- No teniu proves per a retenir-me aquí!
- Si us plau, tranquil·litzi’s.
- No em digui el que he de fer!
Què estava passant? Resumint, estava enmig de l’actuació de ballet més important de la meva vida, al “Royal Ballet School”, quan, de sobte, entraren uns oficials de policia a l’escenari i em van dir que estava detinguda per assassinat.
- Això no té cap sentit, no he fet res- ja porto una hora aquí dintre, i tinc la sensació de que aquest policia està començant a cansar-se de la meva impaciència i queixes. Abans que pogués dir res més, el meu advocat entra per la porta. Em sembla veure una expressió d’agraïment a la cara del policia, just abans de deixar-nos sols.
- Es pot saber per quin assassinat m’han detingut?
- Et sona el nom de Paula Torres?- em pregunta abans de donar-me una foto, on surt una noia d’uns 20 anys, ulls blaus i rossa.
- No, qui és?
- És una alumna de l’escola de Ballet a la que vas tu, segur que no l’has vist mai? Té, gairebé, la teva edat, hauria d’anar a les mateixes classes, mira la foto amb calma, sense pressa.
- Potser l’hagi vist pels passadissos, però no ho recordo.
- D’acord.
- Per què creuen que jo l’he assassinat?
- Hi ha noies de la seva mateixa classe que diuen que us van veure discutir fa uns dies.
- Només per una discussió que no va passar, m’han detingut? És una mala broma?
- Ja m’agradaria que ho fos- em diu mentre mira alguns fulls de la seva carpeta- però no és només per una discussió. Els forenses han trobat rastres d’una baralla bastant freqüent, la qual les seves amigues diuen que vas ser tu la que la va provocar. Té alguns blaus i un dels seus canells, està torçat, suposen que s’ho va curar ella sola.
- Aquelles noies haurien de revisar-se la vista, - xiuxiuejo per a mi mateixa- mai a la meva vida he parlat amb aquesta noia- li dic.
- Fes-te un favor i no et posis a la defensiva, no estic a la teva contra, només vull ajudar-te a sortir d’aquí. Ara vindrà una inspectora, et farà unes preguntes, podràs respondre quan vulguis, però jo t’aniré guiant en el que no estàs obligada a dir. Ho entens?
- Sí, gràcies- amb un lleu assentiment de cap, surt fora durant uns minuts, per a tornar amb una inspectora.
- Anna Castillo, on has estat avui a les 15:30? – em pregunta mirant-me fixament. Aquesta serà una nit molt llarga.
1 mes més tard
Escolto com piquen a la porta de la meva casa i simplement ho ignoro. No paren de picar durant uns minuts, així que ja farta m’aixeco i obro la porta per a dir-li unes quantes coses a la persona que hi hagués darrere.
- Ja era hora- diu el meu advocat sospirant quan li obro la porta.
- Ho sento, pensava que era un dels meus fans- dic sarcàsticament. La mateixa nit que em van detenir, no sé com, la premsa es va assabentar de tot el que havia passat. Tothom sabia que estava acusada d’assassinat, fent així que, primer s’acabés la meva carrera professional com a ballarina, i segon que la gent em comencés a enviar amenaces tant escrites com verbals, i fins i tot, que algú truqués al meu mòbil o piqués la porta de casa, on m’insultaven més. Per sort he quedat com a innocent perquè hi havia un persona que em va veure a una cafeteria entre les hores que diuen que va ser assassinada aquella noia, però igualment la gent no s'ho creu.
- Si segueixo a aquest ritme, hauré de posar una alarma per si algú es cola a casa- dic mentre m’assec.
- Crec que ho hauries de fer ara, només per si un cas.
- De què volies parlar?
- Només dir-te que no et preocupis molt per tot això, ja s'oblidaran i quedarà com a una notícia més.
- Pot ser, però hi ha una cosa no quedarà com abans, la meva carrera s’ha acabat, he estat tota la meva vida esforçant-me per a aconseguir-ho i ara m’ho arravaten de les mans per un error de la policia.
- Si fos tu, m’alegraria de que no t’hagin culpat.
- Això és tot?
- Sí- s’aixeca, va cap a la porta i se’n va, no sense abans mirar-me amb una cara de pena.
Sospiro, agafo el mòbil i em poso a mirar les xarxes socials, quan torna a sonar el timbre de la porta. “Què més vol?” penso. M’aixeco i vaig cap a la porta, un altre cop.
- Què més... – la meva pregunta es queda per la meitat quan veig que la persona que està davant meu no és el meu advocat, una persona desconeguda, segur per a insultar-me, és que no es cansen mai?
- Anna Castillo?- pregunta.
- Sí, soc jo. Miri si vol insultar-me en totes les llengües que coneix, si us plau ni es molesti.
- No, no he vingut per això. Em dic Aleix Martínez soc periodista, i actualment estic treballant en un reportatge sobre casos semblants al teu.
- A què et refereixes a casos com el meu?- pregunto amb una mica d’interès.
- Casos de gent que després de ser acusada per assassinats o robatoris, quedaven com a innocents i això feia que les seves carreres s’acabessin, et podria fer unes preguntes?
- Sí... suposo, passa- li obro la porta per fer-lo entrar. No hi ha res de dolent en això, no? Només seran algunes preguntes.
Algunes hores després
Han siguts bastantes preguntes, però la veritat no sé quan temps ha passat ni m’importa, l’Aleix és bastant simpàtic.
- Crec que això és tot, gràcies- em diu aixecant-se.
- A tu, si tens alguna pregunta més ja saps on trobar-me - li dic mentre l’acompanyo a la porta.
- Clar, adeu.
- Fins la pròxima.
Encara m’he de plantejar que faré amb la meva vida, ara que la carrera que tenia planejada s’ha acabat hauré de pensar en una altra cosa. M’agradaria estudiar dret o medicina, però qui voldria a una advocada o metge que va ser acusada d’assassinat? La resposta és ningú. Abans d’unir-me a l’acadèmia de ballet, estava pensant en estudiar dret, perquè pensant-ho bé, seria un treball més estable. No sabia si fer el que em deia el meu cor o el meu cervell, a qui li vaig fer cas? Al meu cor, ballar és la meva manera d’expressar-me, de sentir emocions i de relaxar-me, és la meva vida. Ara, tots els anys de treball i d’esforç no em serveixen de res, tot per un error de la policia. Espero poder sortir endavant, només tinc a dues persones que em recolzen passi el que passi, el meu advocat i l’Aleix, en aquest últim no el conec gaire però em sembla molt simpàtic i em transmet bones vibres. Totes les amigues que tenia abans no parlen amb mi, pel tema de l’acusació, diuen que no volen acabar com jo, “quines amigues” penso. Crec que me n’aniré a dormir, realment s’ha fet bastant tard.
Ja estirada al llit i a punt d’adormir-me, em sona el mòbil indicant-me que m’estan trucant, al principi penso ignorar-ho però podria ser alguna cosa important, així que amb la poca força que em queda agafo el mòbil.
- Si?- pregunto amb la veu somnolenta.
- Anna?- escolto la veu d’un home, però al estar mig dormida no puc aclarir qui és. Hi ha molt soroll de fons, com si fossin sirenes d’una ambulància o de la policia.
- Sí soc jo, qui parla?
- Soc l’Aleix.
- Ah, hola, no es per ser mal educada ni res, però que vols? Són les quatre de la matinada.
- Estic no molt lluny de casa teva, crec que els teus problemes s’acaben de solucionar.
- A que et refereixes?
- Et sona el nom de Pol Muñoz?
- No, per que?
- És un noi, amic de la noia que van assassinar, la Paula.
- I?
Escolto com sospira abans de dir una frase que em deixa totalment impactada.
- S’ha suïcidat i ha deixat una nota dient, que va ser ell qui va matar a la Paula Torres.
|