F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Culpa i Tinta ( AbrahamyO)
IES CAYETANO SEMPERE (Elx)
Inici: Sobre la terra impura (Melcior Comes)
Capítol 3:  El fin del mundo - La la love you

Reprenent a poc a poc la consciència, els meus sentits es coordinaven per a poder analitzar on dimonis estava i que havia passat la nit anterior.


El perfum d'aqueix llit no era el de Juanjo, ni el característic suavitzant que usa sempre la meua mare i que em transporta sempre a la meua infantesa, per la qual cosa no estava ni a Salou ni a Madrid.


Vaig obrir els ulls a poc a poc, com amb por de saber que sorpresa em portaria quan els obrira completament, estava en un llit, un llit de matrimoni amb llençols completament blancs, després em vaig adonar que podia sentir cada centímetre dels llençols en la meua pell, veient que estava completament nu i que hi havia un cos masculí a pocs pams del meu a l'altre costat. Estava en una habitació de parets blaves, amb algunes prestatgeries i tauletes de nit als costats del llit, algunes fotos emmarcades de la paret d'un grup de persones a la platja i un parell de pòsters de música.


Em vaig recolzar en el capçal del llit amb un mal de cap infernal, com si haguera estat la nit anterior en un festival de Heavy metall. Després d'uns minuts d'analitzar l'entorn i que se'm col·locara el cap en el seu lloc, vaig poder comprovar que en l'altre costat estava el misteriós xic de samarreta groga, només que ara sense samarreta, ni pantalons, ni roba interior, com el va portar déu al món bàsicament.


-Merda.. -Vaig murmurar portant-me les mans al cap.


En aqueix moment vaig intentar recordar que havia passat la nit anterior i el substantiu Marina se'm va vindre al cap amb la velocitat del so. Vaig agafar el mòbil veient en la pantalla els múltiples missatges i trucades de Marina i un missatge de la meua mare dient si tot anava bé. Avergonyit, com de costum em vaig començar a vestir per a procedir a anar-me'n quan vaig notar un cos calent que se m'acostava i que passava els seus dits elèctrics per la meua esquena. La meua pell es va estarrufar i vaig notar un alé humit en el coll que deia murmurant:

-Bon dia.


-Bon dia – Vaig dir tímidament mentre continuava posant-me la roba.


-te'n vas tan de pressa? - Va dir mentre s'acostava més a mi agafant-me per la cintura.


Instintivament li vaig apartar les mans i em vaig alçar tapant-me, fràgil, com un xiquet xicotet espantat.


- No et tapes, si ací ho he vist ja tot – Va soltar amb un somriure murri.


Em vaig posar roig.


- Això d'anit va ser un error, no hauria d'haver passat. -vaig dir seriós.


- Escolta, que jo no em fique al llit amb qualssevol saps.


-Mira, ho sent si ahir et vaig fer il·lusions o alguna cosa, però el meu cor pertany a una altra persona.


Precipitadament em vaig acabar de vestir i vaig eixir de l'habitació. El misteriós xic de la samarreta groga, es va alçar ràpidament tapant-se les seues parts amb el blanquíssim edredó, deixant al descobert el seu cos nu i tonificat. La veritat és que semblava tret d'una estàtua grega,com si l’hagueren esculpit mil·límetre a mil·límetre fins que quedara perfecte.


-Queda't per favor i parlem, no em pots deixar així – va dir amb tristesa en els ulls.


Molta gent m'odiaria pel que vaig fer a continuació, però em vaig donar la volta i vaig obrir la porta per a recórrer el corredor i anar-me'n d'aqueix pis. En aqueix moment la meua vergonya pesava més en la meua que la compassió. Em palpava baixant les escales, I si m'havia deixat alguna cosa? Per sort ho tenia tot en les butxaques dels pantalons i no vaig haver de veure a aqueix misteriós xic mai de la vida.


Em vaig sentir malament després, però ja no hi havia tornada arrere. En eixir al carrer el sol m'encegava els ulls i em vaig asseure en uns bancs que hi havia pròxims a mi. El primer que havia de fer era cridar a Marina.


La vaig cridar i em va despenjar de seguida.


-Però es pot saber on dimonis estaves?!,Estava molt preocupada per tu, no he parat de cridar-te en tota la nit!

-Marina no em tires la brega que ja sé que ho vaig fer malament, que tinc un mal de cap de collons.


-Doncs et fots, no he dormit en tota la nit per la teua culpa i tinc unes ulleres que mare meua del senyor. -Va dir enfadada.


-Bé, no t'enfades perdona per desaparéixer, anem al bar aqueix de la cantonada de la teua casa i t'ho explique tot. -Vaig dir amb l'esperança que se li vaja l'enuig almenys una mica.


-Està bé.


Quedem en el bar de la cantonada de la seua casa, no estava molt lluny d'on jo estava, encara sort que m'havia recorregut Barcelona mil i una vegades. Ens asseiem en una taula on pegaven els dolços raigs de sol amb aqueix groc encaramel·lat que et banyaven amb una deliciosa calor que envaeix cada racó del teu cos.


La Marina com sempre anava impressionant: Portava una camisa marró a manera de vestit que havia acompanyat amb un cinturó perquè li ressaltara més la figura, amb unes botes negres de taló que li arribaven als genolls i la seua bossa a joc que no podia faltar en el seu dia a dia.


El bar era modest, però molt acollidor, el típic bar de barri amb la millor truita de creïlla del món i millor terrassa, supose que tots tenim un així.


Demanem café i xurros, la Marina assedegada de tafaneria li va donar un llarg xarrup al seu café mentre em mirava de dalt a baix perquè amollara la meua misteriosa escapada.


-Bo en fi...


-Vinga, ja pots tindre una bona excusa – va dir amb els ulls assedegats en sang, com un licantrop en plena llum de lluna.


-Si et soc sincer no em recorde de res.


La Marina va començar a arrugar les celles.


-Només me’n recorde de despertar-me aquest matí en un llit no conegut. - agafe un xurro i comence a mossegar-lo.


-I bé?– Deia Marina amb la boca plena

- Perquè estava en el llit amb el xic d'anit.


–El de la samarreta groga? - va dir sobresaltada.


-Sí a més...–Em vaig posar roig i li vaig pegar un altre xarrup al café – estàvem totalment nus.


Ara Marina tenia els ulls oberts amb un somriure pervers fins i tot.


- És a dir que....


- Sí Marina sí, ens hem ficat al llit.


–Ho sabia! M'havia fet una aposta amb mi mateixa, si guanyava em comprava el nou Dior que acaba d'eixir de temporada.


Vaig negar amb el cap mentre somreia.


-I en què heu quedat?

-En res, m'he pirat res més despertar-me, no anava a veure’l mai.


- Aii, que fred t'has tornat, el Gonçal de fa uns anys no haguera fet això.


El meu rostre es va tornar més fred.


-El Gonçal del qual parles estava amb l'amor de la seua vida.


Silenci incòmode.


–Bé, està bé, supose que tot ha sigut un esglai i una experiència més per a tu, però això sí, la pròxima vegada no et deixe sol ni un minut.


Comencem a riure i la Marina es va alçar a abraçar-me. Quan acabem de desdejunar em va portar a l'estació i vaig agafar el tren de les deu de tornada a Salou. La Marina s'acomiadava des de l'andana, amb mirada trista, sabíem que estaríem un altre llarg temps sense veure'ns, no per res, al cap i a la fi teníem vides diferents i paral·leles, el seu lloc estava a Barcelona, en la seua editorial, amb la seua vida solitària de luxes, el meu... No sé molt bé on,però el trobaré, d'això estic segur. Ella i jo serem sempre bons amics, quan ens fem falta sempre estarem l'u per a l'altre.



De tornada a Salou, aquests dies van ser molt intensos, més del que imaginava, en aqueix moment sols podia tancar els ulls i esperar que els megàfons m'avisaren de la tornada a casa.


Em vaig despertar sobresaltat pels megàfons del comboi, ràpid em vaig baixar del vagó i vaig caminar cap a casa dels meus pares. Podia veure la mar, que gran gust sentir la brisa de nou. Els meus pares vivien en un acollidor adossat d'un carrer costaner. En entrar a casa vaig poder veure allí plantat en el rebedor a la casa més bella del món, a la llum dels meus ulls: Marc.


–Papa!

I es va tirar als meus braços

–Hola campió! - El vaig agafar en braços – Com has estat amb l'àvia?

Una dolça veu va eixir de la cuina acompanyada de la figura d'una dona d'uns cinquanta llargs, cara redona, cabells rossos i arrissats amb ulleres, la meua mare

- Hola mare, com es troba? - Li vaig fer una besada

–Això hauria de preguntar-t'ho jo a tu després de la teua fugida d'ahir.


No sé com s'havia assabentat, pot ser que li escriguera Marina per l'aclaparament.


-Bo mare necessitava desconnectar. -Li vaig dir i em vaig posar a jugar amb Marc una estona.



Estava que em moria de son, però això m'era igual, estava amb el meu fill i només de veure el seu somriure, em recarregava com si fora un iPhone d'aqueixos.



Caient la nit, em va arribar des d'un número desconegut un enllaç per a escoltar una cançó era la de El fin del mundo de La la love you



Huh… huh… Hola, yo… venía a decirte

Que bailarás a mi lado

Que estas noche estás tan guapa

Y yo estoy más guapo callado

Ups! Lo siento

No sabía

Que ya había

Quien se muera por ti

Pero no me compadezcas

Porque asumo la derrota

Y es que tú eres tan perfecta

Yo sólo perfecto idiota

Que se vuelve

Tan pequeño

Diminuto

Casi nada por ti


Estic desconcertat, no entenc res.


Y tú bailando bailando bailando

Y yo llorando llorando por ti

Me voy muriendo mientras bailas

Me voy muriendo mientras bailas

Y tú bailando bailando bailando

Y yo llorando y sufriendo de amor

Me voy muriendo mientras bailas

Me voy muriendo mientras bailas

Que paren la p*** orquesta

Porque creo que me muero

Porque tú estabas de fiesta

Pero yo estaba de entierro

De mi amor propio acabado

Aniquilado

Y enterrado por ti

Y hago que no pasa nada

Y me pierdo entre la gente

Mientras tú te vuelves loca

Yo me vuelvo transparente

Oye mira, sí que pasa

Pasa y mucho

Y lo que pasa eres tú.


No entenia res, confús vaig eixir a fer una passejada a veure si la meua vella amiga la mar em calmava i em donava respostes. Eixint de casa i passant una cantonada note com unes mans conegudes emboliquen la meua cintura, aqueix perfum, aqueix alé..Estava a les fosques i d'esquena, però sabia perfectament qui era.


–Juanjo.. -vaig murmurar.


Llàgrimes van començar a rodar per la meua galta, em vaig girar i ací estava, l'home que em portava a la lluna amb un coet, amb el seu tupé ros i els seus ulls blaus que fonen fins al més fred cor.


Ens vam fer una besada apassionada, un bes que feia gust de sal i amor.


Una vibració va interrompre el moment, era un missatge del número desconegut que deia: "Espere que no t'haja molestat que haja agafat personalment el teu número de telèfon"

Missatge seguit d'una foto d'una samarreta groga.
 
AbrahamyO | Inici: Sobre la terra impura
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]