F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Unes ultimes paraules (emmartin)
ESCOLA VEDRUNA VILAFRANCA (Vilafranca Del Penedès)
Inici: La memòria de l’arbre (Tina Vallès)
Capítol 3:  Viure

I si t'ha canviat la vida per sempre? I si has deixat de ser qui eres? I si un dia et lleves i en mirar-te al mirall ja no et reconeixes? I si els que t'envolten han canviat també? I si l'únic que no ha canviat és el record de qui ha marxat? I si t'espanta oblidar-lo? Faries qualsevol cosa per mantenir el seu record viu? Cridaries llavors als quatre vents les seves últimes paraules?

No teníem pensat tornar a viure, no ens vam reunir tots tres un dia en la taula de la cuina, i vam marcar un dia en el qual tornaríem a despertar i viuríem d'una vegada per totes. Sinó que va ser el resultat de cada dia. De llevar-nos, i no trobar-lo per la casa, de fer-nos preguntes i no trobar les respostes que ell, sempre tan savi, s'havia emportat al seu costat. Moltes vegades l'absència porta a l'oblit, però el seu record era tan fort, tan potent, que ni en mil anys cauria en l'oblit. En Joan romandria en les nostres memòries, i el seu record passaria de generació en generació, perquè la seva essència no es perdés en el temps.

Així que simplement vam començar a viure sense saber-ho, sense saber que ja no esperàvem descobrir-lo en qualsevol racó de la casa. Tot i que no ens vam adonar que havíem tornat a la vida, fins a una nit, que asseguts al voltant de la casa, l'àvia va parlar d'ell.

—Avui he descobert en un calaix totes les postals que m'enviava en Joan quan estava de viatge per feina —va dir serena com ella era.

—Quasi sempre anava a Suïssa, oi mare? —Va preguntar la meva mare a l'àvia.

—Sí bonica sí.

—A mi també me n'enviava de postals l'avi; la que més m'agrada és una de quan va anar a París.

—A mi la que més m'agrada és la d'Austràlia —va dir la mare.

—En la que hi surten cangurs, i darrere hi escriu un vers d'un poema? —L'àvia se sabia el que hi posava en totes les postals, perquè se les havia rellegit vint vegades totes. Eren el que l'apropava més al seu marit.

—Sí, aquesta mare.

—És un vers de Shakespeare.

A l'avi sempre li havia fet gràcia llegir-se una cosa del gran mestre, com li deia ell.

—A mi la que més m'agrada és la de Londres, amb la nòria i el mantell d'estrelles que hi havia al cel —va dir l'àvia que sempre havia tingut devoció per les estrelles.

I així vam estar tota la nit, mirant postals i llegint que hi havia escrit aquell bon home en el seu dors. Aquella nit, va marcar un abans i un després en nosaltres, la forma en la qual parlàvem d'ell com si encara fos allà, com si aquelles dolces paraules el portessin al nostre costat; van fer que el món tornés a girar a la mateixa velocitat que abans que l'avi Joan s'acomiadés del sol. El rellotge del món, va deixar d'encallar-se a cada minut per relentir els segons de les nostres vides, i va començar a girar més de pressa.

La vida, la mort, temps i l'amor no són conceptes tan oposats entre ells, tots s'acompanyen, i els necessitem conèixer tots al llarg de la vida per poder apreciar als altres. Diuen que estem programats per estimar, que en néixer i conèixer l'aroma de la nostra mare, l'estimem; així doncs si això és cert, l'amor és una costant en la nostra vida, que al mateix temps aquesta va al compàs del temps, corrents per no deixar que la mort l'atrapi. Perquè l'amor i el temps només són la pista d'atletisme on corren la vida i la mort. És un constant joc entre elles, i a vegades la mort ho arrasa tot al seu pas, i la pista es va cremant; d'altres, simplement la mort atrapa a la vida, i la pista queda intacte, tot i haver guanyat la mort. Però el que sí que és veritat és que la mort està tan segura de guanyar la carrera que li dona al temps i a l'amor una vida d'avantatge.

La vida no seria res sense saber que la mort la persegueix, i l'amor no valdria res, si no sabéssim que el temps apressa.

Un dia qualsevol, en llevar-nos, ens vam mirar al mirall, i ens vam veure sencers, l'àvia duia alguna carretera més pel rostre, a la mare ja li havien nascut alguns fils de plata entre els cabells, i a mi se m'havia fet més greu la veu. Vam saber que allò era el resultat del pas del temps, que l'amor cap a en Joan no havia aturat a la vida, molt menys al temps, i que la mort encara caminava darrere de la vida.

Va ser l'últim crit als quatre vents de l'avi, i deia que encara podíem despertar els matins, treure els peus del llit i corre darrere de la nostra vida, perquè no se'ns escapés de les mans, perquè la veritat és que la vida en si és una carrera a contrarellotge.

Aquella era la nostra carrera personal, cadascú amb més o menys quilòmetres per recórrer la vida abans que la mort, aquella era la nostra oportunitat per ballar una última cançó sota la llum de les estrelles, per llegir aquell llibre que tant ens agradava i aprendre en cada lectura detalls que ens havien passat per alt, per cuinar aquell plat tan gustós, i per viure intensament fins que ens fessin figa els genolls i estiguéssim sense veu.



17 anys després

Joan, Jan i Joanet

—Joanet, espero que hagis après tot en quèem va ensenyar l'avi —li dic al nen de cinc anys que resta sobre les meves cames.

—Pare, l'avi era un home molt savi, com tu. He après molt i ara sé que li he de dir a la mare cada dia que l'estimo, i divertir-me molt amb els amics, i ser molt feliç amb el que tinc. Però pare, quines van ser les seves últimes paraules? —Sabia de ben cert que aquesta seria la seva pregunta, ben curiós com el pare.

—Les últimes paraules de l'avi, van ser: la mort sempre atrapa la vida, però si has viscut molt i intensament, guanyes tu.

 
emmartin | Inici: La memòria de l’arbre
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]