F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Els desperfectes (07farranaina)
Escola Proa (Barcelona)
Inici: Els desperfectes (Irene Pujadas)
Capítol 2:  Retrobada als orígens

Estava molt espantada, però a mesura que m’apropava al poble on havia viscut de ben petita anava perdent la por. Vaig baixar la finestreta i l’aire entremaliat em va despentinar la cua. Com si es tractés d'un quadre, rere els prats verds se'n podien veure pinzellades blanques. El darrer prestigi de l’hivern. Entre els prats en brotaven puntets de colors que anunciaven l’arribada de la primavera. Les muntanyes colossals tocaven el cel. Em feien sentir petita, però alhora protegida per aquell bressol. El tast del bosc pirinenc calmava la meva ànima neguitosa.



De mica en mica van començar a aparèixer cases solitàries cada cop més juntes fins a formar un poble, Arties.



Una caseta d’encís, gairebé de conte de fades s’alçava entre dos avets. Tenia la façana de pedra i el teulat cobert de peces de pissarra. Al balcó hi havia dos testos que sempre havien estat plens de flors, ara pansides. Es notava que els pares feia dies que havien marxat de viatge. Vaig entrar, tot seguia igual. Els quadres pintats per la mare decoraven les parets i a la llar de foc amb algunes cendres lleugeres que de tant en tant dansaven mogudes per una dolça brisa.



Dormir sota aquell sostre em feia sentir protegida. Vaig tornar a plantar en els testos les flors preferides de la mare i cada tarda m’asseia a la butaca del pare a llegir. M’encantava estar allà. Vaig passar diverses setmanes sense sortir de casa, no em sentia amb cor de fer-ho. Encara no.



Un bon dia, finalment, vaig sortir a retrobar-me amb el meu lloc preferit del poble, la biblioteca. Recordo que de petita quan feia poc que havia arribat al poble em refugiava allà on les històries i els personatges que s’amagaven entre les pàgines m’ajudaven a sentir-me acompanyada. Una delicada olor de llibres vells em va captivar quan hi vaig entrar. Feia temps que no anava a una biblioteca, ja que últimament a Barcelona no estava d’humor per llegir.



A la tauleta de recepció em vaig trobar a la bibliotecària. Vam estar parlant una bona estona fins que em vaig dirigir a la secció que més havia trobat a faltar. En una estanteria, una targeta vella deia: història de la Vall d'Aran.



Lentament, vaig acariciar el llom dels llibres mentre avançava lentament pel passadís. Vaig aclucar els ulls. Per fi recuperava aquell sentiment de calma sincera que feia tant de temps que anhelava.



-Au!- Vaig dir. Havia ensopegat amb algú. Vaig obrir els ulls. El cor em bategava amb força. I si era algú que em volia el mal? Quan vaig alçar el cap vaig descobrir una cara desconeguda. Un noi d'aproximadament la meva edat, uns trenta anys. La seva cara era gentil i tenia una mirada amable. El seu rostre de color moreno estava guarnit amb dues maragdes lluents. Una densa cabellera negra i despentinada relluïa. Era com si estigués mirant el cel estrellat en una nit d’agost.



El noi duia una camisa de quadres, de color verd i marró i uns pantalons ben planxats, també marrons. Penjada de la seva esquena portava una motxilla mig oberta, fent que sobresortissin la tona de llibres que hi duia a dins.



-Ostres, perdona!-va dir. La seva veu era suau i afectuosa.- De vegades em quedo submergit en les estanteries i perdo consciència de la realitat.



Em va mirar de cap a peus i va dir:

-No em sembla haver-te vist mai pel poble, soc l’Aleix.-Em va agafar la mà i la va estrènyer fort, però amb delicadesa- T’acabes de traslladar o potser ets d’un poble del voltant?

-Em dic Sílvia- vaig començar- vinc de Barcelona, però m’he criat aquí. Estic a casa dels meus pares. Tu sí que no ets del poble!

Em va mirar amb uns ulls encuriosits. Va sospirar i va arronsar les espatlles.



-Bé, m’has enxampat! Vaig venir aquí al poble fa quatre anys. Soc historiador i havia vingut a investigar la història de la Vall d'Aran. Al final em vaig acabar enamorant de la vall i… aquí estic! Tres anys més tard segueixo al mateix lloc i em sembla que serà així fins d’aquí molt. Vaig pensar “És molt xarraire…” .



De cop i volta em va llençar una pregunta d’imprevist.



- I… perquè has tornat?-va preguntar.



Aquella pregunta innocentment dolorosa se'm va clavar a l’ànima. Tornava a la realitat. Feia molt de temps que fugia d’aquesta mena de preguntes. No li ho havia explicat a ningú. No li podia contar a un desconegut les meves cabòries, encara que semblava bon jan.

-Eh…- M’enroscava els cabells de manera exagerada. -Doncs, resulta que…- Començava a notar una pressió al pit que no em deixava respirar i les mans em suaven.

Ell em va mirar amb els seus ulls comprensius i afables.



-No et preocupis, ja m’ho diràs un altre dia. Vols que quedem amb els meus amics per prendre alguna cosa per animar-te una mica?

No volia que quedés amb mi pel simple fet de veure’m vulnerable, tenia un orgull. Però la seva proposta m’entusiasmava, així que la vaig acceptar.



Aquell mateix divendres vam quedar a Bossòst, un poble on feien la millor cervesa artesanal de la vall. Estava una mica nerviosa. Vaig arribar amb antelació, tot i així, quan vaig aparcar, el cotxe l’Aleix ja feia estona que m’esperava a l’entrada del poblet.



Vam pujar junts a la part més elevada del poble, on hi havia aquesta cerveseria de tant renom. Era un local modern, però proper, ja que molts dels seus treballadors eren els antics companys d’escola. Vam endinsar-nos entre el munt de gent asseguda. Finalment, vam trobar els amics de l’Aleix.



La primera era una dona baixa que s'amagava darrere una ondulada massa de cabells. Uns clotets molt profunds li marcaven un somriure indiscutible. Era la Roser, la meva antiga millor amiga del poble. Feia anys que havíem perdut el contacte, però semblava que ella no havia canviat gens.



Assegut al costat de la Roser, hi havia un home alt i robust amb una llarga cabellera morena lligada a una cua. Una barba abundant li tapava els llavis molsuts. Portava unes botes de muntanya desgastades i brutes.



La Roser es va aixecar i em va abraçar ben fort:

-Sílvia, quant de temps! Has canviat molt!

Li volia dir alguna cosa, però no m’atrevia del tot. I si deia alguna estupidesa? No volia quedar en ridícul… L’home, desconegut, es va aixecar i em va donar la mà.



-Tu deus ser la Sílvia, oi? Encantat de conèixe’t, em dic Oleguer Gil.

-I-Igualment!-vaig respondre, tota nerviosa.



No era d’aquelles persones que tenen dificultats per fer amics, però aquesta vegada em veia incapaç. Afortunadament, aquella colla d’amics eren propers i entranyables. Només feia mitja hora que estàvem asseguts a aquella taula i ja tenia la sensació que ens coneixíem de tota la vida.



Aleshores van començar a parlar d’una festa del poble que estaven organitzant. Em va costar una mica agafar el fil: tronc, foc, desitjos, balls... Era la mil·lenària festa del Taro! Se celebrava cada solstici d’estiu per a la purificació del poble. Consisteix en agafar un tronc d’avet i col·locar-lo a la plaça principal del poble. Durant el dia, la gent del poble posa desitjos a les esquerdes del tronc. A mitjanit, s’encén el tronc mentre es ballen balls tradicionals aranesos al voltant del Taro. Les cendres del tronc són els mals esperits que han abandonat el poble. Després, es tira a terra i es fa un recorregut per tot el poble, mentre els més atrevits salten per sobre el tronc en flames.



Encara me’n recordo de quan celebrava el Taro. M’encantava demanar desitjos i saltar-hi per sobre el Taro ardent.



En un moment donat, em van voler convidar a una copa. En negar-m’hi, vaig haver de revelar el meu embaràs. Tard o d’hora ho havia de fer. Tampoc m’anaven a jutjar o a pensar malament de mi. No eren aquella mena de persones. Havia de confiar en ells.



Al principi, quan els hi vaig comentar el meu embaràs, van semblar més aviat contents. Animadament, van preguntar pel pare, però en veure la meva reacció, va deduir el que havia passat, o com a mínim se’n feien la idea. Van deixar el tema a part, cosa que els vaig agrair. El simple fet de pensar amb el que m’havia passat a Barcelona em donava mal de cap.



Entre anècdotes i rialles van passar dues hores. La taula estava plena de copes i plats bruts. Tan sols quedava una oliva solitària al plat, la qual em vaig acabar cruspint jo.



Vam xerrar una bona estona més fins que ja no em vaig poder aguantar la son. De seguida els altres ho van notar i vam decidir que ja n’havíem tingut prou per avui. Quan vaig ser dins de casa, un calfred em va recórrer el cos i corrents em vaig dirigir al lavabo on, molt desagradablement, vaig vomitar el que havia pres aquella nit. Estava marejada. Darrere del mirall del lavabo en sortien unes ombres d'urpes que m'envoltaven. Vaig fugir a la meva habitació, estava aterrada. L'endemà vaig tornar a mirar el mirall, però les ombres ja no hi eren.



Aquell mateix cap de setmana vam tornar a quedar per fer els preparatius de la festa. Era una festa relativament fàcil d’organitzar, ja que gran part del poble hi col·laborava. S’havien d’assajar els balls, preparar el material, i sobretot, el més important: talar l’avet.



A mesura que els dies passaven la rebuda del bebè era més present. D'ençà que els hi vaig explicar que tindria un bebè l’Aleix em tractava amb més cura.



Cada vegada tenia la panxa més gran i em cansava amb els esforços més mínims. Però, el meu cansament no superava les ganes immenses que tenia de talar l’avet, el futur Taro d’aquell any. En el grup es distingien clarament dos sectors: els joves al davant i jo i la gent vella al darrere. L’Oleguer es va quedar amb mi durant un tram. Era un amant de la natura amb la seva veu profunda i sàvia, semblava que es comuniqués amb els animals. Entre una de les curiositats que em va explicar, va ser el significat del meu nom.



-En llatí, Sílvia vol dir Reina dels boscos. Els teus pares deuen ser molt detallistes.



Vaig clavar la mirada a terra, encara que feia ja uns mesos que ens coneixíem i ens havíem tornat molt propers, hi havia una cosa que encara no li havia explicat… No m’agrada anar explicant les meves històries, però l’Oleguer era lleial i honest. Finalment, li vaig contar, era adoptada. Els meus pares reals no estaven compromesos a tenir un fill. No sé qui em va posar el nom de Sílvia, potser era una mera casualitat que els meus pares adoptius visquessin a la muntanya.



Ens apropàvem a la zona on hi havia els avets més alts i majestuosos. Els primers que van arribar debatien quin seria l’arbre ideal per a ser el Taro. Quan vam arribar vam sentir la mainada animant i rient. Entre tots els xiscles es va distingir un crit:

-Roser, baixa d’aquí!- algú va cridar. Semblava la veu de l’Aleix. Ens vam afanyar per arribar al costat del gran arbre on, a dalt, hi penjava la Roser fent tombarelles de branca en branca, com si es tractés d’un esquirol. L’Oleguer i jo ens vam apropar a l’Aleix.



-Què fa?-vaig preguntar.



-Uns nens han apostat que no podria escalar fins a la copa de l’avet i ara ho està intentant.



-S’acabarà matant.- va dir cautelós l’Oleguer.



Dit i fet, la branca de la qual s’estava agafant la Roser es va trencar i ella va començar a caure.











 
07farranaina | Inici: Els desperfectes
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]