Ho recordo com si fos ahir. Ma mare es deia Clara i ella i jo vivíem soles en una caseta al poble, ens teníem l’una a l’altra i era més del que demanava. Cada vespre em contava històries sobre un món on es podia ser lliure i estar feliç. Hi havia dies que ens faltava pa o llet perquè no teníem els diners per comprar-ne. El vespre, amb l'estómac buit, ella em contava sobre el mon Somnium Mudi; allà tendria tots els aliments que necessites, em deia. Poc després havia mort per una malaltia desconeguda. Amb tot el que em contava no em podia imaginar el món, però ara que hi som, havia de ser real.
No podia apartar els ulls de n’Ignis. Ella em mirava com si em conegués de tota la vida i això em posava incòmode. Quan ella notà com em sentia, em digué:
-Et trobes bé? -.
I ho deia amb una normalitat que no trobava normal. Volia quedar bé, com un home fort i valent, però en canvi, me’n vaig anar corrent, vaig quedar com un home fluix i sensible, i en aquell moment m’era igual.
Vaig córrer, no sé quant de temps, però vaig córrer. Notava molts d'ulls mirant-me i a la vegada em perseguien. Em vaig sentir tan espantat que no vaig mirar per on caminava i de sobte em vaig trobar en terra. Vaig caure i vaig notar que m’havia fet mal al braç. En sortia molta sang i sabia que em quedaria una gran cicatriu.
Vaig agafar un mocador que tenia a la meva butxaca i vaig fer un nus i vaig tapar la ferida.
Ni un segon després, em vaig trobar a n’Ignis. Em va dir:
-No tinguis por, no et passarà res amb mi!-
Jo no volia veure la situació en què em trobava, però vaig agafar forces i vaig dir:
-Segur que t'has equivocat. Jo només vull anar-me’n a ca meva-.
N’Ignis em va mirar com si no entengués el que deia, però estava ben segur que ho feia. Li vaig contar de la cascada per on havia entrat i que ho havia fet només perquè volia saber si el papagai estava bé, i que ben aviat havia volgut tornar al meu cavall. Ella m'havia escoltat atentament tot el temps, però em va interrompre en el punt que li deia que volia tornar a casa meva. La seva cara va canviar en aquest moment. Ella no volia que me n'anés i ho va dir.
Vaig veure que parlava però no l'escoltava. Es va aturar i es va fixar en la meva ferida. Tot d'una es va preocupar. Va agafar la meva mà i em va estirar fins que vàrem arribar a un petit llac. El llac era d'un blau molt il·luminat, era com si mirassis al sol i fos de color blau. Va agafar la meva mà, la va ficar dins el llac, i com per art de màgia la meva ferida es va curar i, com jo havia pensat, va quedar una cicatriu.
Vaig quedar fascinat, què era aquella aigua?
Tot d’una li vaig demanar a n’Ignis. Ella em va dir:
-És el llac Vivet, és la font d'energia d'aquest món, ho arregla i cura tot. Però és l'únic que queda.-
No sabia què contestar i per això li vaig amollar un petit:
-Ah, d’acord!-
Potser que s'ho agafàs com un sarcasme, però no ho era.
En aquell moment sèiem a l'herba devora el llac Vivet sense dir ni una sola paraula.
N’Ignis va començar dient:
-Perdona per atacar-te d'aquesta manera abans, no era la meva intenció. Pensava que ja coneixies totes aquestes coses i també pensava que te'n recordaries de mi-.
Com enrecordar-me’n d'ella, d'on l’hauria de conèixer? Érem de dos mons diferents.
Pensant bé quines paraules li diria, em vaig decidir:
-No et conec, em sap greu, no sabria d'on. Ma mare em va contar històries per dormir d'aquest món, però no sabia que fos real-.
Semblava que ella sabia que m'havien contat històries i va dir:
-Ah sí, segur que na Clara no t'ho havia acabat de contar tot, però no passa res, jo ara t'ho explicaré-.
-Com que na Clara?- parlava de ma mare?
-Sí, la teva mare Clara. Com està ara? Fa temps que no he sentit res d'ella. El darrer pic la vaig veure per aquí amb en Tobies, fa dos mesos.
A partir d'aquell moment ja no l’escoltava. Hi havia tantes preguntes de les quals no sabia la resposta… Ma mare no havia mort feia 10 anys? Què feia allà? Qui era en Tobies? I per què encara jo era allà? Res tenia sentit.
N’Ignis havia notat com de desconcentrat estava i m’havia preguntat si em trobava bé. Jo no li podia contestar. Estava clar que no estava bé, estava confós i necessitava processar tota la informació que m’havien donat.
Estava tan perdut que no m’havia adonat del que passava devora meu. Poc després vaig veure n’Ignis cridant-me. La veia, però no la sentia. Aquell era el moment en què les meves preguntes estaven a punt de contestar-se i no me n’adonava.
|