F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Secrets de lluna plena (1Punt)
Col·legi Sant Miquel (Barcelona)
Inici: El secret del Bosc Vell (Dino Buzzati)
Capítol 3:  Veritat

Passa un any, els seus dies són constants, previsibles. S’aixeca, esmorza amb el seu oncle, xerren una mica, dinen, surt a passejar (algun cop l’oncle l’acompanya), torna i s’asseu en algun racó per llegir un llibre, sopa (a vegades sol) i, la seva part preferida, es tanca a la seva habitació per llegir les cartes escrites pel seu oncle. A vegades intenta avançar en la seva investigació, però totes les pistes semblen acabar en un camí sense sortida.

Van haver d’esperar un mes abans de poder reclamar els béns que el besoncle Morro els havia deixar. Aquell dia l’oncle va estar més esverat que de costum, encara més quan es va assabentar que la propietat forestal havia estat dividida en dues parts: la més vasta va ser per al Benvenuto, l’altra, molt més petita, per ell. Només es va tranquil·litzar quan va assegurar-se de com havia estat delimitat cada espai. I, tot i així, no hagués importat, ja que estava disposat perquè ell es fes càrrec del bosc sencer fins que el noi complís la majoria d’edat. En Benvenuto no va preocupar-se gaire, ni per la seva herència, ni per l’estranya actitud de l’oncle.

Durant una de les seves converses, l’oncle li va explicar, per fi, la raó per la qual s’havia instal·lar a Fons. El besoncle, abans de la seva mort, ja portava malalt un temps i, com ja no era capaç de cuidar de si mateix, va anar a viure amb ell. Però hi havia un problema, l’oncle havia d’anar constantment a la reserva per assegurar-se que tot anava correctament, ja que anys enrere, el besoncle, que ja estava bastant vell, li ho va demanar. Només va trobar una solució, mudar-se a Fons, ja que era la població que es trobava més a prop de la propietat. Coneixia de l’existència d’aquell petit poble perquè els seus pares, abans de morir en un accident de tràfic, portaven sovint el seu germà i a ell a l’indret, per negocis, sempre deien. Quina va ser la seva sorpresa quan es va assabentar que l’internat on residia el seu nebot es trobava també molt a prop del poble!

Una setmana d’abril, quan el fred començava a cedir al temps primaveral, ho van empaquetar tot i ho van portar a la seva nova llar. Van passar uns mesos, l’oncle anava cuidant del besoncle mentre anava a la reserva per vigilar, i així va ser fins una nit d’hivern, dies abans que en Benvenuto marxés de l’internat, quan el besoncle va deixar de lluitar contra la seva malaltia, quan es va desprendre del seu últim alè, quan el seu cor va bategar per últim cop. Després de la seva mort, l’home va dubtar de si tornar als seus orígens, però al final es va quedar allí perquè també va sentir els rumors que el seu germà havia estat allà abans de desaparèixer, i necessitava estar a prop d’ell d’alguna manera…

Aquesta nit és especial, o almenys aquesta és la sensació d’en Benvenuto. Té el pressentiment, ho sap, l’última carta que li va escriure l’oncle li ho diu a crits. Només hi havia escrita una frase, però era suficient per despertar la seva curiositat. Què podia significar “tens dret a saber-ho”? L’oncle guarda un secret del qual ell també hauria de tenir coneixement, però per què encara no s’ho havia explicat? Li ho preguntarà al matí, però fins llavors, com dormirà?

Un soroll el posa alerta, una porta que s’obre per després tancar-se, sembla la d’entrada, però qui pot ser, en aquelles hores? Surt al passadís i va ràpidament fins al final, on un gran finestral deixa passar la llum de les estrelles. Una figura s’allunya amb passes lentes, uns cabells marrons amb canes que reflecteixen la llum delaten de qui es tracta. A on anava el seu oncle? Hauria de respectar la seva privacitat, però la curiositat és una trampa de la qual no pots escapar. Es posa roba còmoda i surt precipitadament, tanmateix, té el suficient sentit comú com per tancar la porta amb compte.

El segueix fins els límits del poble i, quan es troben ja a una certa distància, comença a córrer. El que per l’oncle és un trot lleuger, per ell és una carrera infernal, moltes vegades quasi el perd, però, per sort, quan ell mateix sembla cansat, frena i es queda parat una estona. Després camina uns metres i torna a córrer. Així fa durant uns quilòmetres, moltes vegades el noi pensa en abandonar la persecució, però es troba enmig del no res, i sap que no trobarà el camí de tornada. Amb la curiositat com a rodes i la por a perdre’s com a motor, aconsegueix mantenir el ritme fins que arriben a l’accés d’una reixa de 20 metres d’altura que envolta un recinte. Identifica la reserva immediatament, no havia estat mai, però un cartell clavat a un costat el va ajudar.

L’oncle treu les claus i obre la porta, la fortuna sembla somriure avui a en Benvenuto, ja que després d’entrar no torna a tancar-la. Passa dins amb compte de no fer molt de soroll i el segueix amagat darrere d'uns matolls fins una clariana amb una llosa de pedra incrustada al mig. L’home s’allunya unes passes i recull unes poques flors per deixar-les sobre un monticle de terra, no sembla acabada de remoure, ja que unes herbes recobreixen la superfície, però sí sembla que hagi estat tocada en un passat distant. A la llunyania no pot distingir bé les lletres, però sap que no es tracta del seu besoncle, ell havia estat en el seu enterrament i sabia que es trobava en un cementiri, junt al taüt buit del seu pare. Però aleshores, qui era?

Per un breu moment la seva vista s’aclareix i aconsegueix enfocar el nom escrit sobre la llosa: “M.Procolo”, les inicials del seu pare. Triga poc en connectar les pistes: aquells nervis el dia que van recollir l’herència…, aquella carta…, que sortís d'amagades fins al bosc…, que hagués fet una altra tomba per al seu pare… Estava clar, l’oncle havia matat el seu propi germà, però per què? Encara que es podia fer una idea…

La veu de l’home trenca el silenci d’un bosc adormit, el Benvenuto vol escoltar el que diu, així que retrocedeix unes passes per després buscar un lloc millor, però en un moviment involuntari, cau i trenca una branca. L’oncle es posa alerta i s’apropa a la seva localització, en un acte mogut per la por i la ràbia, el noi salta a sobre seu, tombant l’home amb aquell atac sorpresa. Les seves petites mans colpegen per tot arreu fins que unes d’altres, molt més grans, l’agafen dels canells i el fan girar, ara era ell el que es trobava a sota.

La cara de l’oncle és de pura sorpresa quan veu el nen, però només triga uns instants en recuperar les bones formes, per després adonar-se que l’havien descobert.

—Benvenuto? Què fas tu aquí? —diu l’home amb nerviosisme.

—Deixa la falsedat, oncle —respon el noi, aparentant més valentia de la que sentia— sé que tu vas matar el meu pare, el teu propi germà —mira en direcció el sepulcre on descansen les restes del seu progenitor— tot perquè volies quedar-te amb tots els béns del besoncle!

—Has llegit la carta, no? Però aquesta no és la veritat dels fets —diu l’home, la seva cara expressant sinceritat i un profund patiment.— Creus que vaig deixar aquella nota sense voler? Tot era dins els meus plans. Sé de la teva intel·ligència, el director m’ho va comentar el dia que te’n vas anar. Creus que ha sigut per mèrit propi? No, la nostra família sempre ha sigut així. Volia explicar-t’ho tot quan jo mateix estigués preparat, però també necessitava un límit de temps, perquè els secrets sempre acaben sortint d’alguna manera. La teva rapidesa a l’hora de llegir ha estat l’únic error dins els meus càlculs. La meva intenció no era dir-t’ho d’aquesta manera, però no hi ha més opció. Vols saber la veritat? Doncs deixa que t’expliqui el relat de dues persones enamorades i del pecat que van cometre.

»Tot va començar quan érem petits, jo tenia uns 14 anys i el teu pare uns 12. Ja et vaig explicar que els meus pares ens portaven sovint a Fons. Una d’aquelles vegades, simplement, va passar. Aquell dia tot semblava anar bé, però al teu pare sempre li ha agradat ficar-se en embolics, el vaig haver de salvar d’uns nois que quasi el maten; després vaig curar-li les ferides i vaig deixar que descansés. No ho vam notar, però en aquell moment es va formar dins nostre una dependència de nivells inimaginables. No podíem estar l'un sense l’altre.

»Però me’n vaig haver d’anar per realitzar servei militar, el nostre país ens necessitava, i jo era el més fort de la família. Quan vaig tornar em van informar del casament dels teus pares, cap dels dos semblaven feliços al costat de l’altre, però tu en aquell moment ja eres un compendi de cèl·lules dins la panxa de la teva mare.

»Els vaig odiar, et vaig odiar, em vaig odiar. En aquell moment no vaig comprendre el perquè, però més tard vaig descobrir la raó. Uns mesos abans del teu naixement, em vaig enfrontar al teu pare i li vaig dir el que pensava de la seva parella. Ell em va tallar enmig de la frase fent-me un petó, no em vaig poder resistir i el vaig correspondre. Aleshores ho vaig entendre, l’estimava.

»Creus que el teu pare venia a Fons perquè sí? No, ell venia per mi. Ens trobàvem cada nit al lloc on havia començat tot per després anar a la reserva. Probablement et deus preguntar per què aquí si podíem haver anat a una casa, i és perquè un lloc on només poca gent té permès entrar és perfecte per amagar un cadàver… però també per amagar dos amants.

»Més d’un cop vam voler rebel·lar-nos contra el món, deixar de dissimular el que sentíem, però si amb prou feines alguns accepten una relació entre dos homes, com volíem que acceptessin una entre dos germans?

»Tingues paciència, perquè ara arriba la veritat de la seva mort. Ho confesso, vaig ser jo. Era una nit estelada, la lluna plena ens mirava, com avui. Vaig cometre un error, parlar-li de deixar-vos, a tu i a la teva mare, però ell s’hi va negar. Deia que tu no et mereixies que t’abandonés, tot i que no et va fer mai gaire cas, ell t’estimava en les profunditats de la seva ànima. Em vaig enfadar, no controlava la meva força, jo no volia… jo no volia matar-lo. L’última cosa que em va demanar… l’última… va ser que et cuidés, que no et deixés sol, i ni aquella promesa vaig poder complir.

Dues llàgrimes llisquen per les seves galtes i cauen sobre el front del noi. L’oncle sembla més vulnerable que mai, un cristall a mil·límetres de caure a terra.

—No —respon el noi amb duresa— no ho vas complir, em vas deixar sol durant molts anys, però hi ha remei per la teva culpabilitat. Entrega’t, jo estaré bé, però dona al meu pare la justícia que es mereix, si us plau. —suplica.

—No! No penso anar a la presó! —crida. Els seus ulls són plens de bogeria.— Només t’he explicat el que va passar per sentir-me millor!

—Però no et sents millor! Ho puc veure. Encara et sents culpable. Una cosa així no s’oblida explicant-li-ho a algú, requereix temps, requereix fer el que és correcte. I si no ho fas tu, jo ho faré.

En un moviment instintiu, l’home l’agafa del coll i comença a estrènyer amb força. Desesperació i por, una combinació letal que ningú pot suportar.

—No! No! No! —brama mentre escanya, cada cop amb més força. —Tu no saps com em sento, tu no saps res!

El Benvenuto intenta parlar, però de la seva boca només surten gemecs de dolor. Intenta trobar alguna manera d’escapar, però no pensa correctament, li costa processar la informació, l’oxigen no li arriba al cap.

—Mira’m! Mira’m als ulls! —el noi fa cas, si havia de morir, ho faria mirant el seu assassí a la cara— Els tens com els de la teva mare. —diu entre llàgrimes.

El Sebastiano deixa d’estrènyer i es mira les mans, horroritzat. Allibera el cadàver del noi i lamenta la seva existència, ell no volia aquest desenllaç, però el destí és cruel i la seva ment malalta. Enterra el noi amb el seu pare, ara almenys estan junts.

Mira el cel, la lluna penja d’ell i observa els secrets i crims comesos per la gent, però no diu res. El bosc es queda immòbil, el silenci el rodeja en el camí de tornada. Les fulles deixen passar la claror de la lluna, que el banyen en un feix de llum que no el lliura dels pecats, és un recordatori que ni els astres podran esborrar la seva obscuritat.

En Sebastiano s’ha presentat aquest matí davant la comissaria per confessar les atrocitats que va cometre fa pocs anys. La culpa el consumia, però ha estat capaç de guardar els seus secrets fins avui, dia en què la seva consciència ha guanyat la guerra que lliurava dins seu cada lluna plena.

Finalment, després de cinc anys d’exhaustiva investigació des que va morir en Benvenuto, pare i fill poden descansar en pau sabent que l’assassí es troba entre reixes, i que no sortirà d’on és fins que s’acabin les seves primaveres.
Periòdic 365, 13 de novembre de 1935

 
1Punt | Inici: El secret del Bosc Vell
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]