F I C C I O N S - l'aventura de cgisar històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Secrets de lluna plena (1Punt)
Inici: El secret del Bosc Vell (Dino Buzzati)

És sabut que el coronel Sebastiano Procolo va venir a establir-se a la Vall de Fons en la primavera de 1925. El seu oncle, Antonio Morro, li havia deixat en morir part d'una enorme propietat forestal, a deu quilòmetres del poble.

L'altra part, molt més extensa, l'havia heretat Benvenuto Procolo, un noi de dotze anys fill d'un germà mort de l'oficial. Orfe també de mare, el nen vivia en un internat situat a no molta distància de Fons.

Fins llavors, el tutor de Benvenuto havia estat el seu besoncle Morro. A la mort d'aquest, el coronel va passar a fer-se càrrec del noi.




Capítol 1:  Abandonat

És sabut que el coronel Sebastiano Procolo va venir a establir-se a la Vall de Fons en la primavera de 1925. El seu oncle, Antonio Morro, li havia deixat en morir part d'una enorme propietat forestal, a deu quilòmetres del poble.



L'altra part, molt més extensa, l'havia heretat Benvenuto Procolo, un noi de dotze anys fill d'un germà mort de l'oficial. Orfe també de mare, el nen vivia en un internat situat a no molta distància de Fons.



Fins llavors, el tutor de Benvenuto havia estat el seu besoncle Morro. A la mort d'aquest, el coronel va passar a fer-se càrrec del noi.



Es passeja d’un costat a l’altre, está nerviós. Se li han entumit les cames de tant caminar, però no li és rellevant, des d’ahir a la nit que res li sembla més important que el que li van comunicar a l’hora de sopar.



Els seus ulls observen, cansats, com un cotxe s'apropa lentament. No ha dormit gens durant tota la nit i dels seus ulls pengen, com als personatges dels relats que es dedica a llegir dia rere dia, unes bosses lleugerament negres. També els té vermells, les llàgrimes no han parat de sortir dels seus ulls, però, contràriament al que professors i companys pensen, no és pel fet que el seu besoncle, l’Antonio Morro, propietari del bosc i reserva natural més important del país, hagi mort, sinó perquè la seva tutela ha passat a ser del seu oncle, el coronel Sebastiano Procolo. L’oncle no vol que es quedi a l’internat, mentre que ell sí que ho vol. La raó és que “limita la seva comunicació amb l’exterior”, i per a ell les relacions interpersonals són un assumpte primordial. Tot i que no es deixa de preguntar des de quan ell és important per al seu oncle.



Mai ha tingut una relació molt estreta amb cap familiar; de fet, mai ha tingut una relació molt estreta amb ningú. Durant la seva infància, el seu pare mai no hi va ser gaire present: als matins es dedicava a beure vi, perquè considerava la cervesa com un beuratge per a la classe inferior, i a les nits sortia i no tornava fins a l’alba. Diners li sobraven, a ell i a la família sencera, la reserva del besoncle rebia subvencions suficients per alimentar el poble on vivien per tota la vida, i encara n’hagués quedat. El que quasi era rutina, es va veure interromput per la seva sobtada mort. Les condicions en què va morir eren i segueixen sent desconegudes. Una nit, simplement, va sortir com cada dia i no va tornar més. Mai van trobar el cadàver, tampoc van trobar cap part del seu cos, ni van arribar a trobar cap resta de sang, però van tancar el cas, perquè semblava un de perdut.



La seva mare era diferent de les altres, no el consolava quan plorava; tampoc li curava les ferides; ni molt menys es quedava a casa per netejar, cuinar i esperar que el pare tornés de treballar. Ella no era la definició de “dona” que tenien en aquella època, estava lleugerament avançada als ideals de la societat. Creia fermament en la igualtat entre homes i dones i defensava que tothom tenia dret a votar o dur a terme qualsevol tasca considerada pròpia de l’altre sexe. I, és clar, amb totes les manifestacions que organitzava, no disposava de temps per a ell. I si el tenia, tampoc l’hauria malgastat en un nen que mai va voler donar a llum. A diferència del seu pare, tothom sabia com havia mort ella: violada, maltractada i ofegada en el carreró d’una ciutat. Ningú va plorar la seva mort, van considerar que l’agressor havia fet un bon acte deslliurant-los de les seves idees liberals i el van deixar lliure, sense càrrecs, sense cap tipus d’advertència, sense la justícia que la seva mare mereixia.



De petit només va veure una vegada el seu oncle. Era un home alt i fort, de cabells castanys, amb moltes cicatrius repartides pel cos, encara que la més prominent era una que li creuava en una corba mitja cara, tot i així, era bastant atractiu. La primera impressió que va tenir d’ell no va ser gaire bona, quan va venir a visitar el seu pare, va intentar d’apropar-s’hi per fer-li una abraçada, o com a mínim saludar, però l’oncle el va allunyar d’ell i li va tancar la porta a la cara, de manera que li va fer mal al nas. Més tard, a l’hora de sopar, el va empènyer, i li va fer caure la sopa que, abans de vessar al terra, va mullar-li la roba. I en comptes de dignar-se a recollir el desastre que ell mateix havia provocat, o si més no ajudar a netejar-ho, el va mirar amb menyspreu i es va allunyar amb passes llargues, com si volgués marcar la seva superioritat.



El besoncle no era gaire millor. Tot just morir els seus pares el va enviar cap a l’internat, com si fes nosa, com si només fos una càrrega. Gràcies a ell, i a tots els que l’havien envoltat en el passat, es va començar a sentir així, pensava que no valia la pena, que era inútil, que ningú l’estimava. De mica en mica va recuperar la seguretat en si mateix, encara que no va ser pels seus companys o professors, que el veien com una font de diners, sinó per ell mateix. En la solitud de la seva habitació, va reparar les ferides obertes amb el pas del temps i, una vegada va sentir-se preparat, va sortir al món exterior, que el va rebutjar. Però aquest cop els llibres, una de les poques coses per les quals estava agraït amb el besoncle i a l’internat, el van protegir entre murs imaginaris.



Potser per això, per les dures experiències que va patir, per la soledat que va experimentar durant anys, perquè els llibres van ser la seva única escapatòria de la realitat, va adquirir una intel·ligència lleugerament superior. No tant com per superar els grans pensadors que han trepitjat la terra, però si suficient per sobrepassar els de la seva edat.



El cotxe es para davant seu, d’ell surt un home prim que va immediatament a agafar la maleta on ha guardat, a part de la roba, els pocs objectes personals que resten dels cinc anys passats a l’internat: El primer llibre que va llegir, va haver de suplicar perquè li deixessin emportar-se’l; un collar amb un penjoll en forma de bala, l’únic regal que va donar-li el pare pel seu aniversari; i una fotografia de la seva mare. Us preguntareu la raó per la qual guarda tots aquests objectes, però ni ell podria donar-vos una resposta concreta. Potser dins seu, molt fons en el cor, encara els estimava?



—Disculpi —s’adreça al conductor amb timidesa— i el meu oncle? No ha vingut amb vostè?



—No, noi, perdona. M’ha dit que l’excusi, que tenia assumptes importants, però que t’espera a casa seva —el conductor el mira, afligit.



—No… passa… res… —encara que sí passava— i on és casa seva?



—A la Vall de Fons —respon amb obvietat— va ser notícia i tot, que has viscut sota un pont tots aquests anys?



—Més aviat dins un internat, i no rebia gaires cartes que diguem-ne…



—Ai, perdona’m, no en tenia ni idea —el torna a mirar amb tristor— bé, és una llarga història, millor que te l’expliqui el teu oncle si li sembla adequat.



Tot seguit, puja al cotxe i l’anima a imitar-lo. Resignat, fa cas. El vehicle es posa en marxa i, amb melancolia, veu com els murs de l’internat s’allunyen ràpidament fins a desaparèixer en l’horitzó. Quan es tornen una brossa de pols en el paisatge, gira el cap i s’endinsa en els seus pensaments. L’oncle el volia fora de l’internat, però ni el temps separats l'un de l’altre, ni el fet que ell hagués fet cas, encara que fos per força, semblaven raons suficients perquè ell vingués a recollir-lo també
 
1Punt | Inici: El secret del Bosc Vell
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]