F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

A LA RECERCA DE LA REALITAT ( CaBeJu)
IES CAYETANO SEMPERE (Elx)
Inici: La Faula (Guillem de Torroella)
Capítol 3:  Fins que ho vius

CAPÍTOL III

«Només puc dir que, maleïsc el moment en què vaig intentar atrapar aquell estúpid papagai».

Altra vegada, tot tornava a començar. Atordit, mirava al meu voltant, i descobria de nou un lloc desconegut per a mi, aquest cop em trobava en la sabana. No tenia ni la menor idea de quin animal era ara, però d’una cosa estava segur, el meu cos no era el d’un humà. Quan se'm va desenterbolir la vista, vaig mirar cap a les meues potes, i com no és que siga un expert en fauna, tan sols podia imaginar-me que seria algun tipus d’elefant, ja que notava com el meu cos era molt pesat. Però no estava del tot convençut perquè no notava ni veia cap mena de trompa, així que, vaig pensar que potser era un hipopòtam. Encara que em vaig preguntar si aquests animals vivien per grups o eren solitaris, ja que resultava que em trobava totalment sol.

Després d’haver analitzat la situació i abans de tindre temps per a pensar que anava a fer ara, tot d’una vaig notar el soroll del motor d’un cotxe que cada vegada es tornava més fort.

Vaig fer mitja volta i al moment vaig vore com tres cotxes s’apropaven a tota pressa. No entenia res, que feien ací? Estava confús, però de manera instintiva comencí a córrer...

«PIM-PAM!!» Es va sentir el tir d’una escopeta.

—Vinga, de pressa, vosaltres dos agarreu bé el cap i jo m’encarregue d’açò.

—Va, que anirem a emportar-nos una gran fortuna. 60000 dòlars per quilo, quina bestialitat!

—Tu, panfígol llepaculs si et pegue una borinà et rebente com una magrana, deixa de perdre el temps i dona’m la serra elèctrica. Si ens enxampen o si ens ataquen els altres rinoceronts, tu seràs el primer a caure víctima de les seues banyes.

No sé quant de temps havia passat, però quan vaig recuperar la consciència a penes podia obrir els ulls i sentia com el meu cos estava tot adormit. Almenys tenia clar que mort no estava. Arribats a aquest punt em conformava amb això.

—Estàs bé? Hem escoltat el tir i hem vingut corrent, però ja era massa tard, eixos fills de la retrascolada mamaou no tenen perdó.

—Sí, quins pocavergonyes.

—Hòsties, i si és mort? Pobret no hem pogut fer res per ell.

Vaig obrir els ulls i al meu voltant hi havia tres rinoceronts parlant-me.

—Mireu mireu, ha obert els ulls, encara està viu!

—Col·lega, ens pots escoltar?

—Per sort sí. Qui sou i per què parleu com si em coneguéreu?

—Tio, t’acaben de disparar i arrancar la banya i el primer que ens preguntes és això?

—Com que m’han arrancat la banya? —Els vaig contestar—

—És que no ho sents?

«Així que això era, i jo pensant que era un hipopòtam». A mesura que se me n’anava l'anestèsia, començava a sentir el mal del qual parlaven, mai havia sentit un dolor tan intens. Deduí que en el cotxe que havia vist devien anar uns caçadors i em vaig imaginar que jo devia ser un rinoceront com ells. I com vaig comprovar després, estava en el correcte.

—Em cague en Dénia, quin dolor més insuportable!!! Podríeu per favor dir-me per què els caçadors eixos m’han arrancat la punyetera banya. Què passa que la volen com a trofeu?? I de pas si m’ajudeu millor.

—A vore, vine ací i més tard t’expliquem —Em van espentar els tres junts per poder aixecar-me. A penes em podia moure, però més tard vam aconseguir arribar a un llac on hi havia més rinoceronts bevent tranquils.

—Gràcies per ajudar-me xics. Ara podeu explicar-me què ha passat? Perquè no entenc res. Per què només volien la meua banya?

—Però tu d’on vens, de Mart? Mai t’han explicat això? El que passa és que no són caçadors, amic meu, són traficants i no de drogues, sinó d’animals. En aquest cas traficaven amb banyes d’Elefants, Rinoceronts... No els importa la nostra vida, només l’ivori i la queratina que contenen. Després ho venen i la gent els utilitza per a construir ves-te'n a saber quines bajanades. Per sort a tu no t’han assassinat, però hem perdut a molts companys, vivim amb por.

—De veres? Quina desgràcia, no era conscient que ocorria això. Em sap molt greu, quina injustícia.

—Sí, és una merda i a més no podem fer res, ja que utilitzen les seus maldites armes de foc. No obstant això, l’important ara és que estàs viu. Però si vols... millor canviem de tema. Què tal si ens contes alguna cosa sobre tu?

—Em sembla bé— Vaig contestar instintivament.

Però que se suposava que anava a explicar-los sobre mi? No devia fer més d’un dia des que era un rinoceront i ja estava fet pols. No volia ni pensar en el tema del papagai i sort que encara estava viu. En aquest moment em vaig tornar a preguntar: «I si haguera mort en aquesta realitat paral·lela? Tan prop he estat d’acabar els meus dies així? Però… I si d’aquesta manera aconseguisc retornar?» Tenia el cap fet un embolic i mentrestant els tenia observant-me fixament, esperant una resposta, així que decidí explicar-los tot el que m’havia passat, tot i que em prengueren per boig.

—Bé, escolteu, us explicaré la meua història, sé que no em creureu, però per favor us demane que no digueu res fins que acabe.

Òbviament no vaig contar tota la meua vida, vaig començar des del moment en què vaig voler atrapar aquell papagai. Els ho vaig contar amb tot detall i vaig estar hores parlant. Ells m’escoltaven atentament sense interrompre’m.

—Uau, per descomptat que és una història fascinant i plena d’alts i baixos. No et jutjarem. Jo m’ho crec tot.

—Sí, jo també.

—Clar, a més deus haver-ho passat fatal i l’última cosa que et faltava era que et sentires sol. Anem a ajudar-te.

Vaig tindre clar que volien oferir-me ajuda, i vaig estar pensant durant un temps la manera d'arribar al papagai i parlar amb ell. Va ser doncs quan:

—Ei! Tinc una idea! Que penseu si quan s’acoste el pardal ens abalancem sobre ell i el fem parlar?

—Clar, però el problema és que el nostre col·lega no pot mirar-lo, perquè sinó… au cacau.

—Doncs, l’avisem quan s’aprope mentre ell no està mirant i després l'avisem del que passa.

I va ser així com va transcórrer el nostre pla, fins que va arribar el moment.

—Xavals, prepareu-vos, puc veure'l apropant-se!!

—Ràpid, no perdeu temps, calleu i procureu no cridar l’atenció.

Estaven tots en les seues posicions com ho havíem planejat, i jo estava preparat per no mirar al cel en cap moment. Però va ser quan ja el teníem damunt, que un dels rinoceronts va aconseguir abalançar-se sobre ell per tombar-lo. En aquell instant vam pensar que havíem triomfat, però de sobte es va sentir “No t’adones… fins que…”. I jo inevitablement no vaig poder contenir-me i vaig girar-me cap a ell, el vaig mirar, aniria a transformar-me de volta, però aquesta vegada havia sigut diferent… Mai l’havia sentit parlar, vaig quedar bocabadat!

Però… què va voler dir? A més, fins ara res havia eixit com esperava o com volia que passara. Cap dels meus esforços havia sigut útil, em sentia a la vora del col·lapse. Devia continuar intentant-ho o devia rendir-me? Per què no hi havia cap aventura agradable? Totes havien sigut un caos.

La següent peripècia després d’haver-lo sentit parlar va començar d’una forma totalment diferent del que m’esperava i que mai havia viscut.

Estava submergit, i poc temps després vaig notar que em faltava l’aire. Puc afegir que a més l’entorn era gèlid, així que em vaig témer que ara em trobava a un dels pols. Tan prompte com vaig poder vaig eixir a la superfície i vaig trobar-me amb un petit bloc de gel. Estava tot envoltat d’aigua, i per arribar a l’altre costat on hi havia una gran massa de gel interminable, hauria de nadar una bona estona. Just quan vaig començar a nadar, va vindre al meu cap els instants quan a la meua vida real se’m va ocórrer agafar al papagai i vaig haver de nadar fins a la roca. Quina mala elecció!!!

Però vaig deixar de banda els records roïns. Havia de sobreviure en aquest nou entorn. Si el pardal em tornava a parlar, potser hi havia alguna esperança. No tenia temps de reflexionar sobre les paraules soltes que no havia arribat a escoltar del papagai i no em deien res, necessitava parlar amb ell cara a cara. Finalment vaig arribar a l'altre costat.

Ja sabeu que tota aquesta aventura estava sent d'allò més divertida. Però encara podia millorar. Estava tot mullat caminant sense rumb, quan vaig vore a la llunyania altre os, vaig anar corrent cap a ell, estava decidit a contar-s'ho tot com ho havia fet amb els rinoceronts, però resulta que quan vaig arribar estava tot angoixat i, al mar, a metres i metres més lluny, es veia un osset ofegant-se. Us podeu imaginar que m'ho vaig passar pipa. Ja el que faltava era presenciar com aquella criatura moria davant meua i com la seua mare no va aconseguir salvar-lo. Jo ho vaig intentar també, però estava exhaust i no vaig aconseguir arribar a ell. Vaig vore com s'afonava a poc a poc. Quan vaig veure la seua última poteta desaparéixer, vaig saber que ja no podia fer res.

Després d’aquesta tràgica desventura i sense tan sols haver pogut parlar amb la mare que acabava de perdre el seu fill, de sobte, l'ocell va aparéixer volant arran del mar a tota velocitat. El vaig mirar de nou. Estava perplex i trist, amb un sentiment d'impotència tan gran que ja ni m'importava la presència de l'au.

Núvols, només veia núvols al meu voltant. Estava mort? No m'imaginava que el paradís fora així, com el descriuen als llibres. Sempre havia pensat que seria com estar en el no-res.

Prompte em vaig adonar que no, encara no havia mort. De fet, em sentia més viu que mai, em trobava, literalment, volant a uns quaranta metres sobre el sòl. Era una sensació molt satisfactòria. Se sentia com si no hi haguera ningú més en tot el planeta a banda de mi. El món es veia fràgil i efímer. El vent que m'abrigallava em feia sentir més present, més viu i les preocupacions s'esvaïen. Anava com cagalló per séquia.

—Què t'ha agradat l'experiència? T'ho has passat bé oi?

—Aaai!! Em cague en el caragol, en el santíssim paracetamol i en tot el profiterol!!

Quin esglai m'has donat, que se m’ix el cor!

—Ai quin exagerat, que no és per a tant, xicot.

—Com que no, furó apardalat, estava jo aquí tan tranquil i em parles així de colp, doncs sí que és per a tant. I a tot açò, qui ets tu?

Quan em vaig girar cap a qui m'estava parlant no m'ho podia creure. Era el maleït papagai.

—No saps qui soc?

—Ostrees!!... Per desgràcia sí, bé, en realitat no, de fet m'agradaria que m'ho explicasses tu, perquè tinc la sensació que totes aquestes meravelles que m'han ocorregut han sigut gràcies a tu. O m'equivoque?

—Eu, no fa falta que em parles així. Sé que jo no t'agrade ni una mica i que m'odies. Però ja veuràs com ja m'ho agrairàs.

—Però com que agrair-te!! Fins ara tot han sigut inconvenients. Per què aniria jo a agrair-te? Ets un milhòmens!

—Ets un escandalós, relaxa't home, no has mort en cap moment i gràcies a mi.

—Com que gràcies a tu no soc mort? Si és tot el contrari!! Doncs quasi muir per culpa teua, furta melons. Quan vaig estar amb aquella rabosa vaig pensar que el meu temps havia acabat, i del rinoceront ja ni te’n parle.

—Jo me'n vaig encarregar d'aparéixer abans que la rabosa et menjara i amb el rinoceront no vaig veure necessari intervindre.

—Mira, ja no m'importa, no et tinc rancor, però explica'm ja d'una vegada que és tot això. M'esperava abans que succeïra una invasió alienígena a que m'ocorreguera tota aquesta fumada. A més a més, t'estat buscant sense descans des que em vaig veure atrapat ací i apareixes ara? Tu ni tens vergonya ni la coneixes!! I encara tens la fatxenderia de parlar-me tranquil·lament com si no haguera passat res i m'hagueres salvat la vida.

—Escolta, entenc que vulgues una explicació a tot això i la tindràs, però, abans has de tranquil·litzar-te.

—Vinga, t'escolte. Serà millor que tingues una bona raó.

—La raó de tot això ha sigut perquè t'adonares d'una cosa molt senzilla, però que se'ns oblida: «No t'adones de la importància d'un assumpte fins que ho sofres en la teua pròpia pell».

Crec que ja estàs preparat, ha arribat l'hora.

—Per-...

No vaig poder acabar la frase. M'estava esvaint.



—Està obrint els ulls!!

—No és possible! Vicent, amor meu!!!

—On estic? Que ha passat?— Quan vaig obrir els ulls vaig contemplar el meu voltant, em trobava a una sala d’hospital i els meus pares m’observaven preocupats.

—Ai fill ens has donat un esglai de mort, el teu pare no ha passat una sola nit sense plorar.

Resulta que havia estat dos mesos en coma. Ni papagais parlants ni merdes flotant. Recordeu quan al principi vaig pensar que tot era un somni? Doncs això. Quan vaig voler atrapar el papagai, vaig caure i em vaig donar tal colp al cap que em vaig desmaiar. La marea estava tan agitada que em va apropar ràpidament a la riba. A més el meu cavall em va agarrar pels cabells i em va arrossegar fins a l’arena. El fill de moniato m’ha deixat una calba tan gran que ni vos dic. Ara he de portar capell perquè la gent no s’espante. I jo que pensava que m’havia traspassat a altra dimensió. Òbviament ja m’havia plantejat que només fora un somni, però pareixia tan real… Saps quan estàs somiant i per més absurd que siga, dins del somni penses i actues com si fora real? Era la mateixa sensació, però en lloc de durar deu minuts i despertar-te, era etern i mai et despertaves.

Però del que us vull parlar ara és de la vertadera reflexió de tota aquesta bogeria. Gràcies a aquell colp vaig aconseguir extraure una moralitat que va canviar la meua forma de veure el món. Totes i cadascuna de les històries viscudes han tingut un significat real: des del tràfic d’animals, fins al canvi climàtic. El pobre osset no està perdent el seu hàbitat per casualitat. Tu, jo, nosaltres, estem dificultant la seua vida. Molts ossos polars caminen durant dies sense menjar i molts animals són maltractats per humans. Tot açò és una realitat que ningú pot negar. Imagina que et disparen, t'arranquen les dents, després els venen, i algú els utilitza per a fer alguna bestiesa innecessària.

I sí, ja sé que estareu pensant: «que pesat aquest tio, i tota aquesta història només per eixa merda? Que ja ho sé, bla, bla, bla...». Però és que de poc serveix saber-ho si després ho ignorem. Som conscients del problema, però després seguim amb la nostra vida i se’ns oblida. Com si es tractara d'un cotxe passant o de l’aire que respirem, que són presents cada dia i per tot arreu, però ni te n’adones. Després d’haver “viscut” aquesta experiència m’he adonat del vertader impacte que tenen les nostres accions. Així que us done un consell: Penseu-vos dues vegades abans d’actuar. Perquè com em va dir un bon amic «No t'adones de la importància de les coses fins que ho sofres en la teua pròpia pell», frase que encapçala el llibre que he escrit recopilant totes aquestes reflexions que m’ha ensenyat aquest “somni”.

 
CaBeJu | Inici: La Faula
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]