F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

(NuJúLa)
INS Escola Industrial (Sabadell)
Inici: Asfíxia (Chuck Palahnuik)
Capítol 2:  Un nou començament

-A sopar!



Just en el moment menys desitjat la mare em va cridar per anar a sopar. No entenia per què mai havia sentit parlar d'aquella història ni perquè mai m'havien dit res al respecte. Un cop a taula no vaig voler parlar del diari, l'única cosa que volia era acabar de menjar ràpid per continuar llegint i coneixent les anècdotes de la meva àvia. Després de sopar, vaig anar corrents a l'habitació, vaig tancar la porta, i fins a l'hora de dormir vaig estar llegint el quadern.



Vaig despertar-me a l’hospital, em sentia fràgil i inútil, no sabia com la situació m’havia pogut sobrepassar d’aquella manera.

En obrir els ulls el primer que vaig veure van ser les quatre parets blanques de l’habitació, que em provocaven mareig i una espècie de nàusees. Vaig intentar ubicar-me i entendre la situació, però no recordava exactament que havia passat.

De sobte, vaig escoltar unes veus que venien del passadís, acompanyades d’unes passes característiques dels talons de la meva tieta. Les veus s’acostaven, i vaig veure com dues figures femenines entraven per la porta.

La infermera que estava amb la tieta em va dir que havia de fer repòs, i es va dirigir cap a la porta deixant-nos a soles.

Veia a la tieta tensa i insegura, vaig veure com una llàgrima li queia per la galta, al mateix temps que va treure aire, va empassar saliva, i es va disposar a explicar-m’ho tot.



-Ho sento - Va dir ella.



No entenia del tot perquè em demanava disculpes, pensava que ella no era conscient de les situacions viscudes amb el tiet, però després de veure la seva cara vaig entendre que ho sabia tot des d'un principi.



- No pensava que la situació arribaria a aquest extrem - Em va dir.



- De què estàs parlant tieta?



- Conec perfectament la situació en la què estàs, de fet, jo també l'he viscuda, vaig ser víctima dels seus abusos. Sé que sonarà molt hipòcrita i egoista, però en venir a viure a casa amb nosaltres vaig veure una oportunitat per evadir aquell trist episodi de la meva vida. - Va dir neguitosament.



- És a dir, ho sabies tot i no vas fer res per evitar-ho?



Es va crear un gran silenci a la sala i un ambient força incòmode, ja que cap de les dues sabia què dir o com actuar.

De cop aquest silenci es va trencar, el metge que va entrar em va dir que al cap de dos dies em donarien l'alta i, a causa de les meves circumstàncies, em va preguntar si tot estava bé, insinuant que alguna cosa passava dins meu. No vaig voler respondre.

El pas del temps durant aquells dos dies em van semblar etern, veia les agulles del rellotge passar lentament i els minuts es convertien en llargues hores.



En sortir de l'hospital, estava enfadada i decebuda amb la meva família, no veia la tieta capaç de fer-me una cosa així, però com diu la meva àvia, les aparences enganyen.

Una cosa tenia clara, no podia continuar vivint amb ells.

Vaig seguir caminant, sense saber el meu rumb ni el meu destí, i quan ja portava una estona, vaig escoltar com una veu em cridava.

En veure de qui es tractava vaig considerar continuar endavant, però vaig fer cas al meu instint i em vaig aturar.



- Sé que no ens vols veure ni a mi ni al tiet, i ho entenc perfectament, però vull ajudar-te a continuar endavant.



- I com pretens fer-ho? - Vaig dir jo.



- Fa temps que estic estalviant per fugir del tiet, però després de reflexionar sobre els meus actes, crec que tu els necessites molt més que jo.



Em va donar un sobre blanc ple de bitllets. Vaig voler agrair-li, tanmateix les paraules no em van sortir.



Des d'un principi tenia clar que tard o d'hora volia estudiar i adquirir els coneixements bàsics per obtenir una feina decent, així que en veure els diners, no vaig pensar dues vegades apuntar-me a una escola per rebre una educació.

Vaig estar buscant diferents opcions, i finalment em vaig decidir i decantar per un pis d’estudiants.

Vaig fer ràpid les maletes i vaig agafar un tren que se suposava que donaria lloc a una nova etapa de la meva vida, un nou començament on pensava que seria feliç, ja que tenia el cap ple d'esperances les quals a poc a poc van anar esfumant-se i van acabant sent conseqüència del meu desànim.

 
NuJúLa | Inici: Asfíxia
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]