F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Aire (Aina i Marina)
IES ENRIC SOLER I GODES (Benifaió)
Inici: Asfíxia (Chuck Palahnuik)
Capítol 2:  II

Als cinc anys l’únic que tenia dels meus pares era una foto d’ells bevent cervesa en un restaurant. Cada nit m’adormia admirant aquella petita fotografia que el meu avi havia emmarcat per a mi. Quan tenia deu anys, un dia que tornava de l’escola vaig veure aquella mateixa fotografia a la paret d’un edifici antic. Era un anunci de cervesa.

Mai li vaig dir res a l’avi, no volia acceptar que m’havia enganyat. Aquella foto encara continua a la meua antiga tauleta de nit, i ha presenciat cadascun dels delictes que l’avi i jo vam cometre.



Jo tenia huit anys i era estiu. Feia una calor insuportable i a penes es podia sortir al carrer. Dues setmanes abans que el curs escolar começara, una furgoneta blanca aparcà davant la casa de l’altra banda del carrer. Després de quasi dos anys en venda, per fi algú l’havia comprada. El nou amo era un xic alt i flac amb la cara demacrada. Estava clar que es drogava. Vaig baixar al menjador corrent a avisar al meu avi d’un possible client nou. Però a ell no li agradava aquest jove, deia que li donava mala espina. L’avi mai s’equivocava i aquella vegada no va ser una excepció.



Un dia, tornant a casa després de comprar, vaig escoltar un tir provinent de casa nostra. Vaig entrar i vaig pujar el més ràpidament i silenciosa possible a l’habitació de l’avi. El veí subjectava amb força l’avi mentre l’apuntava amb l’arma al cap. Li havia disparat en un braç i amb prou feines podia moure’s. Ells no em veien, estaven d’esquenes a mi. Vaig agafar el calçador que usava l’avi per posar-se les sabates i vaig pegar un colp sec al pols del jove. Caigué a terra i no es tornà a alçar.



– Agafa la pistola i apunta al seu cap – em va dir l’avi seriosament.

– Per què? No ho pots fer tu?

– No, l’has de matar tu sola.



Mai oblidaré el clic del gallet ni el soroll estrident posterior. En aquell moment no em vaig parar a pensar per què m’ho demanà a mi, però no va ser l’última vegada.

Quan l’avi va descobrir les estafes de lloguers i vendes falses per internet, la meua vida es va convertir en assassinats constants. He olorat tanta sang que la seua essència se m’ha quedat impregnada al nas. Però en aquell moment la sang encara no era fluorescent. La primera vegada que la vaig vore així va ser als catorze. I des d’aleshores no he sigut capaç de veure-la del seu color original durant més de dues setmanes. Estic enganxada. Necessite aire per a viure, si no, m’ofegue.



* * *



Sovint em pregunte per què ho vaig fer, per què vaig acceptar l’aire d’aquell desconegut. Però mai trobe un motiu. Res especial em va moure a fer-ho, simplement va passar. I sense adonarme’n jo sola vaig cavar la meua pròpia tomba.



Als catorze vaig perdre l’oportunitat de tindre un futur decent, de viure una vida còmoda amb una parella estable, dos fills i un gos, i mai vaig poder canviar-ho.

L’aire feia la meua vida més lleugera, més suportable, i jo era massa covarda per a tornar a viure sense aquella ajuda. Un dia l’avi em trobà en el bany inhalant-lo. No em digué absolutament res. Simplement va tancar la porta de nou i se’n va anar. Al principi no ho vaig entendre, com podia no preocupar-se per mi? Més tard vaig descobrir que aquell final, aquella addicció, sempre havia estat el futur que ell sabia que m’aguardaria. Ell no esperava més de mi, una adolescent que s’havia criat envoltada de drogues. No era estrany que un dia jo també caiguera. L’única norma era fer-ho tan suficientment lluny d’ell que no haguera de presenciar-ho. Em pareixia una norma estúpida, ja que ell continuava sabent perfectament el que entrava dins del meu cos cada dia, però supose que d’aquesta manera l’avi aconseguia sentir-se menys culpable de ni tan sols intentar-me ajudar. Jo tampoc vaig esperar mai que això passara, és clar. Sempre es tractava d’una discussió, una bufetada, un castic… Però no ajuda. No calia esperar ajuda d’un altre addicte.



I així va ser com vaig passar la meua adolescència, sobrevivint entre dosi i dosi, inhalant aire sempre que podia i més, fent favors a hòmens desesperats a canvi de només un gram més. Alguna vegada arribí a pensar que ja s’acaba tot, aquella cosa anomenada vida. Però sempre acabava obrint els ulls. I després d’això plorava hores i hores sense consol. No perquè tenia por a morir, sinó perquè em sentia desesperada. Desitjava deixar de respirar, desitjava morir. Plorava fins que aconseguia calmar-me amb l’ajuda del meu amic. Es tractava d’un bucle, un bucle destructiu. Cada dia una petita part de mi era destruïda.



Soc un cúmul de trossos de vidre trencat que han sigut reorganitzats de manera desordenada mil i una vegades. Soc una humana trencada, els meus mecanismes fa anys que s’oxidaren i amb prou feines em mantinc en peu. Soc una ànima que no sent res més que por i tristesa.

 
Aina i Marina | Inici: Asfíxia
 
Comentaris :
Begoña 19 maig 2022
Genial també aquest capítol! Ràpid, intens i intrigant!
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]