F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Dualitat mortal (Maria i Antònia)
IES Felanitx (Felanitx)
Inici: Els desperfectes (Irene Pujadas)
Capítol 2:  Ja és morta

Aquesta matinada han trobat un cos sense vida al pas dels Bous, prop del Puig Major. La policia ha iniciat les investigacions, encara es desconeixen els fets.



Ja feia temps que arrossegava un bon constipat. Tenia els pulmons plens de pols, de cendra. La tossina era estrepitosa, eixordadora. De la boca sortia fang, terra mesclada amb saliva. Els carbons s’havien anat consumint, a poc a poc. Quedaven unes branques petites, un poc de caliu. El poc aire que hi havia no era suficient per a tornar a encendre la flama. El seu interior era negre, emmascarat.

En canvi, des de fora, el seu cos enlluernava. La seva primor, la pal·lidesa i la delicadesa amb la qual estava estirada a terra produïen una estranya admiració. Les flors, mogudes pel lleuger mestral, jugaven amb els seus cabells. Els flaixos, constants i repetitius, de les càmeres deixaven marca sobre la seva pell. Les veus discretes semblaven tenir por de despertar-la, immersa dins el seu darrer son.

Tothom la va veure morir. Un cos tendre, jove caient muntanya avall. No feren res per salvar-la. Simplement, l’anaren a tapar amb una manta perquè no tengués fred mentre esperaven que arribassin la policia i l’ambulància, que ja no podien fer res.

Era del poble, de la muntanya. Un poble petit, poca gent. Abans vivia a la ciutat. Feia uns anys havia decidit abandonar-la, ja no era la mateixa que un temps. D’ençà que havia vengut tanta gent, mal educada, la d’allà també hi havia tornat. Deien, però, que la mal educada era ella.

Havia nascut a Catalunya, però els seus pares decidiren venir a viure a Mallorca quan ella era petita. Va ser durant molts anys la Sibil·la del seu poble. Ai na Magdaleneta! Tot el poble, encantat, escoltant la sibil·la per Nadal. Li encantava posar-se la túnica, agafar l’espasa i cantar. Bé, li agradava tot el que estàs relacionat amb el món medieval. Es passava hores llegint, escrivint i detallant batalles sanguinàries. Espases, sang, budells, caps degollats…

Les sirenes inundaren la muntanya, ressonaren per tot. Les alzines tremolaven. Els aglans queien, encara mig adormissats. Els núvols de llevant començaren a enrogir-se. L’ambulància ja havia arribat.

Quan va tornar gran, va deixar de banda les històries i es va interessar per la filosofia, un món sencer per a descobrir. La carrera va ser molt interessant, el problema va arribar quan la va haver acabada: no hi havia feina. En aquell moment, vivia a Vall-de-roures, Aragó. Desesperada i amb ànsies de trobar feina, es va preparar oposicions i va entrar a l’administració pública de l’ajuntament d’allà. S’encarregava, sobretot, d’ajudar la gent a entendre’s. Sempre hi havia problemes de comunicació. Al cap d’uns anys, frustrada, decidí tornar cap a la mar. Sense travessar-la, però, quedà a València, la ciutat daurada. Hi passà uns anys meravellosos. Decidí reprendre l’afició de joveneta, escriure. Escrigué, adaptant-se als gustos del públic, temes amorosos, encara que sempre hi intentava ficar cavallers, espases i, especialment, molta sang.

Les fotografies es feren insistents. Moltes cares s’hi apropaven, molts d’ulls. La seva pell s’anava inundant de dits curiosos. Un ca, que s’havia escapat de la propietària, havia aconseguit traspassar les cintes de seguretat, esquivar dos policies i acostar-se a l’al·lota. Tot i les probabilitats que hi havia que la llepàs de dalt a baix, quedà quiet, amb la llengua fora, observant-la. Diuen que els cans tenen un excés de lleialtat. Ja ens en podrien donar una mica!

Aquells anys varen ser realment esplèndids. Les seves publicacions tenien molt d’èxit i li permetien poder viure sense preocupacions. Però les coses, a poc a poc, s’anaren complicant...

Després de ser suficientment fotografiada, la començaren a estirar, de mala manera, un de cada extremitat. La rompreu! Semblaven infants que es barallaven per un ninot. Estirant, caminant cap enrere, un va caure. L’equilibri es va trencar i la morta va rodolar una altra vegada cap avall, tornant cap a la suposada escena del crim.



 
Maria i Antònia | Inici: Els desperfectes
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]