Aquell descobriment era clau per la investigació. Perquè faria allò l’assassí? Perquè mataria als llocs on varen néixer els autors dels llibres que va deixant als morts? Potser per cridar l’atenció? O potser per honrar a tots aquells escriptors?

Fos el que fos, Tena necessitava posar-se a llegir el llibre trobat a l'últim assassinat i acabar d'una vegada amb aquell boig. El temps era or.



Tena va començar a llegir el llibre anomenat Tannod, el lloc del crim d' Andrea Maria Schenkel i conforme va trobar pistes, va anar apuntant-les, tal i com va fer amb els llibres anteriors. Fins que va arribar a tota una oració que, amb l'ajuda d'una trucada a la seva dona, va poder desxifrar:





Aquella estranya frase volia dir: pensar pensar 5:15. Després d'una estona, Tena va descobrir que el pròxim òrgan llevat seria el cervell ja que aquest és l'encarregat de pensar i l'hora de la mort les 5:15. Però tenia clar que aquella mort no es duria a terme perquè, a diferència dels altres assassinats, ara tenia una pista especialment rellevant per aturar a l’assassí: l’autora Andrea Maria Schenkel era d' Alemanya, concretament, del carrer 22 de Wolfang Strassen a Frankfurt. Allí es produiria la següent mort.



Tena va anar correguent a despertar a Guasch.

- Carles! Carles!

- Què vols Tena? (va dir mig adormit)

- Ja sé on serà el pròxim assassinat!

- Com?!

Tena va explicar-li a Guasch tot el que acabava de descobrir. Els dos varen començar a fer les maletes, es varen acomiadar de na Lucía, i es varen dirigir cap a l'aeroport.

Mentre esperaven a la cola per agafar el vol cap a Frankfurt, Tena va mirar el seu rellotge, eren les 21:00, tenien més de vuit hores per acabar amb aquell constant sofriment. Amb gran cansament però feliç de començar a veure llum al final d'aquell túnel tan fosc, Tena va cridar a la policia de Frankfurt per explicar tot el procediment que s'havia de dur a terme per atrapar a l’assassí.



Durant el vol, donat el seu insomni, Tena va començar a pensar i pensar. Fins que es va adonar que no hi havia reflexionat sobre un important assumpte en tot aquest temps: com podia l’assassí viatjar tan ràpidament i sense deixar proves? No tenia sentit, no podia ser una mateixa persona, era físicament impossible.

Tena va estar una estona pensant qui podia ser l' encarregat o els encarregats d'aquells assassinats? Serien una família boja que vivien a diferents parts del món? No, massa utòpic. Un grup d'amics? No, no podien viure a diversos països.



La veu del pilot va sonar. Ja havien arribat a Frankfurt i eren les 4:13, en poc més d'una hora una altra persona tractaria de desfer-se de la vida d'un crític, però no ho aconseguiria.



En menys temps del que Tena pensava, ja es trobava amagat, al carrer on es preveia l'assassinat. Eren les 5:00 i les mans li tremolaven. Cinc minuts més tard, es varen escoltar les veus de dos homes parlant en alemany. Els dos varen començar a cridar, poc temps després, Tena els va visualitzar. Perfectament es podia distingir qui era l’assassí i qui era el crític. El disposat a matar portava a la mà un ganivet, conjuntament amb material de cirurgia, segurament per llevar el pròxim òrgan una vegada el crític estigués mort.



Tena, sense pensar-ho dues vegades, cansat de tota aquella sèrie d’assassinats, va agafar la seva pistola. Guasch el va mirar, els seus ulls li deien que no ho fes, però la seva boca no va dir res. Tena, conscient de la seva estratègia, va apuntar perfectament des del lloc on es trobava i va prémer el gallet.



El crit de dolor de l’assassí va retrunyir per tot el carrer. Els policies alemanys es van dirigir cap al crític i el varen treure d’aquell lloc correguent, Tena es va apropar cap al culpable i li va dir:

- No et preocupis estimat, aquesta bala es quedarà al teu peu per sempre, perquè recordis aquell moment al qual la teva felicitat basada en el sofriment d'altres es va acabar. Desgraciat.

Dies més tard d'aquell succés, Tena es va dirigir cap a l'hospital, proposat a interrogar a l’assassí. El seu nom era Bertram Schostakovich, i després d'una llarga estona negociant amb ell, Agustí Tena va aconseguir que digués la veritat a canvi de certs privilegis durant els seus llargs anys a la presó.



La història era molt més enrevessada del que Tena pensava: tots aquells immorals assassinats s'havien dut a terme per una secta d’escriptors provinents de llocs de tot el món. El seu maquiavèl·lic objectiu era exterminar a tots els crítics literaris per aconseguir total llibertat de publicació, sense cap tipus de restricció política, ideològica o social.

Respecte als òrgans, eren la seva font de diners per sustentar la secta. Els venien i obtenien un gran benefici, concepte conegut com a tràfic d’òrgans.



Agustí, sense donar crèdit, va obligar-li a aquell escriptor a que li donés els noms de cadascun dels integrants de la secta.



Dies més tard, després d'una minuciosa i constant búsqueda al voltant del món, Tena i Guasch varen aconseguir agafar a tots els escriptors de la secta.

El sofriment havia acabat, Tena podia tornar amb la seva dona, podia tornar a dormir tranquil, sabent que ningú més moriria, que tot havia arribat a la seva fi, o almenys això pensava ell. Aquells dies quedarien gravats a la seva ment i al seu cor per sempre.

Cinc anys després, Tena estava assegut a la seva cadira, llegint el cas d'un robatori al Oceanogràfic de València quan va rebre una trucada del seu noble company Guasch:

- Uep Guasch! Com va?

- Tena... (no li sortien les paraules).

- Guasch! Què passa?

- Tena, han tornat.

- Quins han tornat, Guasch? No t'entenc! M’estàs posant nerviós!

- Els assassins dels llibres, Tena! Els assassins dels llibres!

- Què?! On, Guasch? On ha set?

- Aquí, davant la teva casa, Tena! Surt correguent!

- Com? Però...

Agustí va obrir la porta del despatx i es va dirigir cap a l'entrada de la seva casa. Just al sortir, el cos d'un crític literari lleia al seu davant, un altre cos sense vida, una altra injustícia. Les llàgrimes varen començar a córrer per les seves galtes. El joc havia tornat a començar.



Tena es va apropar al mort. A les seves mans portava un llibre, el va agafar i va llegir el seu títol: L’assassí que estimava els llibres.



Agustí va sentir que el seu cor s'aturava, que es quedava sense respiració. Tot el seu cos va començar a tremolar i li va caure el llibre a terra, fent sortir una nota, una nota que en poques paraules deia molt: