F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Unes ultimes paraules (emmartin)
ESCOLA VEDRUNA VILAFRANCA (Vilafranca Del Penedès)
Inici: La memòria de l’arbre (Tina Vallès)
Capítol 2:  Renéixer

I si se t'ha acabat el temps? I si aquestes hores han conclòs, i els rellotges s'han aturat, i el món ha deixat de girar? I si ha tancat els ulls i ha deixat d'exhalar i inspirar aire? I si s'ha acomiadat de tu? I si estàs vestit de negre a punt d'entrar a la casa de Déu? Oblidaries llavors les seves últimes paraules si els peus se't quedessin clavats en l'entrada de l'església i se t'hagués oblidat caminar?

El vent movia els meus cabells, i removia els meus pensaments, el record d'ell estirat al llit, del sol perfilant-li el rostre, de les seves paraules eriçant-me la pell.

La por m'immobilitzava el cos, em feia pànic entrar i veure'l; veure'l tancat en una caixa, quan ell sempre havia estat tan lliure com el vent.

—Va Jan, entra —va dir el pare quan em va veure amb els peus clavats a terra

—Em fa por —vaig declarar.

Llavors es va acostar, va abaixar el cap al nivell del meu, i em va mirar fixament, però quan ho va fer, no vaig sentir res. Crec que intentava mirar més enllà dels ulls, a l'ànima, però això només ho aconseguia l'avi Joan. Els ulls del pare, l'únic que observaven eren els ulls verds tenyits per la vermellor que provoca el plor.

—Entra, Jan, has de fer costat a l'àvia Catalina i a la mare —i quan ho va dir, vaig saber que allò era el que voldria el meu avi, i en aquell moment vaig sentir una ventada que m'empenyia cap a dins.

Si no has enterrat mai a un ser estimat, no seràs capaç de fer-te una idea del dolor que crema en el pit quan veus una sala plena de gent mudada de color negre. Que al principi tot sembla molt elegant, no t'ho negaré, però després, quan recordes perquè tots fins i tot tu, esteu vestits de negre, ja no sembla tot tan maco.

És un dolor que tots sentim de manera diferent. Jo vaig sentir que la pena se'm calava als ossos, i que tot; els records, les vivències, tot el que havíem parlat, es tenyia de nostàlgia, i pèrdua.

Va ser lleig, molt lleig. La seva pèrdua, el simple fet de saber que no tornaria a fer-me qüestionar la vida, va embrutar tota la bellesa del que havíem viscut junts. Tampoc hi vaig lluitar en contra, el cos em pesava massa, em sentia buit i sense forces per combatre contra el dolor de la seva partida. Però sé que ell ho va entendre. Sé que l'avi Joan, fos on fos va entendre que em refugiés sota les mantes per no lluitar contra el fet que no ens tornaríem a veure. Almenys, no en aquesta vida.

Diuen que una mort és impossible que dues persones la sentin igual, jo ho vaig viure a casa. L'àvia, la mare i jo vagàvem sense cap pessic de vida per casa. Tots havíem perdut a en Joan, però no sentíem per ell el mateix, sentíem amors diferents cap a aquell vell senyor, i tots vam tornar a néixer el dia que ell va morir. Tots tres ens vam veure en una nova vida, en la que hi faltava un pilar fonamental.

Aquella nit, quan el senyor de l'habitació 116 de l'hospital va tancar els ulls, i aquella vegada per sempre, tres persones van plorar, van sopar amb un nus a l'estómac, i després van anar a dormir, sense saber que en despertar-se havien reviscut.

L'àvia Catalina va haver de començar una vida, on cada dia que es despertés, trobaria un forat buit a l'altre costat del llit. Va haver de fer-se la idea que després de cinquanta-tres anys de casats, el seu estimat no hi seria quan els matins, el sol li acariciés la pell. Va aprendre a guardar en caixes tots els seus records junts, perquè si se n'oblidava d’algun, ja ningú li podria recordar. I tot i que va sentir que envellia més de pressa, mentre deixava anar al seu company de vida, ho va fer. El va deixar anar, sense retrets, sense por, només amb amor; l'amor que havien compartit durant tants anys. I només li va quedar estimar-se al record del seu marit.

La mare va haver de començar una vida, sense el seu suport incondicional. Va haver de recordar cada una de les coses que el seu pare li havia ensenyat d'ençà que era ben petita, fins al moment abans de tancar els ulls. Va haver de fer-se la idea que hauria de continuar endavant, sabent que el seu pare sempre seria un lloc segur on tornar en moments difícils, i ho va fer amb molta pena. Va imitar algunes de les rutines d'ell per sentir-se més a prop d'ell, i va començar a mirar àlbums de fotografies, per tal de no oblidar-se de com havia estat de feliç al costat d'aquell home.

I jo, en Jan, vaig haver de començar una vida, que era insípida i ordinària. Una vida sense cap desafiament, sense cap incògnita, sense cap pregunta de l'avi que esperava que respongués. Vaig haver de recordar cada una de les seves paraules, tant les primeres com les últimes, perquè tot el que deia l'avi tenia valor, almenys per a mi. Vaig haver de buscar i rebuscar alguna càmera de vídeo que hagués enregistrat la seva veu, perquè m'aterrava el fet que se m'oblidés com de profunda i sonora era la seva veu.

Tots van tornar a néixer, però no van començar a viure, allò era un pas massa gran per fer llavors. Vivien als llimbs que hi havia entre la mort d'en Joan i la seva vida. Era una ratlla minúscula que cap dels tres gosava a creuar. Perquè sabien que en el moment que la creuessin el seu món continuaria girant. Que haurien d'anar a comprar a supermercat, i veurien que tot continuava igual, que la mort d'aquell ancià només havia colpejat la seva vida, però els altres continuaven fent la seva.

Viure significava que tots havien acceptat que ell havia mort, i encara no estaven preparats per fer-ho, sabien que ell ja no hi era en aquell moment, però, tot i això l'àvia esperava veure'l al seu costat del llit cada matí. La mare esperava veure'l assegut a la taula de la cuina donant-li indicacions sobre com cuinar el pop, i jo esperava veure'l al porxo de casa, llegint el seu llibre preferit per cinquena vegada.

Viure significava girar-nos i no esperar veure'l, o parlar d'ell en un àpat i que cap dels presents deixés anar un sospir seguit d'una llàgrima.

I nosaltres encara no estàvem preparats per viure. Tampoc ho estava jo per oblidar les seves últimes paraules.

 
emmartin | Inici: La memòria de l’arbre
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]