F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió / Registrar-se|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Asfixia eterna (Juanitogolondrino)
Col·legi Mestral - Eivissa (Eivissa)
Inici: Asfíxia (Chuck Palahnuik)

Si llegeixes això, no et preocupis.

Després d'un parell de pàgines ja no voldràs ser aquí. Així que oblida-ho. Allunya't. Deixa't anar mentre segueixis sencer.

Salva't.

Segur que hi ha una alguna cosa millor en la televisió. O, ja que tens tant de temps lliure, potser pots fer un curset nocturn. Fes-te metge. Pots fer alguna cosa útil amb la teva vida. Porta't a tu mateix a sopar. Tenyeix-te el cabell.

No et tornaràs més jove.

Al principi el que s'explica aquí et cabrejarà. Després es tornarà cada vegada pitjor.




Capítol 1:  ASFÍXIA

Si llegeixes això, no et preocupis.

Després d'un parell de pàgines ja no voldràs ser aquí. Així que oblida-ho. Allunya't. Deixa't anar mentre segueixis sencer.

Salva't.

Segur que hi ha una alguna cosa millor en la televisió. O, ja que tens tant de temps lliure, potser pots fer un curset nocturn. Fes-te metge. Pots fer alguna cosa útil amb la teva vida. Porta't a tu mateix a sopar. Tenyeix-te el cabell.

No et tornaràs més jove.

Al principi el que s'explica aquí et cabrejarà. Després es tornarà cada vegada pitjor.

Pot ser estigui sent molt melancòlic, o pot-ser no has vist tantes coses en la vida com jo , m impota molt poc el que em vagis a dir ,. Tus has volgut continuar, això implica que vols saber més, preparat que ara ve una història llarga de fa tota una vida.



No recordo la edat exacta que tenia ni on vivia, però si recordo clarament aquells dies d infància. A ca meva, la mama estaba sempre dolenta, tenia una malaltia desde que vaig néixer, el meu pare no treballava almenys no recordo veure l sortir de casa, només recordo que era el cap de familia y no feia més que cridar y beure wiski. En aquest punt puc reconeixer que hi ha més boixos amb aquesta cituació, en la meva defensa vull dir que en aquestes cituacions de la vida s asemblen a estar en un got d aigua on un mateix s ofega, inmers en una neblina que no et deixa avanzar i molt menys posar-te al lloc d un altre, on de segur en algún moment miraras cap a un costat y pensaras, que he fet jo per guanyar això.

Les coses es mantenien seguint la mateixa rutina de sempre, almenys fins que va morir la mare,un fet que va afectar a la meva vida més del que m imaginaba jo ploraba però no només per la seva mort sinó pe l mal dels blaus que tenia al cós per part del meu pare estimat que em culpaba que ella l hagues abandonat, allí em feia la pregunta de si aquest en teoria ser huma de veritat podia sentir afecte per algú més que per el wiski.



Així el meu pare em va treure de l escola, per trobar treball y seguir comprant alchol perquè s ens havien acabat els sous extra que teniem, sous guardats de la mare gastats en wiski, les monedes de tota una vida gastades en tan poc temps en aquell verí putrefacte que al olorar en el present em crea una rabia incontrolable d un pasat que agrairia no recordar. Obviament ningú va voler donar-me treball pensaven que actuaba com adult fent una simple broma y al no rebre treball tornaba a casa per ser violentat pel meu pare i un día si i un altre i un altre i un altre i un altre I UN ALTRE MÉS… Va haber un punt on ja no ploraba al pegar-me, recordo sentir algú riure, pensaba que era el pare però, pasat un temps em vaig reconéixer, era jo que réia descontroladament mentres algún dels ossos es trencava, avuí en día puc recordar que réia per petició del meu pare per que ningú penses que pasaba alguna cosa allí, crec que poc a poc vaig anar perdent la cordura. Si això fos ca meva podria riure lliurement, no es així<pregunta<



Tenia gana, no habia conseguit un treball i tampoc wiski. S hem va ocurrir robar un tros de pa per poder menjar, que n hi fa si agafo sense pagar un tros. La jugada no em va sortir bé però gracies a això vaig coneixer un home al carrer quan caminava, s anomenaba David era de edat avanzada vivia al carrer y coneixia el terreny, i també fou la persona que em va donar menjar, amb ell em sentia amb llibertat ja no recordaba la tristor de casa, almenys fora sentia que tenia un llóc on no tenia que plorar més, amb algú amable al meu costat, una matinada espectacular y una nit amb el meu pare infernal, pot-ser al final si hi ha eqilibri en el món. En David em va ensenyar moltes coses, ara de adult puc veure que algunes veritats molt fortes per un boix. Em va guiar i vaig aprendre a robar per poder menjar, em contaba històries d ell, abans quan era jove y com funcionaba desde el seu punt de vista aquest món, un lloc en el qual sense sous no ets ningú, sense sous la gent t explota y s aprofita de tu, avuí se com identificar-ho, un simple resentit social que va plenar el cap d un boix amb la seva mentalitat, una persona tòxica resentida, però l únic home que va ajudar a un boix tirat a la seva sort i sense ajuda, aquest món esta corrupte y desequilibrat els rics guanyen cada día més sous i nosaltres a base de rates podem sobreviure. Alguns van néixer amb sort i la gent com nosaltres va tenir sort de neixer,- PREGUNTA- això de veritat es la evolució de la humanitat amb el pas del temps-PREGUNTA-.



FI DEL PRIMER CAPITOL

 
Juanitogolondrino | Inici: Asfíxia
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]