F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Vals a dos (Júlia Pelegrí )
INS Vallvera (Salt)
Inici: Asfíxia (Chuck Palahnuik)
Capítol 2:  Adagio

Bruno

Els dies se succeeixen un darrere l’altre, sense diferències o descobriments. Hem arribat a un cul de sac i no hi ha forma de sortir-ne. Per acabar-ho d’adobar, no em puc treure les paraules de l’Àlex Ruiz del cap, ni tampoc els blaus a la cara de l’Arya i l’espant als seus ulls marrons. Aquells ulls que tant m’agraden i em captiven, presos de la por. Ja feia temps que desconfiava del Norman i havia intentat, més d’una vegada, de descobrir-ne més coses. Però l’Arya no em deixava entreveure el més mínim detall i cada vegada que m’acostava a la veritat, em tancava la porta als nassos.



Però no pot esborrar aquell moment, i jo no el penso oblidar. Hi podria haver una relació entre les paraules de l’Àlex i aquesta situació. N’estic gairebé segur, però l’Arya no en voldrà saber res, esclar. Aquests últims dies he estat atent, qualsevol pista, per petita que fos em podria confirmar o desmentir el que intueixo. Però, és clar, cap dels dos abaixa la guàrdia en cap moment. La necessito a ella per arribar al fons de la qüestió.



Alço els ulls de la pantalla i me la miro, seu al terra a l’altra punta de l’oficina, amb les cames creuades i fitxers pertot. Té la cara contorsionada en una ganyota de concentració i alguns cabells s’han alliberat de la cua de cavall i emmarquen el seu rostre. Té un aspecte innocent i gairebé inofensiu, però jo sé que l’Arya és de tot menys inofensiva. Si el Norman ha pogut empresonar una dona tan forta i resistent com ella, a quantes més podria manipular?

Els meus pensaments es veuen interromputs quan aixeca el cap i clava la seva mirada intensa en mi. Cap dels dos té la intenció de moure’s o deixar de mirar a l’altre i finalment és ella la que trenca l’atmosfera que s’havia creat.



-Estàs bé?- La mirada se li il·lumina i s’aixeca del terra.- Has descobert una nova pista?

Nego amb el cap i es deixa caure a la cadira, bufant.



-Fa dies que busquem i no hem trobat res… No sé on més buscar, què més fer o de qui més sospitar. Erem tan a prop de la resposta…

No dic res i tampoc la deixo d’observar, només em quedo quiet, debatint si hauria de compartir els meus pensaments amb ella o no.



-Arya… Potser sí que tinc una pista.- Em mira curiosa i agafo aire.- Però segurament no t’agradarà la idea.



Si abans els seus ulls reflectien emoció, ara només s’hi veu una curiositat profunda.



-Bé, estava pensant en la nota de l’Àlex Ruiz, concretament l’última frase.- Tots dos sabem a què em refereixo.- I des d’aquell dia, en realitat ho sospito des de fa més, però el cas és que el dissabte ho vaig poder confirmar, vull dir, quan et vaig veure els blaus a la cara i bé, ja ho saps no puc evitar desconfiar...- Puc copsar el canvi en la seva expressió el moment que entén per on va la conversa. Comença a negar amb el cap però m’hi adelanto.- Arya, ho hem de considerar. M’has d’entendre, és el més probable, tot apunta a que…

Continua negant amb el cap i m’interromp, no està enfadada ni decebuda, només desconcertada.



-El Norman i jo sortim des de fa un any, i el conec, no ho faria mai això! A més, les desaparicions van començar fa cinc mesos, crec que me n’adonaria si el meu xicot estigués segrestant a noies indefenses!- S’aixeca de la cadira i jo la imito, he de fer-la entrar en raó. Com a mínim ho hem d’intentar. Ella segueix parlant.- A més, no és com si em pegués sempre, només a vegades, i no ho fa volent, però és la seva forma d’estimar, ja ho saps que a vegades aquestes coses passen i…

Camino fins a estar darrere seu, i poso les meves mans a les seves espatlles. Ella deixa de parlar i sospira, no cal que vegi la seva cara per saber que té els ulls plorosos.



-M’estàs intentant convèncer a mi o a tu?- Pregunto, amb un to suau.- Mira Arya, no t’ho diria si no n’estigués del tot convençut. Portem junts més de cinc anys i saps que mai et diria res que no pensés de veritat. Si més no, investiguem-ho, encara que sigui per sortir de dubtes. Confio en tu, però no crec que t’ho estiguis mirant de manera objectiva ara mateix.



Sé que m’està donant la raó internament, que sap que hi hem de fer alguna cosa i sembla que passin anys fins que no es gira cap a mi i els nostres ulls es tornen a trobar. Em captiva la seva mirada, intensa i determinada i he de recordar-me de respirar quan tanca els ulls i respira profundament. Aparto la mirada fins que noto que obre els ulls i em mira.



-Tens raó. No sé com tens pensat investigar-lo, ja saps que no col·laborarà i no crec que sigui bona idea dir-li que sospitem d’ell. No és intel·ligent, però tampoc és estúpid i si ell és el culpable no trigarà a esborrar totes les proves que hi puguin haver.- Somric, m’agrada l’Arya determinada, la que pensa estratègicament i traça plans amb facilitat.



Així que tanco la porta de l’oficina i seiem l’un davant de l’altre, preparats per preparar una estratègia.



Els dies passen lents, sembla que les nits siguin eternes i les agulles del rellotge no vulguin avançar. Pararé boig així, i l’Arya també. Cada dia arriba més atabalada i ja no desprèn aquella llum i escalfor que feia que qualsevol habitació fos més interessant. Arriba el divendres i tots dos sabem que és el moment definitiu. Durant aquesta setmana hem intentat descobrir si el Norman era el segrestador de veritat o no, però és llest i no ha deixat cap cosa fora de lloc. L’Arya va posar un localitzador al seu cotxe, però no ha sortit de la seva ruta habitual. Si s’ha hagut de desplaçar lluny ho deu haver fet amb un altre vehicle, un del qual l’Arya no en sap res. També vam restrejar les seves targetes bancàries i res de res. Fins i tot vam punxar-li el telèfon, però ho té tot ben amagat. Això, o realment és innocent. Apartava aquest pensament gairebé immediatament cada vegada que es presentava. Si no és ell qui podria ser? Em negava a abandonar la investigació ara, a rendir-me després d’estar tant a prop del final, de la meta, de la resposta.

No aconseguíem res, i vaig estar a punt de dir a l’Arya que tenia raó i que ho deixessim estar, però abans que li pogués dir res em va explicar que cada dia sospitava més del Norman. Estava inquiet, gairebé no dormia i marxava de casa de sol a sol. A l’Arya li va explicar que li havien augmentat la jornada, però realment ho dubtava. Així que en comptes d’abandonar-ho, ens vam passar el dia trencant-nos el cap per descobrir una manera d’atrapar-lo in fraganti. Estavem gairebé segurs que en tramava una de grossa, fos o no el segrestador.



Durant la setmana, vaig estar recuperant documents de la investigació de l’Àlex Ruiz, intentant trobar la mínima esquerda, alguna cosa que ens pogués servir de sortida d’emergència en cas que el nostre pla no funcionés. Però res. Ho sabem tot d’ell, la seva infància i adolescència, totes les dades de tots els seus familiars, tots els seus documents i tot i així no vam poder veure que estava ajudant el Norman. La veritat és que l’Àlex va tenir una infància difícil i això podria afectar a qualsevol. Però la qüestió és en Norman i el perill que suposa.



Ara, l’Arya i jo ens mirem a la porta de l’oficina, preparats per acomiadar-nos. Aquest cap de setmana serà decisiu pel pla i per nosaltres. L’Arya m’abraça, és una cosa normal entre nosaltres, com respirar o parpellejar. Durant dos dies estarem totalment incomunicats i ella seguirà el pla mentres jo prepararé la burocràcia que haurem de seguir en cas que funcioni. Però, siguent realistes, no tindré el cap per a burocràcia. No tindré el cap per a res més que el pla i la seguretat de la meva companya de feina. De fet, és molt més que una companya de feina, és una companya de vida, una amiga sincera i fidel que no voldria perdre per res del món. M’aparto de l’abraçada i ens mirem als ulls. Cap dels dos es vol dir adéu.



-Passi el que passi, arribarem al fons de la qüestió.- Diu ella, amb resolució i fermesa.- No penso deixar que cap més noia acabi segrestada, i molt menys si hi puc fer alguna cosa.



Ambdós somriem, sé quan n’és de dur per a ella, saber que l’home en qui, fins fa poc, confiava és totalment contrari al que ella creia. Així que deixo que es prepari mentalment pel cap de setmana que l’espera, i pel que podria arribar a descobrir. No me’n vull acomiadar, no suporto els adéus i encara que mai hagi sigut bo amb les paraules, si no hi parlo ara qui sap quan tindré l'oportunitat de fer-ho. O si la tindré. Així que m’armo de valor i obro la boca:

-Saps que t’estimo molt oi? No et vull perdre mai Arya, m’encanta treballar amb tu i amb el pas dels anys t’has convertit en una de les millors amistats que he tingut mai. I…- No sé què més dir, i ella ho entén amb tan sols una ullada al meu rostre.



-Ens veurem el dilluns.- Em pica l’ullet i ens abracem una última vegada, abans de marxar cadascú pel seu camí.

 
Júlia Pelegrí | Inici: Asfíxia
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]