F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió / Registrar-se|Participants
TREBALLS PUBLICATS

15 dies (2q6CAj5b)
IES VICTORIA KENT (Elx)
Inici: Uns quants dies de novembre (Jordi Sierra i Fabra)

Dia 1 (Dijous, 15 de novembre de 1951)

Li feien mal els peus.
Se li encartonaven les cames.
No li importava caminar. El cansament s'acumulava de mica en mica fins a arribar al final. Els músculs no s’adormien, es mantenien actius. Però estar dret, quiet, immòbil, o a tot estirar fent un parell de passes amunt i avall, el matava.
I començava a estar mort.
Cap bar a prop, per vigilar còmodament assegut i, a més, prenent alguna cosa calenta.
—Maleït sigui, Fortuny...
Va fer espetegar la llengua. En el fons, la culpa no era pas del seu nou amic, company, soci, com volgués dir-ne. La culpa era seva, per haver acceptat la feina de fals detectiu. Seva i de la Patro, que l'animava «perquè fes alguna cosa», «perquè no li caigués la casa al damunt», «per guanyar uns diners extres», «per ajudar el pobre David, que encara s’estava recuperant de l’atropellament que havia patit a l’octubre».




Capítol 1:  Capítol 1

Si no ho hauria fet ara mateix no hauria de caminar per un bosc enmig de la nit, no hauria de fugir de la seva llar i no hauria de separar-se de la gent amb la qual s'havia criat i havia vist créixer, és veritat que no va tindre molts luxes però a ell no l'importava, sempre ha sigut una persona més aviat senzilla que als seus 23 anys havia fet una cosa de la qual es penedia, i tot perquè va pensar que la Patro tenia raó.



La seva mare havia mort uns anys abans, quan ell tenia 16 anys, la qual cosa havia sigut un colp molt fort per a ell ja que estaven molt units. Va formar un mig somriure en recordar el que la seva mare li deia «només som nosaltres dos i saps qué? no ens fa falta ningú més. Tu i jo estarem sempre junts. Som tu i jo contra el món». Això ho deia ella quan ell s'entristia per no tenir pare, per no tindre una família com els altres nens. Havia tingut molta enveja dels altres xiquets. Era una promesa que ella li feia, però ella no havia complit el que li havia dit, per desgràcia havia mort en un accident de cotxe on el conductor s'havia donat a la fuga. Ell sabia que no era culpa seva haver-lo deixat sol, però així i tot li guardava una mica de rancor i es sentia culpable per això. Es sentia molt sol. Abans que tot passara no era molt sociable no obstant això tenia amics, però després de la seva mort s'havia tancat en banda als altres.



Va eixir de la seva abstracció quan el seu acompanyant, una de les persones que li havien ficat en això li va donar un colp en el muscle.



—Marc -li va dir amb mala cara- porte parlant-te uns 5 minuts. No m'has escoltat, veritat? En què estaves pensant?

Marc va deixar de caminar i va acatxar el cap per a mirar al seu acompanyant, ja que hi havia una gran diferència d'altura.



—El que jo pense no t'importa, Carles -quasi li va grunyir, estava enfadat, li havia mentit, li havia traït i ara li parlava com si no hagués passat res- no som amics...ja no, i si permet que m'acompanyes és perquè m'ajudes a eixir d'aquesta merda en la qual estic ficat gràcies a tu.



—No vaig ser jo el que s'avorria i va voler jugar als detectius -va dir Carles enfadat mirant-lo als ulls.



El primer que va apartar la mirada va ser Carles murmurant.



—Com digues com més prompte acabem millor.



I sense dir res més van continuar caminant buscant algun lloc on poder passar el temps mentre investigaven com poder eixir d'aquesta. Tots dos van pensar que si ho aclarien tot podrien tornar tranquils a les seves cases i ,en el cas de Marc, portar una vida sense més...aventures, només volia estar tranquil, prop de la seva mare que estava enterrada en el cementeri municipal.



Després de caminar almenys una hora van veure al lluny unes llums i Carles ,content, va dir:

—Per fi, estarem a uns 5 km més o menys, així que arribarem en humm -va dir pensant- en uns quaranta minuts si no em fallen els càlculs.



Marc també es va alegrar, però li havia de deixar un par de coses clares al seu company.



—Escoltam, som dos amics que s'han pres un any sabàtic per a anar de motxillers, entens? I conseqüentment ens quedarem a l'hotel més barat que vegem -va dir en to autoritari- Res de muntar berrinxes de xiquet acaronat.



—No soc acaronat -va dir enfadat i enrojolat- I no sóc un xiquet, tinc dos anys menys que tu, se com comportar-me.



—El que siga -va dir Marc rodant els ulls- tu fes-me cas i ja.



Després de caminar tant de temps sense descans els feien mal les cames, pensaven que se'ls eixia l'ànima del cos.



Van arribar a l'entrada del poble i Marc li va donar una mirada de reüll al seu company que duia un somriure que li ocupava tota la cara al pensar que podria descansar. Havien tingut sort, ja que a uns 100 metres d'ells es podia veure un xicotet motel, per tant no haurien de buscar molt. No tenia molt bona pinta, el motel es deia “El diamant” ,segons posava el cartell de neó de lletres roges, a Marc li havia fet molta gràcia el nom perquè no tenia res a veure amb el seu aspecte xicotet i brut.



—Sembla un prostíbul -va murmurar Marc amb un somriure abans d'agafar la porta i tirar per a entrar.



En entrar es va sentir la típica campana que indicava que havia entrat algú.



—Bona nit, en què puc ajudar-vos? -va dir la recepcionista, una senyora d'uns 60 anys sense cap cabell blanc i amb unes ungles molt llargues, segurament postisses, sense alçar la mirada de la revista que estava llegint.
 
2q6CAj5b | Inici: Uns quants dies de novembre
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]