El meu cap retronava mentre no estava conscient. A poc a poc vaig començar a recuperar els sentits; i més tard, part de la meua consciència. Quan vaig obrir els ulls, el meu entorn havia canviat dràsticament: em trobava davall d’un sostre de color marró fet de tela i estava gitat en unes pells d’animal que no podia definir. Encara tenia totes les meues pertinences en el seu lloc, semblava que algú s’havia preocupat que arribara a aquest lloc sense cap ferida o malestar. M’alcí i em vaig disposar a veure què hi havia més enllà d’aquesta botiga.
Quan ja era fora, el panorama que m’envoltava era totalment inèdit per a mi. Estava en una plana amb diverses botigues paregudes a la que havia eixit. Hi havia hòmens caminant d’un costat a l'altre duent sacs amb menjar o altres utensilis. Els que no es trobaven realitzant aquest tipus de tasques es dedicaven a esmolar les seues espases o fer pràctiques entre ells, brandant el seu armament. Era obvi que em trobava en un campament de soldats; encara que no tenia ni idea de com havia arribat fins ací. Un soldat que transportava un sac de verdura es va fixar en mi i de cop es va girar per córrer cap avall mentre cridava.
-S’ha alçat! L’àngel està despert! Capità, ha de vindre!
En aquell moment pensava que el meu cervell estava fent-me sentir coses que no eren veritat. No tenia cap sentit que em diguera «àngel». Vaig decidir donar altra ullada al meu voltant i tots els hòmens van deixar de fer les seues rutines tan sols per veure’m. En aquest moment la idea d’«àngel» ja no era tan desbaratada donades les reaccions del meu entorn.
Mentre era el centre d’atenció per part d’una gran quantitat de barons que m’observaven en silenci, un home anava apropant-se des de lluny. Aquest home no era tan corpulent com la resta; era d'estatura mitjana i una barba negra com la foscor de la nit cobria el seu rostre. La seua vestidura indicava que era d’un rang superior, pel que vaig intuir que era el capità de l'exèrcit.
Cada vegada es trobava més prop de mi, fins que es va col·locar al meu front, a només uns centímetres de separació. Després d’analitzar-me al complet va posar la seua mà a un costat del seu cinturó i sense avís previ va alçar el seu sabre. Instintivament em vaig acatxar amb l’esperança d’evadir el tall. Em vaig quedar uns quants segons mig agenollat sense rebre cap agressió i quan vaig girar la mirada, va fer mitja volta i es dirigí al públic que observava l’escena.
-Escolteu tots! Que sapigueu que Déu ens ha parlat; a partir d’ara la victòria està assegurada. Aquesta figura d’ací representa la força divina en forma d'àngel; és així, que nosaltres, la guarnició de Croàcia, estem destinats a obtenir un gran èxit en les campanyes a Hongria. Demà per fi assaltarem el castell de Siklós i el rei no tindrà més remei que reconéixer el nostre control en les terres croates.
En aquest moment vaig donar amb la raó per la qual es pensaven que era un àngel; i no era ni més ni menys que el meu vestit blanc, pot ser que aquest fora també el motiu pel qual rebia tantes ullades dels llauradors de Pécs. Seguidament, decidí que aquesta nit me n’aniria del campament i reprendria el meu viatge cap a Budapest.
Era ja de nit, tots eren gitats i només hi havia quatre soldats fent guàrdia; per tant, anava a ser fàcil escapar sense ser detectat. Amb les meues pertinences vaig partir directe cap a l’arbreda per ocultar-me entre els matolls. Ja era a uns vint metres del perímetre del campament quan, de sobte, un llum al costat d’un arbre es va encendre. Una figura robusta amb una barba que es camuflava amb la foscor de la nit va aparéixer dirigint-se a mi.
-Agraïsc la teua intervenció, has sigut de gran ajuda per als meus hòmens. No és fàcil mantenir la moral alta d’uns soldats que van a lluitar contra un regne. L’excusa de l’«àngel» els ha motivat prou per a assaltar demà el castell, encara que molts no tornaran vius.
Em vaig quedar bocabadat per les seues paraules. No sols sabia que no era un àngel, sinó que havia aprofitat les circumstàncies per a motivar als seus hòmens. En aquell moment em vaig adonar de la seua gran astúcia i intel·lecte. Tot i que les seues paraules m’havien sorprés, li vaig dirigir la paraula.
-Em detindràs perquè vaja l’assetjament del castell?
Abans de parlar es va acariciar la barba amb una mà mentre subjectava amb l’altra un fanalet que desprenia una llum tènue.
-Et deixaré anar, ja m’inventaré algun motiu per a la teua desaparició; encara que no sé on has d’anar amb eixe vestit. T’ho preguntaré només una vegada: de quin regne vens?
Es va apropar i em va mirar els ulls com si volguera penetrar la meua ànima. No tenia cap sentit dir-li que provenia del futur per salvar a la humanitat d’una malaltia mortal. Vaig decidir evadir la pregunta de la meua procedència amb una altra resposta.
-Estic ací per veure al rei d’Hongria…
No sabia que més li podria haver dit, però ell es va quedar satisfet. Es va fer cap endarrere i es va disposar a parlar.
-Bé, no necessite més informació, pots anar lliure, més endavant trobaràs un cavall amb el qual podràs arribar a la capital en tres dies aproximadament. Ara ves-te’n abans que algú et veja.
Tot i que era una persona amb uns dots d'intel·ligència sorprenents, no podia deixar de pensar la seua missió. De veritat pensava que només amb un grup de soldats anava a derrotar a tot l'exèrcit del regne d’Hongria?
-Ei!, abans d’anar-me’n. Per què vols dirigir al teu exèrcit a conquerir un castell? Encara que pugueu obtenir el control de la fortalesa, el rei manarà als seus soldats i els que no hagen mort a la batalla, seran executats.
El capità que es trobava d'esquenes va girar el seu cap i va deixar entreveure una rialla abans de dirigir la seua paraula.
-Per què mànec als meus soldats al castell? Escolta, ací el que no es mor de fam, mor per la pesta; i el que sobreviu a la pesta, mor per la guerra. En aquest món no he conegut cap persona que supere els cinquanta anys. Segurament tots els meus soldats no tenen família i només lluitaven per la guerra i Déu. Jo els done l’oportunitat de lluitar per la causa que volen, la vida del seu poble; i si han de morir, que siga lluitant pel que desitgen.
Va prosseguir el seu camí cap al campament fins que em vaig quedar a soles. Les seues paraules van entrar directament en mi: el meu món i aquest eren molt pareguts, però la seua persona i la forma que tenia d’afrontar les circumstàncies feia que tot pareguera fàcil. Era com si tan sols li faltara endevinar en aquesta vida que era el destí i; en volta de donar-li una resposta, es riguera d’aquest fins al seu últim sospir.
Després d’aquest incís, vaig muntar al cavall i seguí la direcció que em marcava el meu localitzador cap a Budapest. Cada vegada era més prop del meu últim destí i per tant, de l’acabament d’aquesta odissea. Però durant tot el viatge va predominar una pregunta: què faria després?
El viatge cap a Budapest va ser efímer. L’ambient a la ciutat era molt diferent, hi havia una gran activitat al carrer. Em vaig quedar meravellat amb aquella imatge. Encara que no era la mateixa ciutat on vivia. Una vegada allí, abans d’anar al castell del rei d’Hongria vaig aturar-me a pensar què era exactament el que havia de fer. A la base no m’havien donat instruccions clares del que devia fer, el meu objectiu era agafar una mostra d’ADN de la filla del rei i enviar-la al present; però no sabia com anava a entrar al castell.
Aleshores, vaig enginyar un pla. Em vaig disfressar de missatger i aconseguí entrar al castell argumentant que portava notícies de terres llunyanes. Hem van deixar passar al castell en silenci; però al arribar vaig veure a la filla gitada vestida de negre.
En eixe moment em vaig quedar paralitzat. Vaig haver de pensar un pla alternatiu i decidí entrar a la cambra on es trobava el rei.
El rei estava assegut a la cadira que es trobava a pocs centímetres del llit amb la difunta princesa. Vaig mirar en terra per ordenar tots els meus pensaments i tot el viscut fins ara. L’organització que rebia missatges del futur… Jo era l’indicat per anar… Havia de trobar la cura de la humanitat dins de la sang d’una princesa de l’edat mitjana… La princesa ja no es trobava amb vida… Més que respostes només li donava voltes a una
incògnita. No sabien el temps que tardaria en fer el meu viatge fins a arribar a Budapest? Ha sigut una fallada de càlculs i, per tant, tot l’esforç ha sigut en va? Pareixia impossible que la missió més important de la humanitat s’haguera organitzat d'aquesta manera. Per què els missatges del futur decidiren que jo seria l’elegit per anar?
Els missatges… Els missatges…
Tota la meua atenció es va focalitzar cap als missatges del futur. Què significaven? Per què ha de ser la cerca de la cura d'aquesta manera? A mesura que intentava raonar una resposta, més preguntes sorgien.
Missatges… Futur… Com una purna, la veritat es va revelar enfront meu. Vaig alçar-me sobtadament del seient i simultàniament mirí al rei per dirigir-li les meues últimes paraules cap a ell.
-Sa majestat, dec anar-me’n. He d’anar-me’n!
Vaig començar a mirar tota la cambra per trobar l’eixida mentre el rei m'observava confós amb un aire de preocupació.
-Que és el que passa? És per alguna circumstància divina?
Abans d’eixir per la porta, em vaig dirigir cap a ell.
-Crec que ja ho tinc clar. He d’anar a comprovar-ho!
Corrent com una llebre vaig eixir del castell rebent totes les ullades dels pobletans. Si no fora perquè anava caminant m’hagueren confós amb la Divinitat en volta d’un àngel. Tot i que les cases medievals dificultaven la meua orientació en aquesta Budapest, vaig poder orientar-me per anar al meu destí. Si el que pensava era cert, el més segur era que trobaria respostes en el lloc que jo coneixia com el descampat en el present.
Mai em vaig fixar detingudament en aquells missatges que rebia cada mes. Només vaig trobar una ubicació d’un descampat als afores de la ciutat; però, pensant-ho bé, tots aquells missatges els rebia el dia 13 de cada mes; i eixa data coincideix amb el segle que em trobe. No devia ser casualitat: havia d’estar relacionat d’alguna manera, necessitava respostes.
Ja en el descampat em vaig agenollar a terra, rendit per la meua carrera. Vaig mirar al meu voltant i el lloc era molt similar al que jo coneixia en el meu temps. Observí des del meu lloc la plana de terra, però no va aparéixer cap pista del que estava buscant. De sobte, un dels meus utensilis, el qual no havia utilitzat, va començar a produir un so estrident que s’alternava cada pocs segons. Pareixia una espècie de telèfon futurístic. Vaig accedir a la crida i un so mecànic amb interferències notables va començar a parlar-me.
-Zoltan… No és possible, has pogut rebre la crida des del passat! Pensava que no funcionaria.
Em vaig quedar desconcertat. No sabia qui podria estar a l’altre costat de la crida, encara que el so robòtic que produïa el telèfon desapareguera. Vaig tornar de la confusió per parlar amb l’altra persona.
-Escolta, supose que seràs de la gent de Mart que em va enviar ací. La filla del rei ha mort, no podré trametre la cura.
En aquell moment m’esperava una reacció de decepció. Però l’altra persona se’n va afanyar per tornar a parlar.
-Escolta’m, ha ocorregut un miracle. No entenem per què, però la teua filla…
La crida es va tallar. Desesperadament, vaig intentar tornar a comunicar-me amb l’altra persona sense èxit. Què estava ocorrent? Què li passava a la meua filla? No tinguí suficient temps per a pensar perquè unes espurnes van començar a sorgir del descampat com si foren focs artificials i van deixar pas a l’aparició d’una gran esfera metàl·lica on, en obrir-se la porta, ressaltava la figura d’una dona. Una dona que per molts anys que passaren sempre la reconeixeria. Pot ser fora idea seua tota aquesta expedició? Però, si ja sabia que tenia la cura, per què em va manar ací? Ja sabia que no em passaria res? Potser volia salvar-me d’una malaltia abans que em matara. Una malaltia que ella havia trobat la cura.