F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Dualitat mortal (Maria i Antònia)
IES Felanitx (Felanitx)
Inici: Els desperfectes (Irene Pujadas)
Capítol 3:  L’hem deixada morir

Després del regirament, subtil, per la caiguda, la tornaren a aixecar. Com que el relleu muntanyós dificultava el pas de vehicles, l’hagueren de transportar uns metres damunt una llitera movible. Quan arribaren a l’ambulància, li obriren els ulls i l’encegaren projectant-li cent watts fins a dins el nervi òptic. Efectivament, és morta. No crec, però, que arribassin en aquesta conclusió il·luminant-li totes les cavitats buides del cervell.

Després d’uns anys triomfals, la seva felicitat va decaure en picat. Molts varen deixar de llegir, de comprar llibres. El vent de llevant va endur-se’n el daurat de la ciutat, tot quedà gris, apagat. Les fortes bufades també s’endugueren la seva editorial, fet que dificultà poder seguir-hi publicant. A més, la ciutat s’immergí dins una perillosa conflictivitat a conseqüència d’una protesta contra les classes benestants, germana de la qual hi havia travessada la mar. Les classes populars volien sortir de l’empobriment, de la pressió fiscal i de la poca representació política. Ambdues fracassaren i les conseqüències foren devastadores, forta repressió i més diferències classistes. La cultura es convertí en un signe de distinció social i es considerà que llegir els seus llibres era cosa de pobres. Tot i això, ella no deixà d’escriure. No publicava, és cert, però el poble no l’abandonà i no permeté que perdés la seva vitalitat. Els llibres venuts no es poden fer tornar, es van passant entre mans, fins i tot quan la portada, amb els pas del temps, es descoloreix i les lletres es comencen a esfumar.

L’ambulància reprengué el camí i les sirenes tornaren a cantar. Celebren alguna cosa? La baixada no va ser gens còmoda. El vehicle es movia exageradament i, a dins, semblava un terratrèmol de força major. La llitera, ara amb rodes, rebotava d’un costat a l’altre, com una atracció de la qual en surt gent vomitant. Idò bé, ella vomitava paraules mortes. Les orelles pegaven per tots costats. Duia un cinturó de seguretat que la mantenia subjecta a la llitera, no fos cosa es fes mal si hi hagués un accident.

Més endavant, amb l’arribada massiva de francesos, la situació empitjorà. Dugueren polítiques unificadores que prohibien la venda dels llibres que defugissin d’unes normes centralistes imposades. Els seus llibres, considerats contraris al sistema, a poc a poc desapareixen de les llibreries, de les biblioteques. Era massa tard per a tornar a Vall-de-roures, allà també havia canviat tot, negativament. La seva antiga oficina havia estat tancada. Aleshores, i després de bastants anys, decidí tornar a l’arxipèlag, aquesta vegada, però, no a Mallorca. Elegí l’illa més oriental, la de domini atlàntic. Allà no s’hi havien imposat prohibicions ni limitacions, podia publicar lliurement. Separada per la mar, no hi havien aconseguit alterar res. Tot i l’aïllament, li agradava perquè podia rallar (que no és el mateix que ratllar, com podria ser el formatge, que en tenen molt) tranquil·lament entre talaies i talaiots.

Una frenada en sec. Havien arribat al destí. La varen baixar, ben marejada, i la varen dur al dipòsit de cadàvers. La deixaren devora l’anònima, aquella que no havia arribat a tenir nom, ja que la seva germana s’havia quedat amb les dues vides i, conseqüentment, amb els dos noms. Oh germana, la mala germana!

Al cap d’un temps, nostàlgica, decidí deixar l’illa i tornar al seu lloc de naixement, Catalunya. No podia publicar, però encara no li havien pogut prendre la llengua. Sobre la terra morta, tres flors renaixeren. L’esperança de retornar a l’auge viscut anys enrere sorgí a parir del sis de gener, arran d’una felicitació. Sí, una felicitació. Va poder felicitar públicament, passant la censura, Sant Gaspar amb un rerefons polític, patriòtic. Tenia l’objectiu de redreçar el pobre, manifestant les faltes de llibertat i reivindicant els drets manllevats. En aquest moment d’emoció i enrenou popular, sorgí un dilema. Havia de lluitar per poder tornar a vendre els llibres antics o s’havia d’esforçar per poder publicar-ne de nous? No li costà molt trobar la resposta adient: compaginar-ho, és a dir, escriure’n de nous fent referència als anteriors per, així, avençar i, alhora, no deixar-los en l’oblit. Aquest sistema fou el precedent d’unes normes comunes que se seguiren posteriorment.

El cos havia perdut consistència, volum. Gelatinós, pareixia que volia caure del llit. S’estava fonent, confús per la calor incerta. Havien encès un llum i s’havien posat guants per començar a inspeccionar-la exhaustivament.

Les dictadures ho arruïnaren tot. L’edifici, mig reconstruït, s’esbucà com si no hagués existit mai. Tenia dues opcions: estar tancada a casa o partir. Ella ho tenia clar, volia quedar lluitant, encara que fos des de la clandestinitat. No podia deixar-ho tot i despreocupar-se dels problemes, anant-se’n. No es podia rendir, era hora de combatre. Què volen aquesta gent? En canvi, el seu germà, en Domènec, decidí fugir, exiliar-se. Per quedar relegat a casa, preferia ser lliure, encara que fos fora. Com que els seus padrins eren italians, tenien cosins repartits per mitja Europa. Per tant, no li fou complicat trobar allotjament.

Li llevaren la roba, poc delicadament, tallant-la amb unes estisores esterilitzades. Completament nua, abans d’obrir-la, la rentaren. Amb aigua a pressió, es desenganxaren de la pell miques negres, taques de floridura i fulles seques, mortes.

Restaurada la democràcia, amb la recuperació de drets i llibertats, la situació semblava millorar. Els seus llibres tornaren a omplir les llibreries i les biblioteques. Ara, la qüestió era aconseguir tornar a normalitzar la seva lectura i que també omplissin les estanteries de les cases. El problema era que la població havia decidit prescindir i renunciar-hi, substituint-les per altres amb més renom i, per tant, suposadament, amb més avantatges. A més, l’estat no va fer res per a revertir la situació i ja no parlem dels nous lectors. En vista al menyspreu i a la impotència, decidí refugiar-se a la muntanya, l’únic lloc on encara era respectada. Recitava entre ferrerets, esclata-sangs i l’olor del silenci.

Quan li obriren la boca, veieren una cavitat obscura, buida. Es decantaren un poc, perquè la claror il·luminàs de ple la cara. Tenia una cova entre els llavis. Una cova desocupada. Hi faltava una cosa, la llengua.



El caso sobre el cuerpo hallado sin vida en el paso de los Toros, cerca del Monte Mayor, ha sido cerrado. La policía ha declarado que fue por causas naturales. Era una enferma terminal, ya hacía años que se estaba muriendo.




 
Maria i Antònia | Inici: Els desperfectes
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]