Abans que jo agafés l´armella per trucar a la porta, aquesta es va obrir de sobte i de manera brusca. L´impacte de la robusta porta em va llançar per l´aire, aterrant a un bassal, format la nit anterior per una impredictible pluja. A sobre, la metàl·lica armella em va donar al cap, deixant-me un bony que va perdurar una setmana. No obstant, aquests desafortunats esdeveniments no van ocasionar que alliberés al papagai, que encara estava captiu a la meva mà. Mentre jo em feia mal del bony, una figura femenina sobresortia del marc de la porta. Vestia una llarga túnica verda, i un collaret de fusta que formava la figura del cap d´un lleó adornava el seu petit coll. Tenia el cabell llarg i castany, llis en la seva totalitat excepte unes trenes que ornaven la part posterior de la seva suau cabellera. Era l’Elicia. Després d´atalaiar un par de vegades l´horitzó, finalment va baixar la seva mirada per descobrir la patètica posició en que em trobava. Em va llançar una mirada assassina i es va abalançar sobre mi, agafant-me pel coll de la camisa. Em va aixecar del bassal, mullant-se els seus borseguins.
– Ets, sens dubte, un pallús! – va cridar de cop – Qui t´ha ensenyat a parlar d´aquesta manera tan horrible? No es diu “tinc que...”, es diu “he de...”. Ets, sens dubte, un pallús!
Vaig somriure. Per l´altre costat, a l´Elicia se li veia irritada per aquella equivocació.
– Ho has repetit dues vegades, lo de que sic un pallús – vaig replicar.
– Es que ho ets!
Malgrat la seva ira colèrica, va afluixar la força amb la que agafava el coll de la meva camisa. Va parèixer que en aquell moment es va adonar de lo mullat que estava, perquè va preguntar:
– D´on vens tan xop?
– Elicia, amb la teva força bruta, pròpia de un gegant, m´has llançat a aquest bassal en el que estem ara! – vaig replicar.
El comentari sobre el seu poder li va enutjar altra vegada, i la seva mà es va estavellar a la meva galta.
– No diguis això! – va exigir ella – Apart, el bassal només t´ha pogut mullar les botes i els pantalons. A més, que fas aquí tan aviat? Pensava que tardaries tot el dia en tornar, això si no t’havies perdut abans....
A punt vaig estar de contestar-li, però la seva pregunta, i una nova picada del papagai, em van recordar perquè havia tornat tan llampant.
– Contempla, Elicia, la meravella de la natura que m´he trobat.
Seguidament, vaig alçar les mans perquè es veiés bé el papagai. L´Elicia es va espantar al principi, pensant que li anava a llançar alguna cosa, però després es va quedar sorpresa per la bellesa de l´au. Malgrat lo mullada que estava, els seus variats colors agraciaven la seva elegant figura. He d´admetre que inclòs jo, que l´havia estat mirant tot el viatge de tornada, vaig quedar enlluernat amb el papagai un altra vegada, perquè la manera en què li tocava el sol oferia una nova perspectiva. Passada una bona estona, l´Elicia va tornar la seva atenció a jo, i em va preguntar:
– D´on has sacat aquest colom? No havia vist mai un com aquest....
– Colom no, Elicia, papagai – vaig aclarir -. Vaig veure un d´aquests al llibre que ens va donar aquell home, temps enrere.
Aquest llibre, comprat a un venedor de requincalla , es tractava d´un bestiari que explicava, amb tota mena de detalls, com eren els animals més extraordinaris de tot el món.
– Val, papagai – va rectificar ella, una mica molesta per equivocar-se, però més perquè jo li vaig corregir -. Però on ho has trobat?
– No molt lluny de la costa del mar. Estava damunt de... – vaig parar de sobte.
– Damunt de què? – va respondre impacienta.
– De... una pedra. – vaig dir de forma precipitada.
Era una falòrnia. Vaig acordar-me de la balena moribunda que havia deixat enrere en aquella costa. Quan em vaig amagar a la seva ombra, sentia lleument la seva respiració, casi ofegada, pel que ja hauria mort. Cap persona d´aquest món sap el que m´hauria fet l´Elicia si s’arriba a assabentar que vaig deixar un animal moribund pel camí. Per això, vaig decidir mentir. Vam estar en silenci durant alguns minuts, jo per por de que s’assabentés que acabava de mentir, i vaig suposar que ella perquè tractava d´esbrinar si li havia enganyat o no.
– Bé, doncs... – va dir, trencant la pausa –. Què has pensat fer amb l´ocell?
– El primer, ensenyar-te´l...
– Ja ho has fet – va interrompre bruscament.
– Ja ho sé – vaig replicar –. Després volia ensenyar-hi als nois....
– I ho faràs portant l´ ocellot empresonat a les teves mans mentre s´intenta alliberar? – va interrompre una altra vegada.
– No ho havia pensat encara.– vaig dir, baixant el cap en senyal de vergonya.
– Ja ho havia imaginat! – va dir, aquesta vegada deixant anar una riallada – Som-hi, et vaig a ajudar amb aquest problema.
Va agafar-me del braç amb la seva característica força. Amb un moviment, em va arrossegar dins de la casa. Vam passar ràpidament per un petit rebedor, accedint a una estança rectangular. A un costat, es trobava un saló moblat amb dues banquetes i un ampli bagul que guardava diferents objectes, entre ells el bestiari. Gairebé tocant el sostre, una petita finestra deixava passar petits i fins raigs de sol que enllumenaven la sala. A l´altre costat, hi havia una cuina formada per un llarg taulell on hi havia una olla plena de llentilles. També estava la robusta xemeneia que mantenia un ardent foc que il·luminava part de la casella. Però no ens vam aturar en cap d´aquests quarts, sinó que vam pujar per una vella escala de fusta situada al fons del centre del domicili, que donava accés a un segon pis on es trobava el, també rectangular però mes petit, dormitori. Hi havia dos llits. Un per jo i altre per l´Elicia. Els matalassos estaven farcits de palla, però el coixí estava reomplert per plomes. Ens vam aturar davant del llit de l´Elicia. Ella va començar a buscar alguna cosa sota el brut tauler de fusta que separava el matalàs del terra. Vaig tractar d´ indagar que era el que pretenia ensopegar amb tant deler, però ella m´apartava enrere cada vegada que ho intentava. Després d´un altre assaig, l´Elicia finalment va aixecar-se, amagant a la seva esquena una cosa que jo ja havia identificat com una estructura amb forma de cilindre semiesfèric i amb les parets formades per barrots metàl·lics separats entre si, però que presentava una petita porta corredissa.
– Què has agafat? – vaig preguntar amb intriga.
– Això, capsigrany, – va dir mentre elevava l´objecte – és una gàbia.
– Gàbia? – vaig repetir, ignorant el nou insult.
– Es una caixa especial per a capturar dintre aus. Vaig trobar-la quan feia neteja, i vaig decidir guardar-la per si era necessària – va respondre–. Anem a tancar al papagai en la gàbia, a menys que vulguis seguir sentint les picades de l´ocell....
– No! – vaig exclamar. Feia temps que havia deixat d´aguantar les lleus, però molestes, picades.
Seguidament, vam iniciar la maniobra. Ella subjectava la gàbia, amb la porta oberta, mentre que jo em preparava per deixar lliure a l´au que havia tingut pres entre les meves mans, abans netes, ara plenes de petites ferides. No veia el moment de fer-ho. Malgrat l’elegància del papagai, la veritat es que ho havia estat maleint durant el viatge, quan les seves picades, efectuades amb esforç per tractar-se dels primers intents d´escapar, les havia sentit doloroses. Però aquelles picades, ara oblidades, no tenien comparació amb les ara febles i apagades mossegades que realitzava de tant en tant. Ho vaig soltar dins la gàbia. El papagai va aletejar ferotgement, motivat per l’èxit que suposava haver escapat de la seva presó. Però l’eufòria de la fuita va cessar quan la totalitat de l´ocell es va trobar amb els sòlids barrots metàl·lics. A la gàbia hi havia, penjades del sostre, dues cadenes, també metàl·liques, que aguantaven un tros de fusta, sobre el qual el papagai es va posar. L´Elicia em va donar la gàbia, la qual vaig subjectar per la seva anella, i va baixar per la vella escala. Aprofitant l´absència de l´Elicia, vaig contemplar altra vegada al papagai. Vaig apreciar com intentava aletejar fora de la gàbia, sent frustrat sempre pels densos barrots. Segons després, l´Elicia va tornar a entrar al dormitori, ara amb un tros de pa a la mà.
– On vas amb això? – vaig preguntar.
– No esta clar, figaflor? – va replicar, afegint un nou insult a la llista dels que usava amb jo – Vaig a alimentar al papagai.
Sacant-me la gàbia de les mans, es va asseure al seu llit, va obrir una mica la petita porta de la gàbia, i va introduir el tros de pa, que el papagai va devorar furient.
– Que fem ara? – vaig dir, enlairant la mirada de l´Elicia del papagai.
– No t´acordes del que volies fer després de mostrar-me aquesta au? – va rebatre, abraçant la gàbia.
– Ensenyar-ho als nois – vaig respondre.
– Anem a fer-ho ara! – va proposar ella.
A continuació, va tomar la gàbia per l´anella i va baixar precipitadament les escales altra vegada. “Som-hi, lent!”, va cridar des de la porta. Reactivat per la veu d´ella, que em va despertar de la sorpresa que va propiciar la seva proposta, vaig baixar les escales de la mateixa manera que l´Elicia.
Ens vam passar el dia visitant als nostres amics i amigues. Tots ells reaccionaven de la mateixa manera. Ens saludaven, em preguntaven perquè havia tornat tan aviat del meu viatge i es quedaven absorts per la bellesa del papagai. Tal era la impressió que causava en la població que moltes vegades la gent es quedava esbalaïda amb l´au. En una ocasió, se´ns va atansar un home de complexió magra i cabell curt. Portava unes ulleres rodones. Li vam preguntar pel seu nom, al que ell ens va respondre:
– El meu nom es Josep Ballesters. Sóc un dels nou biòlegs que han vingut de la capital per investigar l´ecosistema d´aquesta regió.
Mai em vaig fixar molt en ells. Van arribar fa uns mesos, però mai es van integrar en la vida rutinària del poble. Es van instal·lar en una vella però funcional casa, que estava a els afores, i cada dia s´anaven al bosc i no tornaven fins després de la posta del sol. Nomes baixaven al poble per tal de comprar forniments o per substituir algun objecte que se´ls havia trencat. Ell havia baixat al poble per fer-ho primer.
El dia es terminava. Amb el crepuscle, vam decidir tornar a casa. Vam deixar la gàbia del papagai al balcó, davant del dormitori, i ens vam deixar caure sobre els nostres llits, fatigats per totes les vegades que havíem recorregut el poble. Però, a l´hora més fosca de la nit, l´Elicia em va despertar silenciosament.
– Desperta, capsigrany – va mussitar –. He escoltat un cop fort.
– No ha degut ser res... – vaig dir endormiscat –.
– Ho dubto – va replicar –, i ara, despertat!
Després d´un breu intent de tornar-me a dormir, impedit per l´Elicia, vaig incorporar-me sobre el pis. Vaig baixar per les escales per descobrir si el cop venia de baix, mentre que l´Elicia es va encaminar a la porta que donava accés al balcó. Des de la foscor del saló, l´Elicia em va sorprendre amb un crit sord:
– El papagai ha desaparegut!
|