F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

La vida que no vaig viure (Jana Cuch)
INS Jaume Balmes (Barcelona)
Inici: Com llàgrimes en la pluja (Jordi Sierra i Fabra)
Capítol 2:  James

«Ets un desgraciat.»

En James no va dir res. Tampoc tenia res a dir. No sabia per què havia anat a casa de la seva mare, quan sabia perfectament què passaria. Des que havia perdut la feina en James es quedava a casa, així que s’havia sorprès quan aquell mateix matí la Lola, vestida de dependenta de l’hotel on treballava, havia tornat.

I l’havia escridassat.

«Ets un fracassat, James!» havia dit. «Entenc que no et sentis bé, que estiguis trist i apagat. Però això no pot ser. Fa quatre anys ja, de l’exposició. Quatre! No has estat capaç de sobrepassar-ho. Que no ho entens? No tothom té èxit a la primera, i menys tu!»

Hi havia hagut una pausa. Com ara. La Lola l’havia mirat igual que la Grace l’estava mirant ara mateix. I després, com la Grace, havia continuat el seu monòleg. Canviant a un to més suau aquest cop, però tenyit de decepció. «És que ni ho has intentat. T’has dedicat a emborratxar-te cada nit, a vegades inclús de dia. Ja n’he tingut prou. He aguantat prou. No crec que siguis la imatge que l’Aina necessita, ara. Avui l’aniré a buscar al col·legi i anirem a casa dels meus pares. No intentis veure-la, em sents?»

I amb un sospir s’havia aixecat, havia tret dues maletes ja fetes de l’armari i se n’havia anat, amb un trist «Adeu, James» abans de tancar la porta amb un cop sord. Un cop que, per en James, havia estat definitiu.

Va tornar en si quan la seva mare girava cua i es dirigia cap a la cuina. A sota veu estava dient alguna cosa, de la qual en James només va entendre veiés, pare i vergonya. Així, quan la Grace va desaparèixer, es va aixecar en silenci, es va dirigir cap a la porta i la va tancar suaument darrere seu.

***

En James va obrir els ulls. Feia temps que el somni de l’última vegada que havia vist la seva mare o la Lola i l’Aina era bastant recurrent. Si tancava els ulls les paraules enverinades li ressonaven dins del cap, mentre la llum que entrava per la finestra creava figures estranyes darrere la pantalla vermella de les parpelles. Ets un fracassat!

Adeu, James.

Ets un desgraciat.

No tothom té èxit, i menys tu!

Va obrir els ulls, apagant els records. No hi podia pensar, en allò, ara. No podia recaure. I menys avui. Havia passat molt de temps, ho havia treballat molt. Ho podia fer. Perquè avui, per fi, deixava de ser un ajudat i passava a ser aquell qui ajudava.

El pis que tenia ara no tenia res a veure amb el que havia tingut amb la Lola. Era senzill, petitó, per a dues persones. No tenia res que no fes servir amb certa recurrència. Tampoc necessitava res més, va pensar. Amb això en tinc més que suficient.

A la cadira de la cantonada de l’habitació hi havia la roba que havia preparat el dia abans —no res de l’altre món. Uns texans blaus, una samarreta de màniga curta negra i un jersei gris fi. Havia d’anar còmode, semblar accessible.

Avui, la fundació Arrels, després d’ajudar-lo incessablement durant més de tres anys, l’acceptava com a col·laborador. Avui, per fi, ho deixava tot enrere i girava full.

***

«Senyor, cregui’m que em sap greu.» Va dir el policia de l’entrada. «Però tenim una ordre de desnonament.»

En James va parpellejar. De sobte, en lloc d’haver-hi dos agents al llindar de la porta, n’hi veia quatre. La trompa que portava devia ser la més forta fins al moment. Es va repenjar maldestrament al marc, el braç dret doblegat per sobre el cap i fregant-se la cara amb la mà esquerra.

«Però...sentor...senyiorr agent.» Buah. No sabia ni què deia. Va singlotar i es va eixugar la bava. «Jjo no he fed res mal...malment.»

«El propietari va demandar-lo fa més d’un any i mig, senyor Gil.» En James va tenir la impressió que sentia una gota de pena a la veu del policia, però ves a saber.

«Aixòò...» Es va acariciar la barba mal cuidada i bruta. «Això nno...no és veritat. La Lola i la meva Aina tornaran avui...Al vessspr....al vespre. Es...Estic fent el sopar.»

El primer policia, per molt pacient que hagués estat durant l’hora que portaven amb aquest estira-i-arronsa, va començar a perdre la paciència. El segon feia estona que havia deixat de parar atenció a la conversa. Només volia acabar amb el tema d’una vegada.

«Miri, senyor Gil. A nosaltres ens és igual. Tenim una ordre i l’hem de complir, independentment dels ocupants del pis.» El policia va fer voleiar un paper per davant la cara d’en James. «Vostè no paga la quota mensual des de fa vint-i-pocs mesos. Se l’ha denunciat i el jutge ha declarat que se l’ha de desnonar. Ni vostè ni nosaltres hi podem fer res.»

Mitja hora més tard, en James, assegut en un banc del parc, va obrir la primera llauna de cervesa del paquet de sis que s’acabava de comprar amb l’últim bitllet que li quedava. Va olorar la ranura de la llauna i a continuació en va beure un glop. Va mantenir el líquid dins la boca uns segons, assaborint-ne el gust amarg, i després se’l va empassar.

L’esperava una llarga nit.

***

«Bon dia, Joan!»

Va dir en James mentre entrava a la seu de la fundació.

«Bon dia, James!» Va dir en Joan amb el bolígraf entre els llavis, mentre acabava d’organitzar unes llistes. Quin home, va pensar admirat. De fet, en Joan havia estat qui més de prop l’havia seguit en la seva recuperació. I, en acabar-la al cap de tres anys, havia estat ell qui li havia proposat de quedar-se a la fundació, cobrant de donatius i subvencions. «Si no et sap greu, encara no començaràs amb el grup d’alcohòlics. Alguns són amics teus.»

«Sí, sí. Tampoc ho esperava.» No s’imaginava fent de mentor a l’Ignasi o a la Laura, addictes que havia conegut a les reunions d’Alcohòlics Anònims. «Però m’agradaria treballar amb els sensesostre, si no us sap greu.»

En Joan se’l va mirar, pensatiu. «Bé,» va dir, al cap d’una estona. «Havíem pensat de col·locar-te aquí a la seu, a ajudar famílies necessitades amb nens. Tot això de les bosses de menjar i de joguines.»

En James es va quedar en silenci. Li hauria agradat anar a ajudar els sensesostre bàsicament perquè durant una temporada llarga ell també ho havia estat. Gairebé cinc anys. Fins que la fundació Arrels no el va trobar i el va traslladar a un alberg i li va proporcionar l’ajuda necessària, no va dormir còmodament sota un sostre segur. En James creia que podria ajudar millor els sensesostre perquè cada cop que en veia un, es veia a si mateix. Com un mirall.

Sobretot en els homes. Les barbes llargues i brutes, les grenyes llardoses que sortien desendreçades per les vores de les gorres, les jaquetes llantioses, el sac de dormir o el tros de cartró… Tot desactivava records molt durs d’aquella temporada fosca.

«Entenc que els vulguis ajudar, James.» Va dir suaument en Joan. «Però creiem que encara no tens experiència. A més, és una feina bastant solitària. Aquí tindràs el suport de l’equip encarregat de la tasca. I cada dijous podràs veure els altres del grup d’alcohòlics. I per la teva condició tampoc t’hauries de moure massa.»

Quina patacada. Feia molt que li havien diagnosticat allò, però això no volia dir que no pogués fer res.

«Fa molt que no tracto amb nens.» Va murmurar en veu baixa.

«No passa res. Molts són molt tímids, així que la majoria de vegades només parlaràs amb els pares.» Va fer en Joan. «Potser quan portis una bona temporada aquí ens ho podem plantejar, d’acord?»

En James va assentir. Era raonable. Ell no tenia experiència, i molts sensesostre es negaven a acceptar l’ajuda que necessitaven. Va somriure en direcció al Joan i es va dirigir cap a la sala adjacent, on l’equip ja iniciava els preparatius per a les famílies nouvingudes.

***

Es va despertar de cop i es va espantar. Tenia un home i una dona al costat, mirant-lo. Ell estava sacsejant-lo suaument pel braç, ella estava unes passes enrere, deixant espai. Estava desorientat. Va mirar al seu voltant amb els ulls desorbitats. Estava al parc.

On s’havia adormit.

En el seu banc habitual.

Es va incorporar de cop, sense dir res, i els va mirar amb desconfiança.

«No s’espanti, senyor.» Va dir l’home. «Som de la fundació Arrels. Em dic Joan Torres i ella és la Nora Gisbert. Estem aquí per ajudar-lo.»

Bruscament es va aixecar i va recollir el farcell que utilitzava com a coixí i que contenia totes les seves pertinences. Al seu voltant hi havia les ampolles de cervesa que havia comprat la nit anterior. També hi havia boques de cigarrets escampades i el seu encenedor just al costat de la pota del banc, a la sorra.

Se’n va apartar uns passos, deixant el banc entremig. «No necessito la seva ajuda.» Va negar amb el cap, encara emboirat per la migranya de la ressaca constant. «No vull la seva ajuda.»

«Senyor,» va dir ella, «vostè està malalt. Necessita assistència mèdica urgent. Com a mínim, deixi que l’assistim mèdicament.»

«Ja li he dit que no...» S’estava marejant molt. S’havia aixecat massa ràpid. A les vores dels ulls hi advertia puntets brillants que es movien d’un lloc a l’altre, mentre ho veia tot borrós. Es va sentir amenaçat. Després de mitja dècada al carrer, no estava acostumat a tenir conversa. O a rebre ajuda.

En James va fer unes passes enrere i es va entrebancar amb la vora del camí. Va caure d’esquena sobre l’herba de la parcel·la i s’hi va quedar estirat, esmaperdut.

«Vigili!» De seguida va tenir l’home al costat. Tot i que se’n va intentar apartar, físicament estava molt feble. No va poder. «Truca a una ambulància, ràpid.»

I mentre la dona trucava als serveis d’emergència i l’home li mesurava el pols, en James va deixar caure el cap enrere i es va sumir en la negra inconsciència.

***

Feia ja més d’un any que treballava amb les famílies necessitades, i la veritat és que li havia agafat gust. Alguns nens eren molt tímids a l’inici, però quan et coneixien es deixaven anar. En James sempre procurava tenir algun detall per a ells.

La vida tornava a ser com ell la recordava. Ja no se sentia tan buit com abans. Cada somriure d’agraïment el curava. L’omplia d’una petita llàgrima de llum que s’unia a tota la resta i li il·luminava l’interior. En James començava a ser feliç un altre cop.

Aquell dia plovia. En James s’havia llevat amb el repic de les gotetes contra el vidre. El cafè calent l’havia desvetllat completament i l’havia omplert de ganes per tornar a començar la feina d’acollir.

«James!» En Joan li va fer un senyal des del telèfon, mentre en James entrava. «Espera un moment, sisplau.»

Es va dedicar a llegir el taulell d’anuncis fins que en Joan se li va acostar. El va mirar amb curiositat. «Recordes que fa un any vas demanar de treballar amb els sensesostre?»

En James va assentir. Tot i que ja no era la seva prioritat, no li faria res si el canviaven d’equip. En Joan va continuar. «Acaba de trucar una noia que vol fer de voluntària per ajudar les famílies amb menors. Si vols pots treballar amb l’altre equip.»

Al cap d’uns instants de silenci, en James va contestar. «T’ho agraeixo molt, però ja estic bé aquí.»

Somrient, en Joan va mirar el dossier que tenia a la mà. «Molt bé, doncs. Li donaràs tu la benvinguda, a aquesta noia? Comença demà.»

«I tant! Com es diu?»

«Aina.» Va respondre distretament en Joan. «Aina Gil.»

 
Jana Cuch | Inici: Com llàgrimes en la pluja
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]