F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Unes ultimes paraules (emmartin)
ESCOLA VEDRUNA VILAFRANCA (Vilafranca Del Penedès)
Inici: La memòria de l’arbre (Tina Vallès)
«Em puc posar content?». No sap per què, el Jan intueix que no és tan bona notícia que ara siguin cinc a casa. Els avis Joan i Caterina han deixat Vilaverd i s’han instal·lat amb ells al pis del barri de Sant Antoni, a Barcelona. I aquest canvi alterarà el dia a dia a casa, on les paraules i els silencis prendran nous significats. Però el Jan i el Joan tenen el seu món, ple de passejades, arbres i lletres amb més significat del que sembla. Mentre els adults fan el possible perquè tot vagi com sempre, el Jan es fixa en els detalls del seu voltant i els va ajuntant per entendre què passa. Les converses entre avi i nét, amb preguntes sense resposta i respostes sense pregunta, construeixen un mosaic d’escenes per on avança la relació entre tots dos, i la història d’un desmaien serà el fil conductor.


Capítol 1:  Morir

Què faries si un desconegut se t'acostés i et digués que et queden només hores al costat de la persona que més t'estimes, la persona que et cuidava quan estaves malalt, i que et deixava pintar al seu costat mentre ell treballava, la persona que et va ensenyar a no fer tantes faltes d'ortografia quan començaves a escriure, la que et va ensenyar a cuinar, a pensar... Com viuries les últimes hores que et quedessin al costat d'aquesta persona? Quines serien les teves últimes paraules?



Totes aquestes paraules van creuar la meva ment quan el doctor Roig es va plantar davant de l'àvia, la mare i jo i ens va dir que l'avi no tornaria a veure sortir el sol. Recordo perfectament que els meus ulls van volar cap a l'ancià que restava a la llitera amb un somriure a la cara, i vaig pensar "haurà gaudit prou d'aquesta sortida del sol?"



L'avi Joan era i és la millor persona del món. Quan ell i l'àvia Caterina es van traslladar a casa nostra, tot va canviar. Jo ja estimava l'avi, però aquells mesos que vam passar junts, que vam parlar i reflexionar sobre la vida, van fer que es convertís en la meva persona favorita.



Així que després de les paraules del doctor, vaig reprimir les llàgrimes que lluitaven per sortir, i vaig córrer cap on l'avi estava estirat.

—Què, Jan? Què diu l'estirat? —va preguntar rient— Ens en tornem a casa aviat?

—Avi...

—Digues vailet, digues

—Creus que has gaudit prou de la sortida de sol d'aquesta matinada? —Amb aquell home compartia una complicitat inexplicable, i tan sols amb aquella pregunta, el senyor gran, va saber el que li proporcionava el destí

—Em sembla que dormia, tanmateix creus que tindrem temps per gaudir de la posta de sol?

Vaig girar el cap, cap on l'àvia i la mare parlaven entre elles, i després vaig mirar per la finestra, era d'hora, passades les onze, així i tot, ho vaig sentir en tot el cos, que l'avi viuria prou per poder veure el sol adormir-se una vegada més.

—Sí avi, encara hi ha temps.



Temps. 24 hores o fins i tot menys, diguem-ne que unes 15 hores. 900 minuts. 54.000 segons. Creure que tindrem temps suficient sempre és un error, encara que tinguéssim tot el temps del món, sempre ens faltarien coses per fer, gent per conèixer, llocs per visitar, llibres per llegir, sensacions per experimentar.

L'avi havia viscut vuitanta-tres anys, i allà, corrent a contrarellotge, li vaig preguntar si sentia que havia viscut prou.

—No fill, no. Mai es viu prou.

—Com que no, avi, si em vas dir fa unes setmanes que havies viscut una vida plena, que no necessitaves més.

—Mira Jan, jo he viscut una vida plena, he trobat la dona de la meva vida i m'hi he casat, he tingut una filla preciosa, i un net molt espavilat; he ajudat al pròxim sempre que he pogut, i he viscut moltes coses que de no haver-les fet, ara me n'estaria penedint. Però això no vol dir en absolut que hagi viscut prou. M'agradaria viure prou per a conèixer la dona de la teva vida, i conèixer els teus fills. M'agradaria tornar a veure el sol despertar-se al costat del mar, i tornar a ballar a la llum de les estrelles amb la teva àvia mentre sona aquella cançó que tant li agrada. Voldria tornar a llegir aquell llibre que tant m'agrada al porxo de casa i ensenyar-li a la teva mare com es cuina aquell plat que tant li agradava que li preparés quan era petita. Tu el que has de fer és viure, molt i intensament, perquè el dia que t'arribi l'hora, només vulguis repetir coses que ja has fet en comptes de penedir-te de coses que no has fet.



Me'l vaig quedar mirant, i vaig sentir una tristesa massa profunda al saber que no hi havia prou temps en aquest món per passar al seu costat. Si m'hagués demanat que li baixes la lluna només per veure-la de prop abans de marxar d'aquest món, ho hauria fet, perquè això era ell per mi, ho era tot.

I quan el teu tot està a punt de marxar, només vols saber on anirà, per saber on buscar-lo, si no pots continuar.



—Ara que hi penso, sempre parlem sobre coses de la vida, mai hem parlat sobre la mort.

—Que vols que en parlem, de la mort? —em va preguntar

—Creus que quan tanquis els ulls hi trobaràs alguna cosa?

—Crec que quan els tanqui, tornaré a despertar, i tot seran camps de roselles i violetes, que marxaré d'aquí, però que en un altre lloc veuré el sol despertar-se un altre cop —i en aquell moment, mentre m'ho explicava, va semblar com si ja hi estigués davant, perquè els seus ulls van brillar d'una manera que només ho feien quan el vent li tocava la cara i respirava aire pur.

—Creus que et convertiràs en un fantasma? Que ens vindrà a visitar?

—Crec que et veuré créixer, i que estaré al teu costat, i només farà falta que tanquis els ulls per sentir-me.

—Si pots, apareix-te davant meu, avi.



I llavors l'home que tenia carreteres pel rostre que mostraven els camins que havia escollit a la seva vida, em va mirar, ho va fer d'una forma tan profunda, que va semblar que estigués fotografiant-me l'ànima. Jo el vaig imitar. I és veritat que fins que no observes l'abisme, tu mateix no sents por, perquè quan li vaig radiografiar l'ànima vaig sentir por, por que tota aquella bellesa es tornés només en cendra.

—Diuen que la bellesa roman en els records —va dir com si em llegís el pensament.

—Et recordaré, avi.



La resta del dia va passar en un sospir, i quan ja tots s'havien acomiadat de l'avi, entre llàgrimes i petons, ens vam asseure al seu costat, mirant a la finestra. Veient com aquell sol s'adormia i s'acomiadava també de l'ancià ben acompanyat.

—Ei Jan, vine aquí vailet, acosta’t.

Em vaig acostar, suficient perquè em pogués xiuxiuejar unes últimes paraules.







 
emmartin | Inici: La memòria de l’arbre
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]