F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Vals a dos (Júlia Pelegrí )
INS Vallvera (Salt)
Inici: Asfíxia (Chuck Palahnuik)
Capítol 3:  Presto

Part 1

Elisenda Llisend

Obro els ulls. Al principi, no recordo res i després tots els records m’inunden la memòria, enfosquint la innocent esperança que m’envoltava fa un segon. Miro al meu voltant i intento endevinar quin dia és. Crec que és el vespre però porto tancada en aquesta habitació tant temps que podria ser tan migdia com mitjanit. Quan em va portar aquí, al principi, comptava els dies i em mantenia més o menys orientada pels horaris de menjar. Però al cap de dues setmanes vaig deixar de lluitar i vaig decidir que faria el que pogués per mantenir-me viva fins que pogués escapar o algú em trobés.

De moment, ho he aconseguit. Si és que això es pot considerar vida. Els ulls se m’aneguen de llàgrimes i estaria plorant desconsoladament si no fos perquè escolto el soroll que tan bé conec de les seves passes i la porta obrint-se. Em netejo els ulls amb la màniga bruta del jersei que encara no he pogut canviar ni netejar i m’assec més recta. No penso donar-li la satisfacció de veure’m rendida davant seu. Observo la porta, pensant que entrarà amb una simple plata de menjar però en comptes d’això, veig que empenta un cos dins l’habitació i tanca la porta d’un cop. Me n’aparto recelosa i l’observo detalladament, intentant discernir algun signe de vida, un lleu moviment de les parpelles o la pujada i baixada regular del pit, acompanyant la respiració. Quan per fi m’hi acosto, donant-lo per mort, obre els ulls de bat a bat i m’arrenca un crit d’aquells que fan mal al coll. Salto enrere i el cos que fins ara considerava mort, es belluga i s’aparta de mi, apretant l’esquena contra la porta.

-Jo no em quedaria aquí. No sol trucar abans d’obrir la porta.- Dic. Per molt espantada que estigui, mai oblidaré el blau que em va quedar quan em va obrir la porta als morros la primera setmana de captivitat.

La noia em mira de manera sospitosa però s’acaba apartant, mantenint-se lluny de mi. No hi confio plenament, però sé que tenim un enemic en comú; el que ens ha tancat aquí. Intento trencar el gel, deixant de banda la desconfiança.

-Com et dius?- És una pregunta ridícula, però no crec que necessiti el típic “estàs bé”. És clar que cap de les dues ho estem, de bé.

Aixeca la mirada i s’aparta un floc de cabells de la cara.

-Fiona. I tu?- Sembla que ella també ha decidit oblidar la desconfiança i enmig de tota aquesta desesperança, la idea de tenir algú més amb mi em dibuixa un somriure al rostre. La Fiona m’imita i s’acosta lentament fins a seure al meu costat.- Quant temps portes aquí tancada?

La seva veu ha adoptat un to més seriós i puc veure el rastre de llàstima als seus ulls blaus. No m’agrada que em miri així, però al mateix temps, és la primera interacció no violenta amb un altre ésser humà que he tingut en molt de temps.

-Doncs la veritat és que vaig deixar de comptar al cap d’un parell de setmanes. I d’això fa doncs… Molt de temps. Però podria ser que només hagués passat un mes. No ho sé, és difícil endevinar-ho i crec que ha anat variant els horaris de menjar i les hores en les que apaga els llums. Ho té tot planejat és fastigós i terrorífic alhora.

Quan torno els ulls cap a la Fiona, els té anegats i passa un braç per sobre les meves espatlles, provocant que també em vinguin llàgrimes als ulls. Les dos ens quedem en aquesta posició, mig abraçades, sense dir res. Perquè realment no hi ha res a dir, ambdues sabem que la nostra situació no es pot solucionar amb paraules boniques o mots reconfortants. I, per estrany que sembli, en aquest instant sé que he aconseguit una amiga de veritat, de les que hi són tota la vida. Encara que la vida s’acabi abans d’hora.

La rutina que tenia fins ara ha canviat des que va arribar la Fiona. Sé que sona malament, però em fa contenta, tenir algú altre amb qui parlar i no haver de passar els dies en aquesta sala, sense fer res i patint a cada segon. Ara, almenys, no estic sola. Per un moment penso que és una idea estúpida per part del monstre que ens té aquí, perquè podríem organitzar-nos molt més fàcilment i fins i tot atacar-lo. Però sé que no ens tem en absolut quan al cap del que calculo que són tres setmanes, un altre cos apareix davant de la porta. Aquesta vegada, ni jo ni la Fiona ens n’apartem, sinó que ens acostem i l’ajudem.

I mentres ella i la Fiona parlen, m’adono que no sabem perquè estem aquí. És a dir, abans que arribessin elles dues havia suposat que m’havia raptat per algun motiu personal. Al cap i a la fi, no sé qui és, no sé ni el gènere, ni l’edat ni el nom. Podria ser qualsevol persona i suposo que m’havia convençut que era algú a qui havia fet passar una mala estona. Però des de que va arribar la Fiona, he estat posant en dubte aquests motius. Jo i la Fiona no ens coneixíem de res abans de trobar-nos aquí i tampoc l’havia vist mai. I ara, amb la tercera víctima, la Berta, a pocs metres de mi, el pensament que estem aquí per res, que som merament un joc per aquesta persona sense cor, em provoca una onada de ràbia tan gran que l’únic que puc fer és apretar els punys i mossegar-me els llavis per a contenir el plor. La Fiona i la Berta se n’adonen i venen amb mi, col·locant-se cada una al meu costat. Per la cara amb la que em mira la Berta, suposo que la Fiona ja li ha explicat tot.

-Estàs bé?- La Berta em pregunta i rectifica ella mateixa abans i tot que pugui contestar.- És a dir, ja sé que no ho estàs, és evident no? Vull dir, que ningú podria estar realment bé en aquestes circumstàncies, i clar, òbviament estàs trista i…

Es talla a ella mateixa i fa cara d’avergonyida però ha aconseguit arrencar-me un somriure. Sempre m’ha semblat que les persones que parlen molt, així com ho acaba de fer la Berta, són les més maques.

-No et preocupis, t’he entès.- Les tres somriem, però no ens arriba als ulls.- És que ara que has arribat, estava pensant, bé, de fet ho he estat pensant des que va arribar la Fiona, però el cas és que estava reflexionant i… No sé què fem aquí. És a dir, és evident que qui sigui que ens ha portat aquí i ens manté en vida no ho ha fet per raons personals, perquè no ens coneixem de res. No hi havia cap mena de connexió entre nosaltres fins ara. I tampoc ens ha portat aquí per fer-nos res, perquè en aquest cas ja ho hauria fet oi? I suposo que tampoc ens vol per aconseguir una fortuna, perquè, com a mínim la meva família no podria pagar cap fortuna pel meu rescat. Així que realment, ens ha segrestat per divertir-se. No hi trobo cap altra explicació que tingui sentit. I m’enfada moltíssim pensar que m’he passat mesos aquí per res. Per entretenir un monstre.

La Berta i la Fiona em miren amb unes cares que, en una altra situació, m’haguessin fet riure però tot en el que puc pensar és en la realitat del que acabo de dir. Les tres ens quedem en silenci, absorbint el que acabo de dir i finalment és la Berta la que el trenca:

-A mi m’agrada pensar que serem un exemple quan sortim d’aquí, o que almenys servirem per a evitar que els passi això a més noies.

No dic res, però les paraules de la Berta estan tenyides de l’esperança que teniem tan jo com la Fiona els primers dies, les primeres setmanes fins i tot. Però a mesura que passen les hores i veus que no està arribant l’heroi que et rescatarà, aquesta esperança es converteix en un granet de sorra enmig d’un desert de desesperació i angoixa.

Part 2

?

No he deixat res a l’atzar. Durant tot aquest temps he viscut, respirat, menjat i dormit amb el cor posat en els meus moviments. I he eliminat tots aquells desperfectes que volien barrar-me el pas. Ara tot aquest esforç queda reduït a una persona, que podria fer canviar absolutament tot. M’assec de manera distreta a la cadira i faig un glop de la beguda davant meu, amb els ulls perduts i el cap barrinant a cent per hora. El cervell em transporta al principi de tot això, tot el que m’ha conduit a aquest moment.

L’Elisenda obre els ulls, sobtada. La son encara enteranyina el seu cervell i els seus ulls però s’incorpora ràpidament. Sap que alguna cosa no rutlla i s’aixeca sense fer soroll, aguditzant l’oïda. Està gairebé segura que ha escoltat passes a l’altra punta del pis i el cor li batega ràpidament, la sang li bull i nota un pessigolleig a les extremitats. Agafa l’única cosa que pot trobar a l’habitació per defensar-se, una maça vella que utilitzava quan anava de càmping. Es queda quieta darrere la porta tancada, escoltant atentament. Distingueix el soroll dels calaixos de la cuina obrint-se i tancant-se i les passes que l’han despertat fan camí pel passadís. L’Elisenda s’aferra encara més fort a la maça i separa les cames preparada per atacar. La porta s’obre lentament i l’intrús entra, adonant-se massa tard que el llit és buit. Ella balanceja la maça i el lladre té el temps just d’esquivar-la i apartar-se d’un salt, amb una habilitat digna d’un cos policial. Treu una pistola i l’Elisenda deixa anar la maça gairebé a l’instant, aixecant les mans gairebé involuntàriament.

-No tinc res.- Està espantada però no ho deixa entreveure.- Agafa el que sigui que hagis vingut a buscar i vés-te’n.

L’intrús se la queda mirant i ambdós s’encaren en silenci durant un minut que a l’Elisenda se li fa etern. L’únic que pot veure l’Elisenda són els seus ulls, marrons com els d’ella. Finalment, la persona que l’Elisenda no podria dir si és home o dona o potser cap de les dues, parla amb una veu neutral:

-T’he vingut a buscar a tu.

Fa un pas endavant i ella un endarrere. La persona enmascarada s’acosta amenaçadorament a ella i no té temps ni de cridar abans de caure al terra i perdre’s en la foscor.

Els següents dies tot el poble anava d’un lloc a l’altre intentant trobar la noia estrella de la família Llisend. S’havien adonat de la seva desaparició un dia després, quan els pares, preocupats de que no els hagués tornat les trucades i no hagués aparegut per casa com feia sempre, van anar al seu pis i el van trobar completament regirat… I buit. Van trucar a la policia d'immediat i es va obrir el cas Llisend aquell mateix dia. Va ser el primer cop que l’Arya i en Bruno es van enfrontar a un cas tan complicat i net. Irònicament, el pis estava del tot capgirat però no hi havia ni rastre d’evidències o possibles pistes. Durant els següents mesos, l’únic que aconseguirien seria fer voltes sobre ells mateixos, dansant al so que el misteriós segrestador els dictava.

Penso en les noies. En com, cada vegada que els portava menjar sentia les seves veus i notava les mirades de desaprovació a través del fred metall, però mai em quedava el temps suficient per escoltar el que deien de mi.

Això s’està a punt d’acabar, elles aniran a casa i jo… No ha sigut fàcil, tot això. A mi no m’agrada tenir noies tancades, segrestades, però era necessari. Era l’única manera de fer justícia, de fer-me justícia.

Deixo la tassa buida davant meu i m’aixeco, preparant-me pel número final. Em vesteixo lentament, assaborint els instants de calma abans de la tormenta. Surto més tard del normal, em volia assegurar que no hi hauria ningú a casa. És un dissabte al matí, les 10.45h exactament i abandono l’edifici. Decideixo anar caminant a la feina per primer cop en molt temps, disfruto dels raigs de sol que m’escalfen la cara i el soroll de la ciutat, la gent que té pressa per agafar el tren, les converses i rialles quan passo pel cantó d’un bar… Aquests moments són els que em fan veure que la vida val la pena. Que tot això que he fet, per molt imperdonable que sembli, valdrà la pena. Que per fi podré respirar després de passar mesos amb el cap sota l’aigua.

Quan per fi arribo a la feina mantinc el cap baix i repasso mentalment tot el que diré, les proves que mostraré. He pensat en aquest pla tantes vegades que el conec millor que a mi mateixa, però en aquest instant, mentres camino pel passadís il·luminat per la llum dels fluorescents, sento que m’oblido de tot i uns nervis traïdors s’apoderen de mi. Em desvio del meu camí un moment per entrar al lavabo i respirar profundament. Quan sento que torno a tenir el control del meu cos, em rento la cara i segueixo amb el meu camí, sense nervis. Sé el que he de fer i ho faré.

-Arya!- La veu d’en Bruno m’arriba a les orelles i em giro amb un somriure a la cara.- No saps el que he patit aquesta nit!

Somric però no dic res més i ens abracem. Ell no ho nota, però jo memortizo cada part d’ell, de l’abraçada. Si les coses acaben malament sé que no em perdonaria. Les coses no tornarien a ser iguals entre nosaltres i no podria viure sabent que en Bruno m’odia. Aparto aquests pensaments del cap al mateix temps que en Bruno em planta un petó al front i ambdós ens girem i ens encaminem a l’oficina. Abans d’entrar, ell m’agafa la mà i ens mirem als ulls, els seus transmeten seguretat i determinació. Sé que no té ni idea del que realment ha passat i realment espero que es mantingui així. Jo m’esforço per no deixar entreveure els dubtes que m’assalten i, per primer cop des que ens coneixem, ho aconsegueixo.

-Preparada?- Em pregunta, somrient. Ja deu haver iniciat tot el protocol i segurament el Norman està envoltat de cotxes patrulla mentres parlem.

Jo assenteixo amb el cap i retorno el somriure a en Bruno.

-Preparada.
 
Júlia Pelegrí | Inici: Asfíxia
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]