F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

L'endemà (RD)
INS Manuel Vázquez Montalbán (Sant Adrià De Besòs)
Inici: Els desperfectes (Irene Pujadas)
Capítol 3:  HOMEI

La fi d’un malson que m’exhauria; les agulles immòbils i les candeles de color de crema. La solitud d’un indret que ressonava les parets de la meva ànima. I el record de la insòlita renovellança i les navalles perdudes. El rebombori atordidor i l’abatuda esperança, amb la notícia d’una jove que havia travessat la línia. La fredor barcelonina i el buit reflex de l’aigua. I la indiferència de la Boira…; i el cascadejar de la Carla… - Quin dol m’atansa la dolça venjança de la vida? Vaig continuar pensant en les paraules de la Carla i recordant tot el que havia viscut fins aquell moment. I, inesperadament, se’m van obrir els ulls que havien dormitat durant tot aquell dia.



- Soc morta.



Era morta. Sí, morta. Cada cop ho tenia més clar. Jo era aquella jove que va treure’s la vida. Havia caigut en la desesperació i no havia estat capaç de recuperar-me. Una exquisitat culinària, doncs, havia acabat amb la meva existència. I llavors, davant d’aquesta revelació, em vaig bloquejar. Per què no s’havia acabat el meu martiri? No se suposava que cometre aquell acte m’alliberaria de la penombra? I el grinyol agut va acompanyar els meus pensaments. Em vaig ajupir, atabalada, i vaig pregar perquè les meves preguntes fossin respostes. I vaig sortir de la porteria.



Vaig trepitjar el carrer plena de qüestions que em rondaven el cap. La colla curiosa de gats ara es trobava amb mi i vaig entendre de seguida que aquests havien estat els meus jutges. Havia estat una bona conilleta d’Índies? M’hi vaig apropar i vaig asseure’m amb ells, formant una rotllana, amb l’anhel d’aconseguir benevolència. El carrer era complet silenci i una gelor cada vegada més persistent ens envoltava. Aleshores, després d’un apropament més aviat curiós, van començar a tocar-me la roba i esgarrapar-la amb les seves urpes urbanes. Passaven per damunt de la meva falda i, a vegades, miolaven prop de les meves orelles; el seu alè pútrid m’hipnotitzava. I, després d’una estona permetent aquelles accions, vaig comprendre que s’encoratjaven amb la meva passivitat. - Oh, Déu meu, només jugueu. La meva presència suposava una porta a la curiositat, a la manefleria. M’havia convertit en la intrusa del seu habitatge i volien examinar-me; havia esperat carnissers i em trobava amb una colla de nadons felins. Em llepaven, també, i aquella sensació rugosa em purificava. La fredor barcelonina era ara càlids vents d'olor de carrer. I van començar a seguir-me, gats i vents, quan vaig decidir anar-me’n. I tot d’una, a la intempèrie, vaig agafar la carta del tanatori i, sense replantejar-m’ho massa, vaig dirigir-me a aquella adreça. Què m’hi trobaria? Un cel púrpura o una mar de desesperança? El grinyol hi continuava martiritzant-me, però vaig advertir ràpidament el suau pelatge dels gats.



Uns xiprers que s’aixecaven atònits a la meva existència formaven un corredor que mai en la vida oblidaré. Quan creuava la cantonada, més xiprers. I al final del camí, més xiprers. I tants xiprers que va arribar un punt en què l’únic que era capaç de percebre eren aquelles fulles punxegudes, a l’estil de ganivets, verdes i aspres. I tants xiprers que em trobava perduda en carrers que havia recorregut milers de vegades, perquè jo era d’aquelles persones que s’estimaven deambular i dependre de la capritxositat de la brisa catalana. I estabornida, llavors, vaig arribar al tanatori.



Efectivament, el meu cos inert es trobava en un fèretre entapissat de color de fusta, a la vista de la meva família i amics. L’Adrià, a la vora del taüt, murmurant paraules de culpa i penitència; deixava anar un plovisc pels seus ulls. La Carla, al seu costat, encapçalava un grup de companys de la facultat i tampoc podia evitar que li caiguessin llàgrimes de les seves maragdes. I jo, maleint la meva decisió, no vaig poder contenir la tristor. I va ser en aquest moment quan vaig comprendre que la meva soledat havia estat tot aquell temps un clavell ombrejat pel pes de la vida. Vaig veure, per primer cop, que la gent que jo havia repudiat em tenia veritable estima. Havien intentat llençar-me un fil salvador, però jo l’havia defugit durant anys.



I continuant amb el panorama d'aquella sala sinuosa, a la dreta de la Carla; la senyora Franch, tan neta com sempre; senyant-se i observant les benes dels meus avantbraços. I al seu darrere, el seu fill i marit. I no va ser fins que vaig veure la meva família que un esgarrif va apoderar-se del meu seny. Aquell va ser el primer cop que vaig veure el meu pare plorar. Somicava com si d’un infant es tractés i semblava que anava a dessecar-se. - Iona, filla meva… I mai podia acabar la seva frase; les seves llàgrimes ofegaven la seva capacitat de comunicació. I després vaig veure ma mare, una mar de culpa. - Iona -va començar-... Ho sento… No he pogut veure quant estaves patint. Va ajupir-se i va sanglotar, i entre recriminacions: - He fallat com a mare… Com no he pogut adonar-me de com se sentia la meva filla?



I jo no vaig poder contenir respondre a un no-res. Volia dir-li que no. Que no va ser culpa seva… I de sobte, vaig escoltar com deia que em trobava a faltar mentre esclatava a plorar. I jo vaig plorar amb ella. Una tristesa salvatge s’estava apoderant de mi; ja m’eren igual els grinyols, la buidesa de mon esperit o el rancor. Només volia estar amb la meva mare. I, a més, vaig veure com feia sanglots amb els meus llibres d'història a la mà, aquells que havia estat buscant al matí. - Mare… - gemegava. Només volia estar amb la meva mare. Volia viure de nou. Volia viure i parlar amb ella i disculpar-me. Anteriorment, havia pensat que era dolent que les persones volguessin entendre’s entre si, però vaig adonar-me que estava equivocada. Creia que era impossible comprendre com se sentien els altres. I, en part, tenia raó. Així i tot, si això fos cert, quina altra opció ens quedava? Només volia estar amb la meva mare, en qualsevol cas, ja era massa tard. I vaig saber, per força, que el problema no era allò que ens dèiem, sinó allò que ja no ens dèiem. I tot amb tot, com he dit, ja era massa tard. La naturalesa m'havia assignat un destí incompatible amb el meu propòsit. Només volia estar amb la meva mare, malgrat ésser un desig que no podia ser concedit.



I després la meva tieta va intentar consolar-la sense èxit. De fet, li va encomanar la foscor de la seva ànima. Les seves dents de vori s’havien podrit; tal era la distímia feta dominó. I el pelatge dels gats, de nou, van reconduir els meus pensaments. I en acabat vaig decidir sortir-ne. No hi havia res més a fer.



I aleshores vaig voler tornar a casa. De camí, vaig tornar a veure a la Boira, distreta i plena d’ànims, contemplant aquelles oques de neu; i vaig voler anar a fer un tomb amb ella una última vegada. Vaig fixar-me en la manera en què la seva cua es bellugava al pronunciar el seu nom; però quan es girava a saludar-me, no hi havia res més que un buit solemne als seus ulls. Vaig fixar-me, també, en com s’alentia a l’advertir la colla de gats, en cerca d’ajuda i suport, però sense rebre’n cap. I vaig fixar-me, per últim, en la curiositat que tenia quan va veure un colom enlairant-se en la profunditat del cel.



I vaig arribar a casa sota una pluja lunar que il·luminava la foscor clàssica del carrer del Segre. Vaig anar als Jardins de les Dones, tanmateix, abans d’arribar-hi. Recordava com la Iona de set anys s’apassionava amb la visió d’aquelles roselles, que molt sovint recollia, i molt sovint s’amarraven a la seva cabellera. Tanmateix, vaig examinar de seguida com aquestes ja començaven a esvair-se. I vaig intentar tornar a utilitzar-les, però vaig abandonar la lluita en un instant. Vaig observar, en la tornada, com em jutjava la Lluna, la brillantor de la qual em semblava captivadora. Les estrelles eren els seus ulls fogosos i tota la vista formava un coixí infinit al qual jo volia jeure. I vaig asseure’m enmig del carrer del Segre, amb xiprers, gats, gossa i cel admirant-me.



I vaig tractar de raonar amb la Iona de feia un dia, davant d’aquell firmament. Li vaig parlar de la Boira i de la Carla. Sobre el remordiment de l’Adrià i les llàgrimes de mon pare. De la família Franch i els meus companys de la facultat. De la desesperança de la nostra mare i els llibres d’història. De la tieta, de les oques, el cel etern i la Lluna. De la colla de gats i de les paraules d’aquells que m’estimaven. Li vaig parlar del perdó. Del rancor. I també de tots aquells que m’havien apreciat en algun moment. Del perdó, de la vida, del suïcidi, del penediment… Vaig intentar, finalment, l’endemà del meu suïcidi; tornar a la vida; ara bé, no vaig poder complir el meu últim i complex anhel.



I vaig continuar allà, parlant amb ella, sotmesa a la bellesa de la vida, als carrers de Barcelona…
 
RD | Inici: Els desperfectes
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]