F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Aire (Aina i Marina)
IES ENRIC SOLER I GODES (Benifaió)
Inici: Asfíxia (Chuck Palahnuik)
Capítol 3:  III

Té menys de set anys i aquesta xiqueta és imparable. Una vegada més, la intuïció no em fallà aquell dia de tardor, quan vaig decidir acollir-la a ella també amb només quatre anys de vida. Com els altres infants, ella tampoc no recordava res sobre qui era ni d’on venia i, és clar, jo vaig saber aprofitar-me’n.

La cap m’advertí, aquesta no seria una tasca fàcil, però qui no arrisca no pisca, no creus? No pensava deixar que altres realitzaren la faena malament, tots sabien ben bé que jo era el més apte. Mai no he volgut ser pare, encara menys avi, i no tinc pensat canviar d’opinió ara. Així i tot, hauré de fer un esforç, aquesta oportunitat ho mereix.



Se m’habilitaren 3 apartaments, distribuïts per tota la ciutat. En cadascun d'aquests, jo “viuria” amb cadascuna de les criatures, simultàniament. Com?, preguntaràs. Doncs bé, simplement adaptant-me al perfil d’addicte que només es preocupa de viure al dia, i no massa pels altres. De fet, aquest era el meu únic objectiu: representar un paper. Ensenyar als xiquets a sobreviure en condicions pèssimes. A furtar. A matar. Criar des de menuts xiquets que en un futur seran peces fonamentals per a l’Organització. Xiquets amb caràcter que no voldrien acabar com el seu avi drogaddicte.



***



Amb només huit anys, Fina m’ha salvat la vida. Ha sigut la primera en assassinar un enemic, i sense pensar-s’ho dos vegades. No puc evitar que un somriure se m’estenga per la cara al veure l’home estés sobre l’estora de la meua habitació amb el crani foradat. El somriure, però, desapareix ràpidament al veure l’expressió de la criatura. Una expressió que mai oblidaré.



Traumada.



Pertorbada.



Jo soc el responsable de l’estat de la xiqueta, i entendre-ho no m’hauria d’afectar tant com ho està fent. No puc deixar que açò em deixe intranquil, no ara que sé que tot avança exactament com hauria de fer-ho.



***



Fina, Trini i Kepa van per bon camí. Cada u al seu ritme, però ningú no ha sucumbit a la pressió constant de l’ambient on estan creixent. La missió serà un autèntic èxit.



***



En aquesta ciutat d’interior mai fa vent. No corre l’aire i els mesos d’estiu es fan insuportables. Hui, però, una suau brisa em mou els pocs cabells que em queden mentre passege pels carrers deserts per tornar a casa.

Entre sense fer soroll, acabe de comprar un parell de pizzes de formatge. No ho havia fet mai, però crec que a la xiqueta li poden agradar. Em dirigisc cap al bany per llavar-me les mans abans de parar taula. Òbric la porta i veig que Fina es troba asseguda al terra, recolzant l’esquena sobre la paret i escampant-se una pols blanca pel dors de la mà.



Em quede petrificat, i ella també ho fa al veure'm. Sense pronunciar paraula, torne a tancar la porta i isc de l’apartament de la mateixa manera que havia entrat i amb les pizzes encara a la mà.



Fina ha cedit, i això a l’Organització no li farà gens de gràcia. Sabia que aquesta era una possibilitat, i estava segur de poder acceptar-la, però és aquest l’únic destí al qual ara ella pot aspirar? És realment culpa seua haver caigut? No, és clar que no. Jo tinc el poder de reconduir el seu destí. Jo l’he duta fins ací i seré qui evite que la maten.



***



L’Organització no pot ser coneixedora de la situació de Fina. Li he deixat clar que siga discreta i ningú no la veja fent el que fa. Una solució provisional, mentre pense com actuar a partir d’ara.



***



Cada setmana que ens reunim, ens assegurem de fer-ho en dies, hores i llocs diferents. La cap insisteix que no acudisca directament a la seu, perquè ningú no puga sospitar de la nostra inofensiva conversació.

Passe per la recepció de l’Hotel Londres i agafe la clau de l’habitació 319. Allí m’espera ella, donant-me l’esquena, la seua mirada fixa en la finestra.



– Resulta gratificant que els propòsits d'un es complisquen, no creu, senyor Esteve?

– Totalment d'acord, senyora.

– Mai he dubtat de la seua lleialtat, Esteve, i odiaria haver de perdre el subordinat més hàbil de què dispose actualment. Per aquesta raó, el convide a aprofitar el temps de què disposem a continuació per posar-me al dia respecte a eixes “inversions” que està educant per a ser-nos de profit en un futur que espere que siga proper.

– Els xiquets avancen com s’esperava. En poc de temps entraran en l’edat adulta i podrà fer d’ells el que desitge.



Ella riu i es gira per mirar-me fixament als ulls.



– Esperava més de vosté, de debò. – Mentre pronuncia eixes paraules, dos homes sorgeixen de les ombres, un a cada banda de la porta, per impedir la meua fugida.– Una llàstima, pensava que tenia clar que la sinceritat era una qualitat necessària per a formar part de l’Organització.



Primer sent els tirs, després l’impuls del meu cos, que cau de genolls. Note l’escalfor al pit de dos bales mortals.



He sigut un ingenu. Com podria haver ocultat la situació a l’Organització sencera? Resultaria una gesta quasi impossible. Mentre caic a terra, pense en la feina que deixaré inacabada. Amb el destí d’aquells que deixe enrere. Pense que, a diferència de fa una dècada, ara sí que hi haurà algú que em trobe a faltar.

 
Aina i Marina | Inici: Asfíxia
 
Comentaris :
Begoña 19 maig 2022
Aquest capítol, també inesperat! Enhorabona
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]