Emma
Quan ens hem acabat els cafès, la Grace i jo hem sortit a l’exterior, on hi ha un parc infantil, i ens hem assegut en un dels bancs. El silenci hi ha sigut present fins que jo l’he agafat de la mà i he començat: T’ho he d’explicar tot, ja no puc més, sé qui és l'assassí...
“- Però per a què ho entenguis tot, hem de començar pel principi. Tenia quatre anys i ho recordo perfectament. Tornàvem a ser a la casa de vacances i no m’agradava. Era molt sorollosa ja que estava en una ciutat enorme als voltants de Seattle. Tot i ser a la casa de vacances, passava molta menys estona amb els pares que de normal. I això no m’agradava gens, no ho entenia, i encara vaig tardar molt en entendre-ho. Tenia molta sort de poder estar amb en Samuel, el meu germà. Era un parell d’anys més gran que jo i m’estimava moltíssim. En aquelles vacances va passar una cosa que va fer canviar la meva manera de ser.
Una nit érem tranquil·lament sopant al gran menjador de la casa i de cop va sonar el telèfon del pare. Quan va veure la pantalla i va esbrinar qui l’estava trucant, es va sobresaltar. Les mans li van començar a tremolar i les pupil·les se li van dilatar a l’instant. Ho va intentar dissimular tant com va poder, però no ho va fer del tot bé perquè tots ens en vam assabentar.
- He de contestar- va dir. Es va aixecar i va sortir fora, a l’immens jardí.
La mare semblava estar atenta a la conversa del pare, però era molt difícil, per no dir que era pràcticament impossible. Aquella nit, després de la misteriosa trucada, els pares van estar discutint fortament durant hores. En Samuel va venir a la meva habitació i es va quedar amb mi tota l’estona distraient-me perquè deixés d’escoltar aquella conversa d’adults, tot i que el to dels pares era molt alt i era absurd intentar no sentir-la.
Ningú no està preparat per escoltar aquelles converses sortides de la boca dels seus pares, i menys dos nens de quatre i sis anys.
La Grace escoltava atentament, sense preguntar res, tot i els milers de preguntes que devien estar corrent al seu interior.
- Els pares mai més van tornar a discutir d’aquella manera, o almenys no davant nostre -vaig continuar-. Al llarg de la nostra vida sempre recordarem un seguit d’experiències que vulguem o no vulguem no podrem oblidar. La baralla en va ser una i la que ara t’explicaré n'és una altra.
“Dies després d'haver complert quinze anys, el meu pare em va demanar d’anar al carrer Argent 34 a cometre un crim molt greu. Va demanar-me d’assassinar la parella Lee. Ja et pots imaginar com va ser allò: sang, massa sang regalimada a les parets de casa seva embrutant-ho tot i destruint una magnífica i plena vida de dos joves -la Grace estava perplexa i era normal; a ningú se li posa bé que li expliquin coses d’aquestes-. Ho vaig haver de fer, per culpa seva, per culpa del meu pare. Segurament ja ho has notat, però el meu pare és molt venjatiu i molt més encara si parlem d’aquesta parella, la que em va demanar de matar. I saps per què? Perquè el dia abans que el meu pare parés de fer missions, just abans de convertir-se en el cap, li van demanar que assassinés el Fred i la Molly Grason. Eren una parella normal i recordo que quan tenia uns vuit anys em regalaven caramels i llaminadures. Com anava dient, el meu pare va anar a casa seva, i els va matar a sang freda i fent una feina impecable. Just quan va caure l’última gota de sang a la moqueta de la casa, el meu pare va veure que a l’altre costat de la finestra hi havia una persona observant l’horrible escena i resulta que era la Cloe Lee, paralitzada pel terror, mirant-lo amb una cara pàl·lida, amb els seus arrissats cabells pèl-rojos, els seus intensos ulls blaus, i duia un vestit molt bufó de color blau clar i un cinturó d’un to més fosc i una caixa plena de croissants reposant sobre les seves mans blanques. Ella va marxar corrent, tant que no va poder enxampar-la. I per això l’havia de matar.”
Aleshores la Grace em va interrompre.
- I la vas matar? -se la notava nerviosa i molt preocupada pel que acabava d’explicar-li.
Vaig fer que no amb el cap. La vaig mirar als seus ulls castanys i aquests expressaven desconfiança i incertesa. Tot i així, ella es mostrava forta davant d’aquesta situació. La conec i sé que s’estava obligant a mantenir-se callada, escoltant.
- El meu germà ho va fer per mi. Després que ho fes no l’he tornat a veure més, ni tan sols m’ha respost els missatges. No sé on pot ser. El pare diu que està bé i segur -vaig parar un moment per agafar aire i pensar què més havia d’explicar-. A mesura que anava creixent, els meu pare va anar donant-me missions més complicades. Ell sabia que les podia fer, ja que m’entrenava deu hores a la setmana: feia peses, corria, nedava, practicava la punteria amb armes de foc...
M’ha posat missions molt complicades, com per exemple robar silenciosament uns documents confidencials de la OSEUCC, una agència d’espies secrets; robar bancs sense que els propis treballadors s’adonessin, entre d’altres feinetes.
“Però cap missió va ser tan complicada com la missió Mason. El meu objectiu era fer-me la teva xicota per aconseguir informació important sobre el teu germà i sobretot del lloc on ell treballava. I sé el que estàs pensant: com pot ser que els interessés un home de negocis qui no havia fet mai negocis bruts, però la veritat és que el teu germà era un espia secret, sí, és quasi impossible de creure però, ell treballava per la OSEUCC (Organització Secreta d’Estats Units Contra el Crim). Un usuari anònim ens va comunicar que el teu germà s’havia infiltrat entre el personal i que treballava per la OSEUCC. Ens va explicar què era aquesta organització i quan l’explicació va acabar, el meu pare va dissenyar un pla per poder venjar-se d’ell i de la seva organització -la Grace s’havia quedat de pedra davant la nova revelació d’informació.
- El... el meu germà treballava de què? -va tartamudejar-. No, no pot ser! Ell mai em mentiria, i menys en una cosa tan important com aquesta.
- Grace, que no ho veus? Ho va fer per mantenir-te al marge, per protegir-te! -li vaig dir-. Jo tampoc t’ho hauria dit.
La Grace tenia la mirada perduda en l'horitzó. I la seva cara no expressava cap mena de sentiment ni emoció. Com que no deia res, vaig continuar...
- Quan el pare va acabar de planejar-ho tot, va esperar uns quants dies més per intentar treure-li encara més informació sobre el James. I al cap d’un mes, va executar el pla. El dia que el teu germà va acabar la seva infiltració, el meu pare va posar-me davant seu i em va ordenar que el matés. Òbviament, ell era molt bon espia i un complet professional, tant que va escapar-se de mi corrents i d’una manera molt astuta. En primer lloc, el teu germà tenia pensat sortir de l’habitatge d’allà i anar cap a l’OSEUCC ràpidament però, quan faltaven pocs metres per arribar-hi, em vaig llançar damunt seu i vaig estar a punt de matar-lo, però em va convèncer de no fer-ho. I just en el moment en què vaig deixar-lo anar, el meu pare va aparèixer rere meu amb una pistola daurada i segons més tard va prémer el gallet, deixant així el James mort al terra amb un tret al cap -la Grace va deixar anar un sanglot que portava estona aguantant dins. No m’ho vaig pensar ni dos cops i la vaig abraçar. Ella no es va immutar, així que la vaig seguir abraçant. Aquesta havia estat la primera abraçada sincera que ens fèiem, l’única sense mentides, sense traïcions, sense remordiments.
- Si us plau, jura’m que no has tornat a parlar amb ell. Assegura-m'ho! -va suplicar.
- No, no. Tranquil·la! Li vaig deixar molt clar que mentre seguís fent això jo ja no formaria part de la seva vida ni de la seva família.
Estava començant a ploure en aquell parc on, per fi, després de tant de temps vaig poder explicar-li la veritat de tot.
- Ja està, aquí tens tota la veritat -vaig dir-li a la Grace-. Suposo que ja no em voldràs veure més, oi, princesa? -vaig esperar una resposta que no va arribar mai. La seva mirada seguia perduda. Perduda molt lluny d’aquí-. Bé, tant és, suposo que hauré d’anar a comissaria d’una vegada. per totes.
- Emma, espera! -vaig sentir dir a la Grace des de la distància
Em vaig aixecar i vaig marxar sobre el terra moll del passeig a on el parc estava situat.
-Emma, espera- vaig sentir dir a la Grace des de la distància. Em vaig girar, ella venia cap a mi i em vaig esperar a que m’atrapés.- Gracies per explicar m’ho.
Totes dues vam anar a comissaria. Quan vaig hi vam arribar a la comissaria, ho vaig explicar tot a la policia: la meva història, la de la meva família, els crims que jo havia comès i també els de tota la meva família, i els vaig mostrar imatges i vídeos. Després d’allò, dues patrulles de policia van anar a buscar la meva família i als meus pares i als seus Haretroopers i ens van portar a tots a judici, a tots excepte a mi. Van ser condemnats a setanta anys de presó per tots els crims comesos. I a mi me’n van imposar un. Abans de sortir del judici, la policia em va assegurar que seríem traslladats a presons diferents, tot i que a mi, per no haver ferit físicament mai a ningú, em van imposar només dos anys.
Els anys a la presó van ser horribles, el menjar era fastigós i la gent allà era molt dolenta amb tothom.
La Grace em venia a visitar sovint i m’enviava cartes que m’animaven el dia, la nit i tots els moments tristos viscuts en aquest captiveri.
Els dies es van fer molt llargs, però, poc a poc van anar passant. Per fi va arribar el dia de l’alliberament. La Grace em va venir a buscar. Se la veia contenta i feliç un altre cop.
- He trobat a faltar estar al teu costat -va confessar-me. I se'm va apropar i em va fer un petó llarg i intens, un petó que significava que les diferències del passat quedaven oblidades i ens esperava un gran futur per davant.