F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Els desperfectes (07farranaina)
Escola Proa (Barcelona)
Inici: Els desperfectes (Irene Pujadas)
Capítol 3:  La vertat darrièr lo fuòc

L’hospital estava submergit en un silenci absolut. L’Oleguer, l’Aleix i jo seiem a un racó de la sala d’espera expectants. Havíem vingut el més ràpid possible amb el meu cotxe i havien atès a la Roser de seguida. Des de l’arribada a l’hospital, cap de nosaltres havia dit ni mot. Ens vam passar una hora i mitja esperant el metge, però va semblar que eren anys. Quan finalment va sortir, ens va explicar què li havia passat:



-S’ha donat un bon cop al cap. Ara està dormint i és possible que estigui així durant un parell de dies.-Tots vam sospirar alleugerats, però el doctor va seguir- Malauradament, té una fractura molt greu a la cama i haurà de fer repòs durant un mes... Dit això, el doctor ens va deixar entrar a l’habitació de la Roser.



Vam entrar. L’habitació era freda i buida. Un llit solitari s’alçava solemne entre els aparells i un continuo “pip” ressonava per les parets. La Roser, que sempre havia estat valenta, ara l’envoltava una fragilitat de vidre. Però això no la feia diferent, perquè dormia conservant el seu habitual somriure d’orella a orella.- Deu estar contenta perquè ha guanyat la juguesca amb la canalla…- deia un dels comentaris tímids de l’Aleix. Els altres preferíem no dir res. La mera companyia dels quatre en aquella sala omplia tots els silencis. La germanor que ens unia en aquella sala no només ajudava a la Roser a recuperar-se, sinó també a mi. Tot i ser un moment de patiment per a tota la colla, va ser el moment en què vaig entendre que havia pres la decisió encertada de fugir de Barcelona.



Els dies passaven i la vida a l’hospital es convertia en la nostra rutina. Als matins aprofitava per comprovar la salut del nadó i a la tarda visitàvem la Roser. L’Aleix cada vegada venia amb un llibre de la biblioteca diferent sobre remeis casolans per curar fractures. Els immensos rams de flors de l’Oleguer gairebé no passaven per la porta. Ens reuníem tots al voltant del llit de la Roser. Tot i que ella no hi solia estar molt. Tan bon punt els metges la van deixar alçar es va posar a fer carreres pels passadissos.-No canviarà mai- sospirava quan la veia avançar coixejant. Setmanes després, finalment, li van donar l’alta.



Aquesta va coincidir justament amb el gran dia de la festa. L’emoció de la gent del poble es respirava a l’ambient. El Taro s’alçava majestuós al bell mig de la plaça entre el murmuri de veus nervioses que buscaven la nit.



El metge ens havia recomanat a la Roser i a mi quedar-nos a casa per descansar, però, no ens podíem perdre la nit més miraculosa de l’any. La colla ens vam reunir una estona abans de la posta de sol per a poder fer els preparatius. Tenia moltes ganes de reviure la festa del Taro com quan era petita. Cada any esperava aquesta data amb impaciència, per a poder gaudir d’aquest dia acompanyada de la gent que estimo: els antics companys de classe, les veïnes, els meus amics i l’Aleix. El meu cor bategava gairebé al mateix ritme que el del meu fill. Tots dos sabíem que aquella nit seria màgica.



El cel es va començar a cobrir amb una manta fosca. Els grills començaven a tocar la simfonia que ens acompanyaria aquella nit. Les estrelles decoraven el cel on restaven observant la festa des de la llunyania. Tot el poble s’havia reunit a la plaça, els murmuris inquiets es van apagar amb l'entonada de la primera nota.



Al ritme de la melodia, la gent es va posar en una rotllana i van començar a dansar els tradicionals balls de la vall. Els arbres movien les branques per ballar al ritme de la música. Em moria de ganes d'unir-m’hi, però no m’acabava d’atrevir-se. Des de la llunyania vaig veure com l’Aleix se m'apropava. Quan va ser davant meu, gentilment, em va oferir la mà. La meva cara vermella es dissimulava entre la llum roja del foc ballarí, mentre l’Aleix i jo ens afegíem a la munió.



Tot i que estàvem envoltats per tot el poble, semblava com si ens trobéssim en una altra dimensió. La música era distant i els crits alegres de la gent un murmuri. Tot es veia més suau. El terra era de núvol i el cel es veia infinit. Sentia com si tots els meus somnis es poguessin fer realitat, com si no hi hagués horitzó. I més aviat del que m’hagués agradat, la música es va aturar per donar pas a una altra cançó, però ara la panxa em pesava massa per tornar a ballar un cop més.



Les àvies gaudien d’aquella festa a cada espetec, algunes per última vegada, i d’altres novells s’estrenaven a l’experiència. Tots s’ajuntaven en un ball que reafirmava les arrels del poble i ajuntava a la gent amb un sol objectiu: tenir un futur pròsper.



No trobava a faltar Barcelona. És cert que els pobles són un racó apartat del món, però, alhora, allà hi ha tot el que pots desitjar tenir. Tot el poble unit al voltant d’un avet ardent, calent com els cors de la gent que l’envolta. Units sota un únic crit: “Taro húec”!



El Taro va caure. Una llum rodona, entre la negror de la nit il·luminava el camí que el Taro havia de seguir. Aquest va començar a flamejar amb més intensitat, desafiant els valents que gosaven saltar-lo. Tot el poble estava darrere el tronc esperant el seu torn per saltar. Primer van ser els joves més valents que sense pensar-s’ho dues vegades van agafar embranzida per fer el salt. Es veien unes figures perdent-se entre les cortines de foc. Pares i fills saltaven agafats de la mà amb la il·lusió de poder compartir tradicions mil·lenàries amb la gent que s’estimaven. A cada rialla una espurna esclatava. Gent formosa va ajudar a salar a les àvies més atrevides, que deixaven a terra el bastó per a poder gaudir de la celebració amb tothom. Entre el cúmul de gent i fum va sonar un xiulet infinit que es dirigia cel amunt per esclatar en una barreja de mil colors i formes.



Les llums acolorides dels focs artificials m’il·luminaven la cara amb un regust de nostàlgia. Veia la gent saltant i rient des de la seguretat del banc de la plaça. M’agradava poder tornar a viure aquell dia. El dia en què tots els problemes desapareixien i només existia una alegria genuïna que es traçava als rostres de tot el poble. Era una sensació que tenia perduda en un mar de records confusos, encara que mai l’havia oblidat. Llavors vaig aclucar els ulls i vaig caure presa de la realitat. Era molt tard i estava cansada, el cos em pesava i no podia fer esforços. Tot i això, tenia unes ganes immenses de formar part de la celebració. El desig incansable de saltar era superiors als consells dels metges o al meu propi estat físic. Però, no ho podia fer sola.



Vaig demanar ajuda a l’Aleix. Tot i que no li va agradar la idea, en veure l’emoció que desprenien els meus ulls, va canviar de parer. Em va ajudar a aixecar. Vaig plantar-me davant les flames. Em feia una mica de por. Finalment, vam agafar embranzida i els nostres peus es van desprendre del terra alhora. Em vaig arrapar a l’Aleix amb totes les meves forces, ell em va agafar cobrir amb els braços. Vam endinsar-nos a les flames i vaig tancar els ulls. L’escalfor de les flames no resultava amenaçadora, al contrari, era agradable i familiar.



Després de veure’ns saltar, la Roser no volia ser menys i l’Oleguer i l’Aleix van anar a assistir-la. No em vaig acomiadar d’ells, simplement se’n van anar. No era important, al capdavall, no trigarien gaire a tornar. L’Oleguer va insistir molt a ajudar-la, però ella ho va refusar, així que ell es va limitar a acompanyar-la. Va saltar mig coixa entre les flames. La seva debilitat es difuminava entre el coratge.



Vaig mirar el Taro que rodolava pels carrers al mateix temps que il·luminava les cares felices de la gent. De sobte, alguna cosa en mi es va inquietar. Era com si mil ulls m’estiguessin observant des de les ombres. Unes ombres que es bellugaven amenaçadorament per les parets, envoltant-me com si es tractessin dels barrots d’una cel·la. Tanta gent m’estava començant a aclaparar. Havia d’anar a buscar la colla per dir-los que em trobava malament, segurament estarien allà amb el Taro, no gaire lluny.



Vaig anar tirant al meu ritme, que no era massa ràpid, fins que vaig arribar al davant mateix del tronc ardent. Tot i l’escalfor del foc, la sang se’m va glaçar. Entre les flames, a l'altra banda del Taro, m’esperava una cara coneguda, però no se’n podria dir desitjada. Els seus ulls, que un cop havien sigut blaus, ara flamejants, em miraven com l’últim cop que els havia vist. Plens d’odi i malicia, d’on no es pot esperar res més que desgràcies.



No podia controlar la meva respiració. Era com si tot de mans fantasmagòriques m’agafessin del coll i no em deixessin respirar. Amb totes les meves forces vaig aconseguir alliberar-me de la por i fugir corrent d’aquella escena terrorífica. Vaig passar per carrers petits, carrers buits, carrers amagats i tot i que no mirava enrere, tenia la certesa que l’Antoni em seguia. Les seves passes ressonaven en la fosca nit, al mateix temps que intentava arribar a casa. Malgrat els meus esforços, les cames em pesaven i el coll em bullia. No podia més i vaig caure a terra, com si m’estiguessin apunyalant. Vaig sentir un dolor insuportable a la panxa i les llums es van apagar.



Quan vaig obrir els ulls, em trobava en una sala blanca, gairebé idèntica a l’habitació d’hospital on havia estat ingressada la Roser. Estava envoltada per infermeres que anaven dient coses incomprensibles. De fet, tan sols sentia un xiulet distant difuminat en les seves veus llunyanes. Aleshores va aparèixer una metgessa que duia als braços un nounat: Me’l va donar amb delicadesa. En aquell moment no entenia res i la metgessa va dir amb una veu cristal·lina i suau:

-És un nen!



EPÍLEG

Jo estava dormint. La mama ha entrat a l’habitació i ha obert les llums. Els altres nens els hi hagués agradat que encengués la llum perquè quan és fosc els monstres surten de sota el llit. Però, a mi, m’és igual, perquè jo sempre veig monstres, tant a la nit com al matí.

-Mama!-he dit- Em molestes, jo vull dormir més!

-Au va, Asier! Avui és el teu primer dia de primària, no pots arribar tard.

Ha vingut fins al llit i m’ha tret la manta de sobre. És veritat que era el meu primer dia de primària, però no hi vull anar. El germà del meu amic Teo diu que a la primària posen molts deures. Jo no vull fer deures!



Contra la meva voluntat, he hagut d’aixecar-me i anar a esmorzar. La mama m’ha portat la pastilla i els dos ens l’hem pres. Ella amb el cafè i jo amb els cereals. Les pastilles ens ajuden a fer desaparèixer els monstres que surten del llit. Després m’he rentat les dents i el papa m’ha posat la roba.



Avui hem anat a l’escola amb cotxe, perquè el papa havia d’anar a la feina, que està una mica lluny. La mama i el papa m’han acompanyat fins a la porta d’entrada del col·legi, on m’he ficat a la cua. Estava parlant amb els amics sobre les vacances quan ha sortit un professor per acompanyar-nos a la classe. Estava a punt d’entrar quan m’he girat per veure els meus pares. La meva mare s’acomiadava de mi amb la mà. No sé què faria sense ella. Els dos som molt bons amics i ens assemblem bastant. Tots dos tenim una malaltia que ens fa veure coses rares, així que la mama m’ajuda quan tinc problemes. Al papa no m’hi assemblo tant. Només ell té els ulls verds a la família, jo els tinc blaus, però deu ser genètica o alguna cosa així…



Al matí ens han presentat els professors i hem fet algunes activitats molt divertides. Potser primària no està tan malament com em pensava.
 
07farranaina | Inici: Els desperfectes
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]