F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Els desperfectes (07farranaina)
Escola Proa (Barcelona)
Inici: Els desperfectes (Irene Pujadas)
Em van explicar, per ajudar-me, dues històries sobre nadons que havien acabat com passats per la trituradora. La primera començava a la porta d’un pis. Dins el perímetre de la casa, una dona; fora el perímetre de la casa, un home. Ell volia endur-se la criatura. La vull i punt, cridava. És mig meva. Això m’ho va explicar un veí d’aquesta gent; se’ls mirava per l’espiera i el molt covard no hi va fer res. Me l’he guanyat, deia l’home, cada nit m’aixeco per adormir-la, o cada matí m’aixeco per donar-li un biberó, o cada tarda l’entretinc una estona. I tu què has fotut?, preguntava l’home. I ella responia: No et fot, a mi va esqueixar-me el cony, a mi em va alterar tot el cos, etcètera. I la conversa sobre els greuges causats per la criatura avançava sense tenir en compte la integritat física de la criatura, un tros de carn rosada i tendra, tota ella suau i copiosa, que es balancejava d’una banda a l’altra del límit perimetral del pis, ara dins, ara fora, fins que finalment va trencar-se i la dona i l’home van dir alhora: mira què has fet; cosa que provava que , com a mínim, tenien algun tret en comú.


Capítol 1:  On tot comença

Quan va haver acabat, vaig mirar incòmoda l’estoreta de la porta del meu pis. No em podia creure que els veïns del 1r 2a i del 1r 4a haguessin sentit la discussió d’ahir a la nit.



El veí del 1r 2a era un home d’uns seixanta anys, tap de bassa i amb uns cabells greixosos de color cafè. Es passava les nits apostant a les carreres de cavalls. No m’estranyava que ens hagués sentit, però que tingués la barra de venir a preguntar-me com havia acabat ja era massa!



En canvi, la senyora Rodríguez, la veïna del 1r 4a, era una dona vella, prima i alta, que havia envellit força bé. Acostumava a quedar amb les seves amigues a les tardes per a prendre el te i tafanejar una mica.



Tot i que m’enrabiava el fet que s’haguessin presentat al meu pis amb el simple desig de trobar un nou tema per parlar amb els amics, a una petita part de mi li reconfortava que, després de la ruptura amb el meu xicot, algú es preocupés mínimament per mi.



Ells ja havien deduït una mica la situació. Sabia que seria molt difícil haver de criar una criatura en un moment d’inestabilitat. No tinc ningú que m’ajudi, però, una part de mi no es podia permetre deixar un fill. No és que estigués en contra de l’avortament, però els records d’anys enrere em convencien de no deixar-lo sol.



El meu xicot es va enfadar molt quan li vaig dir que no volia avortar. Què havia fet malament? De debò era culpa meva, com havia dit l’Antoni?



Mentre estava perduda dins dels meus pensaments, la senyora Rodríguez va tornar a parlar:



-Mira Sílvia, a vegades, l’experiència de tenir fills pot acabar malament. Fa anys una veïna del barri va viure un fet horripilant - deia amb un aire tèrbol-. Vivia en un piset antic amb la seva parella. Feia tan sols sis setmanes que havia donat a llum a la criatura més dolça i innocent del món. Tot i això, la parella no estava passant pel seu millor moment. El nadó portava molta feina i l’esgotament de nits d’insomni acumulades passaven factura. No seria la primera vegada que la mare marxava de casa per a fer la compra. Encara que no hagués de comprar res, era la seva manera d’oblidar-se per unes hores de les cabòries que hi havia entre aquelles quatre parets. Però, aquella vegada va ser diferent. En tornar a casa, va obrir la porta i un silenci sorprenentment angoixant la va cobrir. Els gemecs constants de la criatura havien desaparegut. De sobte li va vibrar el mòbil. Era el pare del nen. Es temia el pitjor. En agafar-lo ell la va escridassar enfuriat. Deia que no l’estimava i que volia desfer-se de tot el que la relacionés amb ella. Aquella nit no va poder dormir. Es va estirar al sofà i va engegar la televisió per a sentir-se acompanyada. El que no sabia era que a les notícies anunciarien la mort violenta d’un nadó de sis setmanes a mans del seu pare.



Una esgarrifança va recórrer tot el meu cos: “Quin final més espantós”, vaig pensar. No podia permetre que aquest fos el meu destí, havia de protegir al meu fill, costés el que costés.



-Ja n’hi ha prou, no?- vaig dir i vaig baixar per les escales. En pocs segons vaig ser a la planta baixa de l’edifici.



Vaig sortir al carrer. Era un carrer solitari amb edificis baixos i els arbres tapaven la poca llum que es colava entre els terrats. Eren quarts d’onze i ja es començava a sentir la remor de veus distants dels vianants. Vaig endinsar-me als carrers més concorreguts del barri i vaig passejar per allà tota la tarda intentant oblidar-me d’aquella història, però no vaig poder.



A vegades, Barcelona podia semblar un lloc proper i conegut. T’abraçava amb una escalfor tendra i familiar. D’altres, tenia una semblança distant, com una ciutat estrangera on et perds amb facilitat pels carrers enrevessats. Ara, per mi, Barcelona era una ciutat completament desconeguda. Però, potser tot plegat, només m’ho semblava a mi.



Ja a l’entrada del vespre, vaig arreplegar unes poques monedes de la cartera i em vaig comprar una hamburguesa per sopar. Era trista i solitària, com jo. Quan em van servir l'hamburguesa la flaira de carn acabada de fer em va remoure els intestins. No em venia gens de gust menjar-m’ho, però tenia una gana terrible... “Tant de bo se’m cruspís algú ara mateix”, vaig pensar mentre engolia aquella abominació de l’univers.



Amb un pas lent vaig encaminar una lúgubre tornada a casa. La clau va entrar al pany i amb un característic “clic”, la porta es va obrir. Per sorpresa meva, el pis estava exactament igual de com l’havia deixat aquell matí. Sense ningú per fer-me companyia, i, com era d’esperar, sense l’Antoni.



Em vaig deixar caure a la butaca del menjador i vaig tancar els ulls. Feia tot el dia que evitava quedar-me sola amb els meus pensaments, però ara estava massa cansada per res. Vaig caure en un son profund.



De sobte, el telèfon em va despertar, algú estava trucant. Mig adormida vaig mirar el número de telèfon. Em vaig despertar de cop: era l’Antoni.



Una espurna d’esperança es va encendre a dins del meu cor, però es va apagar amb la primera paraula que va dir:

-Filla de puta, et mataré a tu i al teu fill de merda.

I, dit això, va penjar.



Estava atònita. Durant la resta de la nit no vaig poder aclucar els ulls. Lluitava contra els llençols intentant agafar el son, però aquests se’m tiraven a sobre i m’asfixiaven violentament.



Els següents dies van ser horribles. No vaig anar a treballar, no podia. No menjava... Els ulls se m’enfonsaven en un toll fosc resultat de nits d’insomni. Cada dia que passava la meva misèria es menjava una part de mi, o encara pitjor, de la meva criatura. Després d’estar una setmana desapareguda de la societat, vaig decidir agafar les regnes de la meva vida. No ho feia per a mi, sinó pel meu fill.



L’endemà em vaig alçar amb el peu dret. Era molt conscient de la decisió que havia pres i no pensava tornar enrere. Per primera vegada en molts dies em vaig desfer del pijama brut i em vaig pentinar fent-me la meva característica cua. Me’n vaig anar a treballar amb l’esperança plena.



Durant el camí cap a la feina vaig recordar com m’agradava el que feia: atendre a la cafeteria era un plaer. Mentre pensava en l’olor dolça de la Cafeteria Càceres, vaig connectar amb el meu primer dia de feina. Era massa jove per a tenir una feina fixa, divuit anys recentment fets.



Vaig sortir de la boca del metro i una alenada d’aire fresc em va acariciar els cabells. La cafeteria estava just al costat del metro. Vaig entrar a la cafeteria, semblava que res hagués canviat, era el mateix petit local càlid que el sentia com si fos el meu propi fill.



La cafeteria, al principi, estava feta un desastre, però amb una mica de dedicació, vam aconseguir fer-ne un espai agradable on les ments pensadores de Barcelona es reunien per a desconnectar. Allà era feliç, a més, va ser on vaig conèixer a l’Antoni.



Una onada de tristesa em va envair amb el simple fet de recordar el seu nom. En adonar-me’n, vaig treure a puntades de peu aquells records de la meva ment i vaig accelerar el pas.



Em vaig apropar a la barra per a saludar al propietari i posar-me el davantal, però quan ho anava a fer, va sonar una veu aspra. Era una dona que duia el meu uniforme. Em va llençar una mirada que em penetrà i en uns segons vaig tornar a ser la desgraciada que era abans.

Vaig reunir el valor necessari per a preguntar-li si podia parlar amb el propietari del local. Molesta per la meva visita va entrar a la part posterior de la cafeteria.



El propietari i jo érem bons amics. Sempre em cuidava en els moments més difícils, era com un pare per a mi. Sabia que estaria preocupat per la meva absència durant tants dies, però mai m’hagués imaginat la seva reacció.



Se’l veia enfadat. Em va començar a cridar com mai ho havia fet. No vaig escoltar res, preferia no fer-ho. El cap em bullia. Mentre intentava aïllar-me de les escridassades una llàgrima tímida em va recórrer la galta. Era freda i amarga. Quan va haver acabat el seu discurs, va canviar l’expressió a un posat trist i va marxar. Em vaig quedar sola a la barra, absorta en el no-res. L’únic que sentia era el soroll de la cafetera que em perforava l'oïda amb els seus grunys infernal. Acabava de perdre la feina i l’esperança. El món se’m tirava a sobre.



Vaig sortir del local tan ràpid com vaig poder, només volia fugir d’allà. Per què em passava tot allò? El que m’havia costat tant de temps construir, la meva vida, s’havia ensorrat en un moment. Em sentia impotent per no poder canviar les coses.



Em mirava els peus esperant el metro de tornada a casa. L'andana era plena de gom a gom. Devien ser tres quarts de nou, així que era hora punta. Se sentia un brunzit provinent de la multitud, com un rusc d’abelles llestes per començar un nou dia de feina. Era incapaç d’aixecar la mirada. Si ho feia, em caurien totes les llàgrimes retingudes. De tant en tant, algun vianant m’empentava.



I va ser aleshores. El temps es va aturar mentre queia a les vies del tren. Vaig tardar uns segons a tornar a la realitat. El meu cor anava a cent. Quan em vaig intentar incorporar vaig veure com la vora del pantaló s’havia enredat a les vies del tren. Notava un nus a la gola. Desesperada vaig començar a bellugar-me. Potser d’aquella manera aconseguiria alliberar-me.



La gent va començar a cridar. No sentia res. Tan sols un xiulet que s’emportava la poca consciència que quedava en el meu cos. Algunes persones es quedaven quietes al seu lloc, absents.



Unes figures van baixar a les vies. Dos em van agafar pels braços. Un altre em va deslliurar la cama. Tot i haver passat la pitjor part, encara no estàvem fora de perill.



El terra va començar a tremolar. Se sentia el metro lliscar per les vies. En aquell moment, unes persones de l’andana ens van ajudar a pujar. Uns segons després, el metro va passar com si res. El conductor no devia ni saber que, per uns segons, no m’atropellava.



Mai havia passat tanta angoixa. Tenia la cara vermella i les llàgrimes, ja no estaven retingudes, lliscaven pel meu rostre. Ho veia tot borrós i les cames em feien figa. Vaig alçar la vista, eixugant-me vagament les llàgrimes. Tothom estava quiet mirant-me en silenci. Entre el munt d’estàtues que m’envoltaven em va cridar l’atenció una en concret.



Un cos alt s’amagava entre la multitud. Els seus ulls grisos em miraven fixament al mateix temps que s’allunyava lentament. Vaig dir el seu nom per a mi mateixa. La figura simplement em va donar l’esquena. Els seus cabells rossos destacaven entre la gentada. El vaig seguir amb la mirada. L’Antoni pujava les escales quan, d’una revolada, em va tornar a mirar. Els seus ulls em van glaçar l’ànima. La boca se li va arquejar cap amunt. Somreia. La por va envair el meu cos. Era ell qui havia provocat tot això? Vaig parpellejar i en obrir els ulls l’Antoni havia desaparegut.



En un tres i no res em trobava a casa fent les maletes. No ens podíem quedar a Barcelona on l’Antoni ens pogués fer mal, a mi i al meu fill. Havia d’anar a un lloc que ell no conegués, on estar segura. Que estigués allunyat de tot i sabia perfectament a on anar.

 
07farranaina | Inici: Els desperfectes
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]