seapri de mi (gongar06)
INS Ribera Baixa (El Prat De Llobregat)
Inici: Asfíxia (Chuck Palahnuik)
Capítol 3:  Redempció

Els primers rajos de sol xocaven contra un atordit Ed, tirat al terra, las pastelles que l’hi havia donat el ja difunt senyor Carlo eren útils. Ja no podia veure res que podes atacar-li, ja no escoltava aquella veu que feia que el seu sentiment de culpa que el turmentava, ja no captava l’olor a cafè que sempre inundava les seves foses nasals i viatjava del cap als peus. Es va posar en peu ,notava un fort d’olor de cap que iva baixant d’intensitat gradualment. Malament, caminava cap a casa, xocant-se amb las tanques, parant la vista a terra. Va tornar a casa però no sap quant va tardar, pot ser una hora, pot ser dos, pot ser que el seu cap tornes a fer-li alguna al·lucinació i seguis al carrer. Va veure el sofà però no es va asseure i va a anar a la cuina. Mentre feia cafè es va donar compte que o feia per a dos persones, no va donar mes importància i va deixar l’altra tassa plena de cafè a la taula i es va a anar a asseure al seu estudi. Era un estudi amb molts records, entre ells uns CDS on posava: Jazy. Va posar-oh a un reproductor que miraculosament funcionava... La veu del Jazy inundava l'habitació, des de petit havia cantat molt be, i només va tancar els ulls i va recordar...



—Tio, tens la pasta?— Deia el Jazy.

—Ah... Si aquí esta— Deia l’Ed mentre ficava la ma a la butxaca.



l’Ed va treure els diners de la butxaca va mirar al davant i veia a un senyor Carlo, mes jove, amb el seu fill en aquell tèrbol negoci. Eren a una casa en un barri a prop del parc, la casa era plena de droga i medicaments il·legals.



—Nois, us agraeixo molt que vingueu, però si no voleu acabar mal parats no torneu per aquí— Ens deia el senyor Carlo.

—El que tu diguis vell— Deia el Jazy mentre s'anava amb l’Ed



Quan van sortir, van anar cap al parc a consumi el que havien comprat. Aquell parc era propietat del la joventut de la ciutat, aquell era un lloc segur per a ell. Caminaven cap a sota d’un arbre. Ven aviat es van asseure, l’Ed va veure a la Dalia cridar-li al que aquell moment era la seva parella.



—Ets un desgraciat Marx— Cridava ella.

—Zorra, per que tens que agradar-li a tots els amics meus?— Ell responia.

—Culpa mia serà que els teus amics siguin imbecils com tu—Va cridar la Dalia.



El Marx va aixecar la ma quan el Jazy i l’Ed van posar-se al mig. El Jazy va agafar-lo del brac i l’Ed va donar-li un cop a la panxa i la Dalia aprofitava per escapar, el Marx es va alliberar del Jazy i van donar-li un cop al nas, es va girar i va treure una navalla.



—Estàs mort fill de puta— Deia el Marx molt enfadat.



Es va llançar sobre l’Ed. Van forcejar una estona fins que el Jazy va llançar-se sobre el Marx. Mentre el Jazy feia un esforç per ofegar-lo el Marx el va tirar al terra i va clavar la freda fulla de la seva arma a l’estomac del Jazy. L’Ed va veure com el seu amic es desplomava al terra i la vida s’anava dels seus ulls...



—No!!!— Va cridar l’Ed mentre s'apropava corrent al Jazy.

—Merda Ed... crec que d’aquesta vegada no sortiré— Va dir el Jazy.



L’últim batec va sonar al pit del Jazy quan va deixar de respirar. L’Ed es va girar furiosament i va veure al Marx. Va treure la navalla del pit del Jazy i es va abalançar sobre el Marx. Quan va enterrar l’arma al coll del Marx tot es va tornar fosc. Va despertar amb el cap pegat a la taula de l’escriptori, era de nit. El telèfon sonava. Es va aixecar de la cadira i va dirigir-se cap al telèfon fix, era el Jazy qui trucava.



—M’estic tornant boig-xiuxiuejava l’Ed.

—Ara et dones compta?- Exclamava una veu de dona distorsionada.



La Dalia distorsionada sortia de las ombres com un depredador nocturn. L’Ed va treure el pot de pastelles de la butxaca i es va empassar una. El fort mareig el va assolar fent-lo caure al terra.



—Creus que això em pararà? Jo no soc una creació del teu cap Ed, jo soc real— Va dir a l’orella de l’Ed



L’Ed va agafar un llibre que tenia prop per donar-li un cop a la bestia. El monstre va retrocedir atordit. L’Ed va aprofitar per anar-se d’aquell lloc com va poder. Al carrer va parar a un taxi i va pujar.



—A on vaig?— Va dir el taxista

—On sigui però no aquí!!!— Va cridar l’Ed



El taxista una mica molest va arrancar. Era un senyor major que tenia cara de no voler un problema. Els efectes secundaris de la pastella van anar desapareixent.



—Noi, estàs ve? No tens bona cara, vols parar?— Va dir el vell conductor.

—No t’interessa el que em passi a mi, nomes condueix— Va dir l’Ed agressivament.

—Fins aquí has arribat, em pagaràs i et marxaràs del meu taxi— Va dir el taxista.

—No tinc diners...— Va xiuxiuejar l’Ed



El taxista va parar el cotxe en mig d’un creuament i va girar cap a l’Ed. Va començar a riure i va ficar la ma a la guantera i va treure una pistola.



—O pagues o no sortiràs d’aquí, entesos? Tinc set bales i nomes necessito una per a tu— Va dir el taxista mentre apuntava al pit de l’Ed.



L’Ed no sabia com reaccionar. Una potent llum va il·luminar l’interior del taxi i un camió va envestir el taxi.



L’Ed va despertar a l’hospital, era de nit i es trobava a una sala d’espera. La Dalia era dormida a la seva espatlla. Estaven esperant a que acabessin de tractar la ferida que el Jazy havia rebut de la baralla, l’Ed observava la sala, estava completament buida. La Dalia va obrir els ulls.



—Ed...- xiuxiuejava la Dalia.

—Que?- responia l’Ed.

—Perdona a sigut culpa meva — Va dir la Dalia entre llàgrimes.

—No et preocupis, em sigut nosaltres els que ens hem ficat, no es culpa teva— Va dir l’Ed.



Es van quedar els dos en silenci i l’Ed van tancar els ulls.



El crepitar del foc el va despertar, era al taxi que estava bolcat. El accident havia sigut greu, l’Ed podia veure al conductor del camió amb la cara destrossada contra el volant. Mentre sortia del cotxe i contemplava la grotesca escena, el taxista va agafar a l’Ed pel coll i el va començar a estrangular. Els dos van forcejar al terra, l’Ed intentava treure-li-ho de sobre, però era mes fort que ell. l’Ed va agafar un cristall trencat per donar-li un tall a la cara i el va fer treure de sobra. El taxista va treure la pistola, però l’Ed va actuar ràpid i es va tirar sobra ell començant un nou forcejament per la pistola. El taxista va donar dos tirs a l’aire, però l’Ed va aconseguir fer que el canó del arma apuntes a la barbeta del seu atacant i va pressionar el gallet, la sang del taxista va tacar tota la cara de l’Ed. Es va treure el cos del taxista de sobra, es va quedar al terra tirat escoltant com las ambulàncies i cotxes de policia s’apropaven.



—Ed... no t’oblidis de mi...­— Va dir una veu distorsionada des de l’obscuritat d’un antic edifici.



Una força sobrenatural el va arrastrar a un edifici molt antic. Allà la força el va llençar contra una paret i monstre distorsionat va sortir de las ombres per acabar amb l’Ed. Ell va disparar contra la bestia al cap, fent que es desplomes al terra amb la cara petada per la bala. L’Ed sospirar alleujat, però la calma no dura molt, el monstre s’incorpora grotescament mentre el rostre de la criatura es regenerava.



—Creus que això acabaria amb mi?— Deia el monstre.



L’Ed es posa a córrer mentre el monstre l’ataca. Ell va aconseguir tancar-se a una habitació, els cops a la porta van anar fent-se menys freqüents. L’Ed va visualitzar la habitació en la que es trobava, el fantasma de la Dalia era davant de una finestra.



—Perquè o vas fer?- Deia ella.

—Dalia...- Murmurava ell.

—Això no respon la meva pregunta!!!- Crida ella.

—Saps quina es la pitjo part de tot això? Que si t'he volgut, que la delicadesa amb la què em vas sostenir entre els teus braços... Va ser la dosi perfecta d’analgèsics que necessitava per a les meves ferides.— Va dir ell apenat.

—Calla imbecil!!!- Cridava ella amb llàgrimes als ulls.

— Que no vas ser una habitació d'hotel... sinó un llit per amagar-me a descansar a la calor de les teves llençols. Em vas doldre i vas intentar adormir el meu dolor amb la teva morfina, però l'efecte no dura per sempre... i les ferides tornen a fer mal...— Seguia dient ell.

—Para per favor...- Va dir la Dalia entre llàgrimes.

— Si sóc honest, jo si t'he volgut... aquest breu moment d'eternitat que compartim, va ser un descans i em va ensenyar noves maneres de ser estimat. Crec que... vaig poder fer arrels amb tu... però les flors estaven pansides. encara que corri... i corri... i corri... els meus dimonis em van atrapar. Sé que saps que no et mereixis els estralls de la meva confusió... del meu actuar erràtic. Perdona'm... per haver-nos deixat al bord d'"haver estat". Però siguem honestos, saps que si et vaig voler...- Va dir ell.



Ella entre llàgrimes, va anar fent-se partícules fins que es va fusiona amb la llum de la lluna, i va escoltar la seva veu xiuxiuejant “Et Perdono”.



A l’Ed ja no l’hi quedava res, tornava a estar sol... Va posar la freda pistola al seu cap, ja no escoltava res, ja no estava trist, per fi estava en pau... i nomes va pressionar al gatell i va deixar aquella sala en silenci.
 
gongar06 | Inici: Asfíxia
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]