F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

La descendent de les bruixes (06labaya)
INS El Castell (Esparreguera)
Inici: La filla del rei d'Hongria i altres contes truculents de l'Edat Mitjana (Anònim)
Capítol 3:  El foc que mai s'apaga

De sobte, la porta es va obrir. La Clementina va poder amagar-se darrere d’un dels barrils de l’habitació, però es va donar un ensurt que ràpidament va passar a l’horror quan va veure que qui havia entrat era el seu pare. Ell que sempre havia estat generós, benèvol i incapaç de matar una mosca era el responsable d’aquella atrocitat. No podia esperar una explicació, la volia en aquell instant, així que la Clementina va sortir del seu amagatall i es va enfrontar al seu pare:

—Què és tot això, pare? —va preguntar la princesa, amb por de la resposta.

—Clementina! Què estàs fent aquí? Hauries d’estar al llit, què pensaran els nobles del teu comportament?! —cridava el rei colèric.

—Eixa cosa és el que et preocupa!? El que pensen els nobles de les meves maneres?! —ara la Clementina ja no aguantava el tema de la conversació. El seu pare havia evitat la seva pregunta i ara l’estava criticant.

—No tinc temps per aguantar les teves rebequeries —va contestar mentre l'agafava pel braç.

—Deixa’m anar, em fas mal! —la Clementina començava a sentir por, el seu pare li estava ferint el braç.

—He estat cuidant de tu des de petita, només perquè et rebel·lessis contra mi. És hora que em paguis per la meva generositat —el seu to de veu havia canviat, semblava que estigués ple de cobdícia.

El rei la va encadenar just al costat dels cadàvers amb un aferratall, no importava quan es resistia ella, l’home era massa fort. El pare que la Clementina creia que tenia era una mentida, l’havia cuidat per obtenir el que volia d’ella. No sabia quin era el seu desig, i això la feia sentir neguitosa, si no era per amor… per què l'havia estat cuidant?

—Pagar…? Què vols de mi? —va preguntar la Clementina.

—Suposo que t’ho diré, al cap i a la fi no sortiràs viva d'aquí. Tu tens l’eterna joventut, com la teva mare, la teva sang té propietats curatives… màgiques. Beure-la em curarà la meva malaltia i em donarà poder… el poder de les bruixes. Només necessito tota la teva sang —li explicava el rei. Ho deia com si aquest acte no trenqués l’ètica ni la moral, i no falta dir que també el jurament del sol de l’imperi.

La princesa només podia pensar en el que li havien revelat, què significava el que havia descobert. Sang curativa, bruixes… ella no creia amb aquestes fantasies, el seu pare havia caigut en la desesperació a causa de la seva malaltia i havia deixat d’anar pel bon camí. I ara que sabia que el seu pare estava boig, no podia deixar que governés al seu país i la seva gent. Encara volia saber la veritat, però primer havia de trobar la manera d’alliberar-se. Llavors es va recordar de la seva daga que sempre portava en una funda a la cama, perquè així podria defensar-se en cas de perill, i en aquell moment li anava de perles. Va treure la daga de la seva funda i la va intentar agafar amb la boca per tallar la corda, però en l’intent es va fer un tall en la galta. Li va brollar un fi fil de sang, no obstant aquella petita ferida no era el més preocupant. Després de diversos intents, finalment va poder agafar la daga per les dents, encara que li va costar tallar-la es va poder lliurar del dogal.

Ara que era lliure, no podia esperar que el boig del seu pare la matés, així que va començar a córrer tant de pressa com li era possible pels passadissos del castell. Estava decidida, el rei actual ja no era apte per governar i no deixaria que cap noble avariciós ascendís al tron, per tant seria ella la pròxima reina. En arribar al jardí exterior es va dirigir cap als estables i va agafar al seu cavall, era probable que el sol de l’imperi ja s’havia adonat que ella havia escapat i no tenia temps, la Clementina havia d’amargar-se.

Ella havia rumiat molt sobre aquell tema, i havia decidit que s’amagaria al ducat de Báthory. No sabia si els pares de l’Andreu l’ajudarien en la rebel·lió, però confiava en el fet que ell els convenceria. Després de fugir pel bosc, va arribar a l’entrada de la mansió. Tot el personal es preguntava per què la princesa havia vingut a altes hores de la nit, ja que ella i el seu amo no havien parlat des de la seva última visita. Com sempre la van rebre en la sala d’estar habitual, i no va passar molt temps fins que l’Andreu va obrir la porta. El jove arxiduc tenia un aspecte deplorable, no semblava un noble; el cabell despentinat i brut, vestit amb una simple camisa de cotó i uns pantalons amplis de cotó, la barba sense afaitar i amb unes ulleres que li donaven una aparença de plebeu.

—Què li ha portat a la nostra humil casa, primavera de l’imperi? —va preguntar amb un to respectuós. Ell s'havia adonat que no era una visita normal, encara menys si la seva millor amiga anava en chemise.

—Jove arxiduc Andreu, necessito la teva ajuda. Com a espasa i defensor de l’imperi d’Hongria, estàs disposat a servir-me i rebel·lar-te contra l’actual rei pel bé del poble? —va preguntar la Clementina seriosa. Li estava demanant que trenques el seu jurament de lleialtat cap al rei, però per no trencar el jurament de cavaller. Si el jove no l’ajudava, traïa al poble que confiava en la família reial i els cavallers que el protegien.

—Serà un honor ajudar-la, el rei que no mereix regnar caurà! —va respondre l’arxiduc. La Clementina i l’Andreu es van espantar, cap dels dos havia vist a l’antic arxiduc Esteban.

—Avui comença la nostra rebel·lió, i del pacte que farem naixerà una forta aliança —va dir en veu alta la princesa.

Així va acabar la conversa, però l’arxiduc Esteban li va demanar que l’endemà al matí següent li donés explicacions de la causa de la rebel·lió. Les criades van preparar l’habitació d’invitats per a la princesa i la van guiar cap a ella. Mentre la Clementina tancava els ulls, la seva ment només pensava en els seus possibles aliats…

La jove es va despertar a la matinada, quan el sol encara es llevava. No va tardar a vestir-se i parlar amb l’Esteban. Durant les hores següents, en l’estudi de l’arxiduc se sentien converses de tàctiques militars, possibles aliats i batalles que haurien de lliurar. Havien decidit formar una unió entre el ducat de Báthory i el ducat de Bela. A més, altres nobles influents en la societat els ajudarien en la seva causa i els obrers també els recolzaven. Tot estava decidit, en dues setmanes atacarien el palau imperial i matarien al rei Vazul, lliurant a l’imperi del boig que el governava.

El temps va passar volant, entre les preparacions com: la compra d’armes, la instrucció dels cavallers, les tàctiques militar… El pla que havien creat tractava de tres atacs, una en la muralla exterior esquerra del castell i l’altre en la dreta, i el tercer en el dic del riu com a distracció. Tothom estava preparat per aquella nit.

Els plebeus van sentir un soroll molt fort que venia del dic del riu, no sabien què estava passant i tampoc es quedarien a observar-ho. Tots els soldats de la zona van anar a veure el que passava, no podien creure que els estaven atacant. Aviat el lloc va quedar ple de cadàvers i gent malferida. Es podien veure llances, espases i fletxes pel camp de batalla. Els soldats que quedaven lluitaven sobre els cossos dels morts o dels ferits, quan de sobte, van parar de lluitar al escoltar el fort rebombori que provenia del castell.

Feia poc els soldats havien entrat per la muralla exterior esquerra gràcies a la catapulta. Havien trencat la muralla amb aquella gran pedra i ara tenien pas lliure. Va ser fàcil entrar a la muralla, ja que els soldats imperials no estaven preparats per un atac. Va ser tota una massacre, hi havia tantes possibilitats de que els soldats que protegien el castell perdessin, que alguns van inclús fugir.

Havia començat la guerra, i la Clementina estava preparada per enderrocar el seu pare. Lluitava amb la seva espasa a la mà esquerra, eliminant a qualsevol enemic que s’interposava en el seu pas. Era una dona, forta i intel·ligent, això feia que els seus enemics la subestimessin. Estava plena de sang i brutícia dels soldats imperials, no sabia si podria viure recordant les cares d’horror i de por d’aquells pobres homes abans de ser prendre’ls la vida amb la seva arma. Uns metres endavant estava el jove duc de Bela i al seu costat estava l’Andreu, ells també lluitaven per la mateixa causa. No era un bon moment per pensar en aquelles coses, però en veure a l’Andreu al seu costat li va fer replantejar-se la seva proposta de casament. Encara no sabia què fer amb els seus sentiments, però es sentia més segura que mai de la decisió que havia pres. No sabia què li depararia el futur. Una cosa era certa: la rebel·lió havia començat.



 
06labaya | Inici: La filla del rei d'Hongria i altres contes truculents de l'Edat Mitjana
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]