F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Secrets de lluna plena (1Punt)
Col·legi Sant Miquel (Barcelona)
Inici: El secret del Bosc Vell (Dino Buzzati)
Capítol 2:  Falsedat

La curiositat de Benvenuto pel cas del seu pare va augmentar a mesura que passava el temps, encara que el vincle familiar havia estat quasi inexistent, la seva desaparició encenia en ell una flama que exigia ser extingida, volia descobrir qui era l’assassí i quins havien estat els seus motius.

Amb la seva arribada al poble, va confirmar que Fons va ser l’últim lloc on van veure el seu pare la nit en què va morir. El seu disgust inicial es va veure substituït per una excitació que va haver d’amagar per no aixecar sospites.

En Benvenuto es queda callat tot el viatge, no dorm, no parla i a vegades sembla que no parpelleja. És com si hagués mort després de sortir de l’internat, com si una part d’ell es negués a acceptar la realitat, que no tornarà més on la seva ment s’ha quedat. El conductor intenta animar-lo, donar-li conversa, però el noi no respon.

—Pots plorar si vols, no et jutjaré, sé com de difícil pot ser anar-se’n d’un lloc que estimes.

Però encara que les llàgrimes amenacen de sortir, no plora. Un simple xofer mai podria entendre com es haver-se passat més de la meitat de la seva vida dins un internat, no conèixer res més enllà dels límits que establien les normes que li van donar un cop va haver arribat, que quan per fi es sentia a gust, li haguessin arrabassat tot allò que havia costat tant de construir i reparar. Ja no té un lloc segur, ja no té on treure els sentiments acumulats, ni un refugi on ningú el mirarà. Ara està exposat, tothom pot veure les cicatrius, tothom pot veure que encara està trencat, que els murs que rodegen el seu cor estan esquerdats.

Després d’aquest intent, l’home no torna a obrir la boca, sap que necessita temps per assimilar els canvis. Potser no va patir el mateix que ell, però sí va passar per una experiència dura. Quan era petit, els seus pares el van abandonar, no el van portar ni a un orfenat, simplement el van deixar al mig del carrer, sol, una freda tarda d’hivern. Es va asseure a l’asfalt, era un dia plujós, o més aviat els seus ulls estaven plens de llàgrimes. Passats uns dies, o potser mesos, de solitud i gana, un cotxe es va parar davant seu, un senyor en va sortir i va anar directament cap a ell. Li va preguntar què li havia passat i el va abraçar, el va consolar. Tot i que no va contestar la pregunta, el senyor se'l va emportar a casa seva i li va donar habitatge, aliment i roba. Fins i tot, quan va créixer, el va a ajudar a aconseguir la feina que té ara. El senyor va morir ja fa uns quants anys, però ell el segueix recordant amb el mateix somriure que li adreçava cada matí.

Arriben a Fons cap al migdia, però no es paren davant la casa del seu oncle. El conductor aparca a l’entrada del poble i l’obliga a aixecar-se amb l’excusa que així podrà estirar les cames i començar a familiaritzar-se amb la seva nova llar.

Creuen el poble, el conductor va davant, fent de guia, i el nen darrere, escoltant de vegades algunes paraules soltes que surten de la boca de l’home. Mira al seu voltant, odiant tot el que veu, colors vívids, carrers amples, llum que arriba a tots els racons de les cases i, si un cas, fanals que doten la nit d’una lluminositat impròpia. En contrast amb l’internat, tot és massa… alegre, obert. La gent el mira descaradament, una cara nova, però a la vegada familiar.

—Ei, aquell no és el fill de… No el van veure per últim cop aquí, a Fons? —xiuxiueja una àvia a una altra.

—Baixa el to, que ens ha sentit. Mira, ara s’ha girat i ve cap a nosaltres. Maleït sigui, Fortuny —respon amb nerviosisme la segona.

En Benvenuto s’apropa, observant de reüll el xofer, que sembla tan capficat en la seva explicació que ni s’ha adonat de com s’ha allunyat discretament d’ell.

—Disculpin, qui han dit que va ser vist per últim cop aquí? És que em sembla haver sentit un nom conegut…

Les àvies es miren amb angoixa i complicitat, saben que no havien d’haver obert la boca, però a la vegada volen immiscir-se dins la vida del noi.

—Abans de respondre la teva pregunta volem confirmar una cosa. No deus ser pas tu el nebot del coronel? —l’última paraula la diu més fluixa, com si volgués que es perdés en el vent, com si li provoqués un gran temor.

—Així és, però no entenc per què és important…

—Vine a veure'ns aquesta nit, just aquí. Ara, a plena llum, ens podria escoltar tothom.

El jove s’allunya de totes dues, commocionat, i es torna a unir al conductor, que segueix amb el discurs i no sembla haver-se assabentat en cap moment de la seva absència. A poques passes de la casa de l’oncle, que més aviat sembla una mansió, es separen. El conductor es treu el barret, s’acomiada i se’n va cap a una edificació més petita situada a pocs metres, no sense abans tornar la maleta a les mans del noi.

En Benvenuto agafa aire, s’omple de valor, i obre les portes de roure que eviten el seu pas. Dintre la casa, una figura s’alça, imponent, davant d’ell. L’oncle ha canviat molt amb l’inevitable pas del temps, el seu cabell s’ha tornat neu entre terra i la seva cara és plena d’arrugues, però la inconfusible cicatriu segueix on la recordava i l’atractiu tampoc s’ha perdut. Amb un fil de veu, el noi formula un salut formal i allarga la mà per encaixar-la amb la d’ell. Atònit és poc, com es queda quan l’oncle, una vegada ha agafat la seva mà, s’apropa a ell i li fa una abraçada.

—Com va? Com ha anat el viatge? Sento no haver vingut, però tenia uns assumptes importants, de debò. —expressa amb aflicció.

—Bé. No passa res, tampoc m’esperava gaire cosa, la veritat —diu el jove, amb més duresa de la que volia aparentar.

—Segueixes enfadat amb mi, no és així? Escolta, perdona el que et vaig fer fa tants anys, no estava dins els meus cabals aquell dia, he canviat, t’ho prometo.

El noi es sorprèn, no esperava que se'n recordés d’aquella visita. S’alegra, però en el fons no era només allò, tants anys tancat però amb la possibilitat de mantenir contacte amb l’exterior… I ningú li va escriure.

—Mira, també sé com d’apartat t’has sentit durant aquests anys i creu-me, et vaig escriure cartes cada setmana —el condueix fins un despatx amb un piló de sobres sobre una taula— però no estava segur de si enviar-te-les, em feia por. No sé per què la idea em feia venir una suor freda per tot el cos. Sé que vaig cometre molts errors en el passat, però ara soc aquí, intentant seguir el camí correcte, així que t’ho demano, t’ho prego, deixa'm estimar-te.

En Benvenuto vol refiar-se, però li és impossible, tot i que al final acaba acceptant les seves disculpes. Li demana a l’oncle emportar-se les cartes per llegir-les, i ell ho accepta amb un somriure. Junts van fins la seva nova habitació, molt més petita que les altres, amb només un llit, un escriptori i un armari. A qualsevol altre li hauria semblat una bogeria que en una casa tan gran ell es quedés en una sala tan reduïda, però per ell era perfecte, com si l’oncle sabés exactament el que li agradava. Després de guiar-lo per tota la casa, el deixa sol perquè descansi. Sense adonar-se’n, s’adorm i no es desperta fins que la lluna penja del cel i les estrelles decoren el firmament. Quan s’aixeca, sent flaire de menjar i, deixant-se portar pels seus instints naturals, va fins el menjador, on l’oncle l’espera assegut davant un festí per als sentits. Mentre dinen, mantenen una conversa simple, fins que en Benvenuto es recorda de les paraules de les dues àvies. És en aquell moment que li demana amb aire innocent de sortir per adaptar-se al poble. L’home ho accepta, no sense abans advertir-lo de que vagi compte. El jove comença a menjar més de pressa i, un cop ha acabat, se’n va amb passes lleugerament apressades.

Fora, corre fins el racó on ha quedat, les àvies ja l’esperen i l’insten a entrar en una casa situada no gaire lluny.

—Mira, et respondrem totes les preguntes que tinguis, però abans de començar has de saber la veritat. El teu pare venia aquí, a Fons, cada nit, inclosa la del dia que va desaparèixer, era ell de qui parlàvem aquest matí —confessa una d’elles.

—Però ningú va veure cap moviment sospitós, semblava un dia qualsevol, ell ebri i nosaltres impacients perquè se n’anés mitja hora més tard, com sempre —afegeix l’altra.

La cara del noi no és de sorpresa, ja sospitava que parlaven del seu pare. Encara menys el sorprenien les seves accions imprudents, la seva actitud ja demostrava la seva nul·la maduresa, refugiant-se dels problemes dins l’alcohol en comptes d’afrontar les seves penes. Irònicament, era com ell, protegint-se entre llibres i soledat. Però hi havia una raó més per estar allà, un dubte que havia sorgit quan va veure el seu oncle.

—Per què semblava que tinguéssiu por del meu oncle, abans? Entenc que la seva antiga actitud pogués infondre temor en els cors de la gent, però ara sembla… canviat, com si fos una persona diferent.

—Això serà amb tu, però al voltant nostre desprèn una aura freda, la seva mirada et penetra l’ànima i et congela, et deixa estàtic…

En Benvenuto no té més preguntes, així que s’aixeca i s’acomiada amb una cara d’agraïment i amb la promesa que no mencionarà aquesta conversa amb el seu oncle. Torna passejant, descobrint que més de la meitat dels fanals estan fosos, així que la lluminositat que creia que hi hauria a les nits no arriba a ser tan extrema com pensava. Quan arriba a casa, descobreix que l’oncle no hi és, així que puja i s’estira al llit.

Les preguntes que travessen el seu cap no el deixen agafar la son. Estira el braç, agafa el penjoll i pensa. Per què el seu pare venia aquí cada nit? Per què li importava tant a ell, descobrir qui era l’assassí? Aquesta última pregunta se la va poder respondre amb facilitat, els seus dos progenitors van exercir el seu càrrec de la pitjor manera, però tothom mereix justícia. I si la seva mare no la va poder tenir, ell s’asseguraria que el seu pare sí la tingués.

Abraçat al penjoll, abans de cedir a la son, una última pregunta li fa bategar amb rapidesa el cor. Per què el seu oncle es comportava, aparentment, amb tanta falsedat amb ell?
 
1Punt | Inici: El secret del Bosc Vell
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]