F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

La vida que no vaig viure (Jana Cuch)
INS Jaume Balmes (Barcelona)
Inici: Com llàgrimes en la pluja (Jordi Sierra i Fabra)
Capítol 3:  Aina

Quan va conèixer el Sergi, l’Aina va haver d’armar-se de valor durant gairebé tres mesos abans de ser capaç de parlar-li. Sempre havia estat tímida. L’Aina no sabia si la curiositat —i, siguem sincers, l’atracció física— que sentia era mútua, però tenia ganes de parlar amb ell, si més no per conèixer-lo. S’havia sentit molt insegura. No soc del seu tipus, es deia. Segur que no em veu com algú amb qui tenir una relació romàntica. Amb tot, la connexió havia estat gairebé instantània. No havien trigat a fer-se amics. A anar junts a la biblioteca o al cinema. I en una d’aquelles sortides, un parell d’anys més tard, s’havien fet un petó per primer cop.

L’Aina va sortir de la boca del metro somrient. Demà faria un any que sortien. Estava contenta. Desorientada va mirar a banda i banda abans de dirigir-se en la direcció adequada. Havia estat en Sergi qui li havia proposat de fer el voluntariat de la fundació Arrels. Ella feia molt que tenia ganes de fer una cosa d’aquestes, i ell l’havia ajudat a fer el primer pas. Treballaria amb infants necessitats! L’Aina no sabia què sentir. O quina cara posar. Estava nerviosa, tot s’ha de dir.

Quan va arribar a la seu d’Arrels va trucar el timbre i va entrar, parant-se a llegir un tauler d’anuncis mentre esperava. «Aina Gil?» es va girar i es va trobar cara a cara amb un home de mitjana edat. Vestia còmodament i semblava disposat a ajudar.

«Jo mateixa.» Va dir allargant la mà per fer l’encaixada.

«Aina?» Quan l’home va tornar a repetir el seu nom se’l va mirar d’una altra manera. La fisonomia de la cara li era familiar. I els seus ulls… eren de color marró avellana. Com els seus… i com els de l’àvia Grace.

L’Aina es va quedar mirant el seu pare incrèdula. No sabia què pensar. «Pare?»



***

Segons el papa, l’exposició havia estat un èxit. Segons la mama, podria haver anat millor. L’àvia Grace ja no havia dit res. Havia fet cara de fàstic i havia girat cua. A l’Aina li havia agradat molt. El seu papa dibuixava molt bé. I feia fotografies fantàstiques que després passava a pintura.

Visualment, l’exposició era molt estètica. O això havia sentit dir l’Aina a un client. No sabia què volia dir estètica. El papa havia organitzat l’exposició en una galeria llarga i ampla. Penjada a la paret hi havia la seva obra. Primer apareixia la fotografia, i després hi havia la pintura que havia fet en James a partir de la imatge. Algunes eren molt similars, d’altres no. Per això en James sempre acompanyava cada bloc amb un text en què explicava la divergència de caràcter entre làmines.

I sí, li havia agradat, però tampoc es penjaria una d’aquelles imatges a l’habitació. I, com l’Aina, molts clients tampoc. Mig any més tard, encara estaven acabant de pagar el preu de lloguer de la galeria, que en James comptava pagar amb els ingressos dels quadres venuts. Que no havia venut.

L’Aina tenia set anys, però podia intuir que les coses no anaven bé. Per exemple, ja no anaven al cinema. O a restaurants. O a esquiar. Per exemple, els papes es barallaven més.

Molt més.



***

S’havia sorprès; no ho podia negar. Feia tant de temps que no vivia amb el seu pare que gairebé havia oblidat què significava tenir-lo. Feia tant de temps que no el veia, que al topar-se’l cara a cara havia oblidat com reaccionar, com parlar i com moure’s.

Al cap d’uns segons d’un silenci blanc el seu pare va reaccionar. Va parpellejar uns quants cops per intentar fer fora les llàgrimes de plata que s’acumulaven als seus ulls. «Aina.» Se li va trencar la veu quan va repetir el seu nom i, encara sense atrevir-se a acostar-s’hi, en James va posar-se el polze i l’índex de la mà dreta sobre els ulls mentre anava cap a una de les cadires recolzades a la paret i hi seia tremolós.

Després de mirar-lo, muda i paralitzada, l’Aina s’hi va acostar a poc a poc i li va posar la mà a l’espatlla amb suavitat mentre s’acomodava a la cadira del costat. De mica en mica va notar com el cos d’en James es relaxava sota la seva mà. Com deixava de tremolar i sospirava profundament. Va notar la calidesa dels dits del seu pare quan en James els va pressionar contra la seva mà. Quin tacte tan trobat a faltar inconscientment!

En silenci, es van quedar allà, els dos, agafats de la mà sobre l’espatlla d’en James i mirant endavant, l’un al costat de l’altra. L’un amb els ulls inflats i l’altra amb el cor bategant a la velocitat de la llum. L’un tornant als records i l’altra intentant recordar-los. Ambdós sorpresos, emocionats.

«James?»

L’encís del moment es va trencar quan una dona va aparèixer al llindar d’una de les portes que duien a l’interior. «Hauríem de començar a preparar-nos. Arribaran en un no res.»

Va semblar que en James tornava en si. Va mirar la dona de la porta i després, gairebé amb timidesa, va dirigir la seva mirada cap a l’Aina. «Vens?»



***

L’Aina va aixecar el cap. Durant els segons momentanis que havia trigat la Grace a obrir la porta de la sala, entrar i tancar-la, els crits dels seus pares havien augmentat considerablement de volum.

«Tu, tu i només tu!» Va sentir bramar la Lola. «Ets incapaç de mirar per a ningú més que tu!»

El volum va disminuir. Va aixecar la mirada de la porta i va mirar la Grace. «Àvia?»

«No passa res, bonica.» Va dir la seva àvia mentre s’hi acostava i s’asseia al seu costat. «Què dibuixes?»

«Mira.» L’Aina li va ensenyar el paper. Era la seva família: el papa, la mama, els iaios i l’àvia. Des de la perspectiva d’algú de nou anys, se’n sentia extremadament orgullosa.

«És preciós. Per a qui és?»

Va decidir regalar-l’hi. S’estimava moltíssim la seva àvia Grace. Quan l’estava acabant de signar la Grace li va preguntar per què el seu pare no tenia boca. Ui, va pensar, me n’he oblidat. L’Aina va tapar el retolador i va agafar un llapis de fusta de color vermell. A continuació va dibuixar una boca en forma de “U” al revés a la cara d’en James. Al seu pare, que feia tant de temps que no reia francament que l’Aina no se’n recordava de l’última vegada que l’havia vist realment feliç.



***

«La setmana que ve portaré jo l’organització de les llistes» va dir l’Aina. Tot just acabaven un mes força dur, amb més famílies que mai, que venien a buscar menjar, llocs on allotjar-se ni que fos una nit, joguines per a nens que no en tenien… A l’Aina li agradava el frenesí que a vegades tenia la fundació. Li agradava, després d’un dissabte llarg, seure a les cadires de recepció amb en James i comentar com se sentien, com els havia anat el dia.

Feia més d’un any i mig d’aquell dia en què havia entrat per primera vegada a la seu d’Arrels. Aquell dia en què havia tornat a veure el seu pare. Malgrat haver estret la relació, però, l’Aina continuava dient-li James. Se li feia estrany anomenar-lo pare. O papa.

A vegades venia en Sergi a ajudar, i després anaven els tres a sopar un entrepà ràpid a algun bar de la vora abans de separar-se per anar cadascú a dormir a casa seva.

«D’acord» va respondre, exhaust, en James. L’Aina va observar des d’un racó de l’habitació mentre en James i altres voluntaris acabaven de plegar cadires i escombrar el terra. Feia estona que les últimes famílies havien marxat, omplint, curiosament, la sala de buidor. L’absència de veus, de crits i rialles infantils, i de cossos anant i venint feia la sala més freda del que aparentava.

Al final van quedar en Joan Torres, en James i l’Aina. Quan van tancar el local, en James i ella van enfilar carrer amunt, en un silenci còmode, fins al carrer on se separaven, constituint aquella imatge curiosa de desconeguts coneguts novament.

«Aina...» Per un moment va semblar que en James volia dir alguna cosa. Va obrir i tancar la boca diverses vegades, com un peix fora de l’aigua. Al final va fer que no amb el cap. «Bona nit, filla.»

Bona nit, James.



***

«T’estimo, papa.»

L’Aina va penjar el telèfon. Per sort, la Lola encara no era a casa, i com que els iaios li deixaven fer el que volia havia aprofitat el moment per trucar a en James. Feia més d’un mes que vivien amb els iaios, i l’Aina havia de reconèixer que, per molt que se’ls estimés, ella preferia la seva habitació, amb els peluixos i els dibuixos.

Cada dia li demanava a la Lola quan tornarien a casa. I cada dia la Lola evitava contestar. L’Aina sabia perfectament de què parlaven els iaios i la mama quan es tancaven a la cuina, pensant que no els sentia perquè mirava la televisió. Eren fragments curts de converses intenses que, encara que no acabés d’entendre, s’acomodaven a la part posterior del seu cap, adormits esperant cobrar sentit en la ment de la nena. Afectant la seva mirada innocent, la seva manera de veure la realitat. Papa, papa, papa.

L’Aina el perdia, i no n’era del tot conscient. Papa.



***

Es va despertar acalorada. La pantalla del mòbil sobre la tauleta de nit il·luminava lleument l’habitació i l’aparell vibrava sorollosament. Amb compte de no despertar en Sergi, es va incorporar i el va agafar, sortint cap al menjador. Era en Joan Torres.

«Joan?»

«Aina!» La seva veu, tenyida de cansament, transmetia certa preocupació. «Perdona per trucar a aquestes hores. Hi ha hagut un accident. Has de venir.»

Van arribar a l’hospital tres quarts d’hora més tard. Durant tot aquell temps, entre que despertava en Sergi, es vestien i marxaven, les paraules És en James li havien ressonat a un volum inconcebible al seu cap. És en James. És el papa. Des de feia uns dies que en James estava estrany. En tot moment semblava que li volia dir quelcom, però mai s’atrevia a fer-ho. No l’havia volgut pressionar, i ara se’n penedia. Perquè, a poc a poc, l’Aina s’adonava que no el podia perdre una altra vegada. L’havia trobat de casualitat i l’havia tornat a estimar com ho havia fet abans. I no l’hi havia dit.

No l’hi havia dit, i se’n penedia i volia deixar-se vèncer però no ho feia, i volia plorar però es contenia. Perquè encara tenia l’esperança de ser-hi a temps. Perquè en el fons, sabia que en Joan li havia volgut dir que era o ara o mai.

En Joan els va dur a l’habitació. «Està despert. T’ho vol explicar ell.» I l’Aina va veure als ulls del coordinador allò que no volia acceptar: en James es moriria. Abans d’entrar va abraçar en Sergi i va respirar profundament. Seria dur.

«James?» El seu pare, mig ajagut recolzat sobre la paret, tenia els ulls clucs i respirava a poc a poc. En el silenci de l’hospital, amb les màquines mèdiques i l’olor de net, a l’Aina li va semblar que el temps s’aturava durant uns instants.

«Aina, bonica.» En James va obrir els ulls amb fatiga. Amb la mà va palpar l’espai buit del matalàs al seu costat. «Vine a seure aquí. T’he d’explicar una cosa.»

Amb el cor encongit l’Aina es va apropar al llit, preparant-se per allò tan important que li havia de dir en James. El seu pare va beure un glop d’aigua abans de començar. Va donar una ullada a l’habitació.

«Aina…» En James va deixar anar un sospir tremolós. No li quedava gaire temps. «El dia en què tu i la Lola vau marxar, per culpa meva, va ser el dia en què la meva vida va aturar-se. Aquell dia em vaig començar a odiar a mi mateix, a compadir-me. Volia culpar la Lola, però sabia que la situació era culpa meva. Que havia caigut tan baix que seria molt difícil tornar-me a aixecar. A poc a poc vaig caure en un bucle en què només consumia. Alcohol, cigarros. Lavabo, dormir i una altra vegada començar. Quan em van desnonar del pis… allò ja va ser un descontrol. Només bevia. No feia res més. Bevia, bevia, bevia. Vomitava quan anava molt malament. I després, vinga una altra vegada, tot des del principi. Quan en Joan i la Nora em van trobar al parc feia gairebé cinc anys que no tenia una conversa com Déu mana amb ningú. Viure al carrer és molt dur. La soledat és la teva única companya si no tens ningú més. El teu cap, el teu sobre-pensar t’acompanyen cada dia. I només queia i queia en l’abisme negre. Em sentia tan buit, i tan sol… No era capaç de plorar ni de riure i només sentia que el forat del cor creixia cada vegada més i se’m menjava viu.»

En James va agafar la mà de la seva filla. «Quan en Joan em va dur a l’hospital per primer cop vaig estar ingressat una setmana. Em van rentar i alimentar. I també em van diagnosticar una cirrosi múltiple. Saps què és?»

La menció de la malaltia va fer posar els pèls de punta a l’Aina. L’alcohol et degenerava el fetge i això causava una lesió hepàtica crònica que t’acabava matant. Es va posar a plorar. No sabia com posar-se. Va abraçar en James mentre ell li acariciava els cabells. «Perdona’m, papa. Perdona’m. T’estimo, t’estimo, t’estimo molt.»

«No, Aina. Ets tu qui m’ha de perdonar.» En James també plorava. «Em podràs recordar com abans?»



***

DUES SETMANES MÉS TARD. GRACE.



La Grace, engalanada, va sortir del taxi. Feia molt tard. Va espolsar-se el vestit i es va dirigir cap a l’entrada de l’església. Just quan estava a punt d’entrar, les portes es van obrir i en va començar a sortir una corrua de gent. Famílies i famílies amb nens petits que corrien entre els adults, rient, jugant. Els grans parlaven. Hi havia gent de tota mena, generalment mal vestits, mal rentats, mal alimentats. Però tots es coneixien entre si, allò era evident.

«Àvia?» Es va girar desconcertada i va veure l’Aina darrere seu. No anava tota de negre, però el seu rostre ho deia tot. Tristesa, desolació i una espurna de… decepció? Va començar a penedir-se d’haver arribat tard. L’Aina li va allargar un sobre. «Em va donar això per a tu.»

Esmaperduda, la Grace va observar com l’Aina li donava l’esquena i anava a parlar amb un home d’aspecte afable i una família de cinc. Tremolosa es va acostar a un banc i hi va seure, observant l’embolcall. Tenia cert respecte pel que podria trobar-hi. Al final el va obrir. Era una carta.



Estimada Grace,

La meva vida està a punt d’acabar. Perquè ho sàpigues, moriré d’una cirrosi hepàtica. Una conseqüència dels meus actes que assumiré sense protestar. L’última vegada que ens vam veure em vas dir que el pare s’avergonyiria de mi si em veiés. Ara estic orgullós de dir-te que això és mentida. La meva vida ha estat curta, però els darrers anys han estat plens. M’he retrobat amb mi mateix, i soc feliç. He tingut l’oportunitat d’ajudar els altres, i soc feliç. El que és més important, però, és haver retrobat l’Aina. Durant dos anys l’he vista créixer com a persona i no puc estar-ne més agraït.

No soc, ni seré mai, suficient per a tu. Però et volia donar les gràcies. Perquè, tot i que la nostra relació mai fos la millor, sempre has estat la meva mare. I en el fons sempre t’he estimat com el nen que vaig ser quan encara hi havia el pare i els tres érem feliços.

James





La Grace va aixecar als ulls i es va posar a plorar.

«Soc una desgraciada.»



 
Jana Cuch | Inici: Com llàgrimes en la pluja
 
Comentaris :
Edgar Villalba 28 maig 2022
Felicitacions, vaig buscar pirita i he acabat trobant or. La veritat és que és un molt bon conte, més enllà de que hàgeu guanyat el concurs em pareix fenomenal la manera de narrar i, d'alguna manera, transmetre tot eixe contingut amb paraules. Espere que arribes lluny, de veres, m'ha encantat.
Àngels 26 maig 2022
M'agadat moltíssim.
Joan 26 maig 2022
Un gran relat, molt emotiu.
M’agradat molt
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]