F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió / Registrar-se|Participants
TREBALLS PUBLICATS

A LA RECERCA DE LA REALITAT ( CaBeJu)
IES CAYETANO SEMPERE (Elx)
Inici: La Faula (Guillem de Torroella)

Us vull contar una aventura que vaig tenir no fa gaire, com veureu tot seguit. Va ser el matí de Sant Joan, el temps era clar i l’oratge net, i jo, que era a la vall de Sóller, pel goig que feia la verdor de l’estiu, vaig anar cavalcant tot sol cap a la vora del mar, al port de Santa Caterina. El moment era màgic i vaig fer trescar camps a través el meu cavall, que era un bon destrer. La bèstia era molt àgil girant a dreta i esquerra i, com que el coneixia bé, em va venir de gust que s’esbravés. Però hi ha capricis que acaben sent poc assenyats i el vaig fer córrer amb tant de braó que es va posar a suar. Aleshores, per donar-li gust, vaig desmuntar, el vaig agafar per les regnes i el vaig portar a tocar de l’aigua, que sabia que d’aquesta manera els cavalls s’apaivaguen.

I vet aquí que, quan vaig voler muntar de nou per tornar-me’n, em crida l’atenció dintre del mar, no gaire lluny de la costa, tot just al trencant de les onades, un peixarro molt gros, com una roca arrodonida. Era ben bé com una balena que estigués encallada a la sorra, immòbil, igual que un escull. Al capdamunt hi havia un papagai magnífic, amb les plomes acabades de mudar. En veure’l em vaig quedar bocabadat, perquè prou que sabia que es crien molt lluny, a l’altre costat del mar. Convençut que el papagai era al cim d’un escull, em vaig afanyar a muntar dalt del cavall:

—Som-hi —vaig dir-me—, que encara que acabi tot xop, vull atrapar aquest papagai.




Capítol 1:  Començant amb xicotets passos

Us vull contar una aventura que vaig tenir no fa gaire, com veureu tot seguit. Va ser el matí de Sant Joan, el temps era clar i l’oratge net, i jo, que era a la vall de Sóller, pel goig que feia la verdor de l’estiu, vaig anar cavalcant tot sol cap a la vora del mar, al port de Santa Caterina. El moment era màgic i vaig fer trescar camps a través el meu cavall, que era un bon destrer. La bèstia era molt àgil girant a dreta i esquerra i, com que el coneixia bé, em va venir de gust que s’esbravés. Però hi ha capricis que acaben sent poc assenyats i el vaig fer córrer amb tant de braó que es va posar a suar. Aleshores, per donar-li gust, vaig desmuntar, el vaig agafar per les regnes i el vaig portar a tocar de l’aigua, que sabia que d’aquesta manera els cavalls s’apaivaguen.



I vet aquí que, quan vaig voler muntar de nou per tornar-me’n, em crida l’atenció dintre del mar, no gaire lluny de la costa, tot just al trencant de les onades, un peixarro molt gros, com una roca arrodonida. Era ben bé com una balena que estigués encallada a la sorra, immòbil, igual que un escull. Al capdamunt hi havia un papagai magnífic, amb les plomes acabades de mudar. En veure’l em vaig quedar bocabadat, perquè prou que sabia que es crien molt lluny, a l’altre costat del mar. Convençut que el papagai era al cim d’un escull, em vaig afanyar a muntar dalt del cavall:



—Som-hi —vaig dir-me—, que encara que acabi tot xop, vull atrapar aquest papagai.



Així que vaig endinsar-me en el mar. Cada vegada estava més prop de la criatura, però com més avançava, més sentia que m’allunyava. A més, al meu cavall ja li arribava l’aigua per damunt de les potes i com no volia fatigar-lo, vaig decidir deixar-lo arrere i començar a nadar sol. Aquell escull estava més lluny del que hauria imaginat i després d'una estona nadant em sentia molt cansat. Pensava que mai hi arribaria, però vaig fer uns últims esforços i per fi havia arribat. M’agarrí a la roca i tractant de sostenir-me vaig pujar. Ja estava molt prop del papagai. Sigil·losament vaig començar a estirar-me per alcançar-lo fins que aconseguí agafar-lo per la cua. Va ser llavors quan, de sobte el pardal va fer un moviment brusc per a intentar escapar, que em va fer perdre l’equilibri i caure, provocant que em colpejara el cap amb la roca. Sense adonar-me havia acabat afonant-me en l’aigua, ja no tenia forces per a eixir a la superfície. Estava atordit i el món em donava voltes, em sentia estrany, com si no tingués el control sobre el meu cos. Vaig tancar els ulls.



—Hola, tu ets nou no? — Em va preguntar una veu estranya —



En el moment en què vaig obrir els ulls vaig quedar bocabadat. Si véreu el que estava veient en aquell moment, hauríeu pensat que us havíeu tornat bojos.



Tot al meu voltant era diferent i jo era diminut, era com si no estigués al meu cos. L’última cosa que recordava era haver atrapat aquell papagai i ara em trobava en un somni. Davant meua hi havia un grup de hàmsters gegants, eren de la meua grandària, i tant ells com jo ens trobàvem dins d’una gàbia, com si formara part d’ells. A sobre, a uns pocs centímetres de mi s’hi trobava un d’ells amb uns grans ulls oberts que m’estaven examinant del cap als peus.



—Et trobes bé? Per què no parles? — Vaig tornar a escoltar aquella veu —



Juraria que aquell hàmster m’estava parlant, no se sentia com una al·lucinació, tampoc com un somni, era com si fóra real. Soc conscient que pareixerà una bogeria, però potser aquell papagai m’havia transformat en un hàmster i per això els veia gegants, o ja posats, potser m’havia transportat a una altra dimensió, qui sap.



—És una broma, no? No entenc res — Vaig contestar-li a l’animal —



«És que no pot ser, ha de ser un somni» Em vaig dir a mi mateix.



—Què dius? Estem ací, a la tenda de mascotes del centre, supose que t’han portat nou d’una criadora de rosegadors. —Em va tornar a parlar el hàmster— Et done un consell, quan vinguen humans tracta de cridar l’atenció. Quan els agrades et portaran i podràs eixir d’aquesta gàbia pudent sense sortida. Jo ja porte aquí huit mesos i encara no m’han triat, crec que és pel meu color marró grisenc, que no els agrada. Ells prefereixen de pèl blanc com la neu i bonic com el teu, o fins i tot amb taques groguenques. A més tu tens els ulls vermells, mai havia vist una cosa així, deus de ser albí, això és molt inusual.



—M’estàs dient que soc un hàmster i que ho seré per a tota la vida? —Vaig dir—



—M’estàs vacil·lant, oi? Per què preguntes aquestes coses, és que no et veus? —Em va respondre—



Tot semblava tan real que vaig decidir seguir-li el corrent. De manera que vaig intentar mirar-me les mans i em vaig trobar amb unes petites potes rodejades d’un cos pelut. Era com una bola de pèl blanc. Quasi que començava a creure’m tota aquesta historieta de si era un hàmster i de si m’estava parlant un animalet.



—A veure, doncs ensenya’m com és la vida per ací—



—D’acord, però abans de tot, com t’anomenes?—



—El meu nom és Vicent.



—Que estrany, mai havia escoltat un nom com el teu.



Van passar dies i allí estava, menjant pipes i dacsa, acompanyat d’uns dotze hàmsters més, corrent en la roda i dormint en serradures durant quasi tot el dia, amb xiquets aguaitant-se al cristall de la gàbia i toquetejant-lo... No us imagineu com de molest i intimidant que era, no obstant això, tots els hàmsters sempre s’apropaven, ja que volien que els triaren per a poder sortir d’aquella gàbia, malgrat que no sabien on els portarien.



Havien passat hores i hores des que havia aparegut en aquell lloc i tot pareixia no tindre final. Ja tenia ganes que acabara aquell somni, ni tan sols era divertit, els meus companys eren simpàtics, però volia tornar a cavalcar per la vora del mar i cuidar de la meua granja amb la meua família. Així que vaig pensar a intentar despertar com fora. I això vaig fer, em vaig pessigar, vaig tirar-me aigua al rostre, vaig tancar els ulls amb força i em vaig concentrar amb tots els meus esforços amb l’objectiu de despertar i sortir d’allí. Però no ho vaig aconseguir, tot va ser inútil. Després d’hores triant-ho em vaig rendir. Em sentia frustrat, ja no sabia què fer i no veia altre camí que acceptar-ho i viure d’aquesta manera fins que trobara la manera de tornar a casa. En aquell moment em va vindre al cap el que vaig pensar uns dies enrere, quan vaig arribar ací, i que tot atordit em vaig posar a formular qualsevol mena de bogeria o teoria possible. I ho vaig recordar, aquell papagai va ser l’última cosa que havia tocat i vist en el “món real”, no tenia ni idea de com havia arribat a aquella platja. Se suposava que aquell exòtic animal no pertanyia a aquell lloc sinó que havia d’estar quilòmetres i quilòmetres més lluny, a l’altra vora del mar. I si ell m’havia transportat ací? I si em podia portar a casa de nou? No entenia res i no sabia si tenia algun sentit, però l’única alternativa que se m’ocorria era buscar-lo i així sortir d'aquell somni o món estrany. Era l’única solució que em quedava. Em faltava saber com trobar-ho, si és que això era possible.



«Cling!-Cling!» Es va sentir com s’obria la porta de la tenda.



Estava absort en els meus pensaments quan de sobte va entrar una família a la tenda.



—Mamà, mamà!! Mira que peix tan bonic!!!



—Lluna, eixe és molt lleig, mira aquest!!



—Xiquets, recordeu que hem vingut a comprar un hàmster, no un peix.



Els xiquets i la mare es van apropar a la gàbia on estàvem tots els hàmsters. Els xiquets ens van examinar d’un en un amb els ulls ben oberts. A diferència de les altres vegades on jo m’amagava en el meu racó, aquesta vegada em vaig apropar, ja que tenia ganes d’eixir d'allí com fora, inclús si havia de suportar als xiquets sorollosos i com em grapejarien.



—Has vist aquest? Sembla una mini vaqueta, m’encanta!



—Ai no, mira el d’aquí. Eixe sí que és bonic, és tot blanc com una bola de neu, em recorda a Olaf de Frozen!



—És veritat, a més té els ulls vermells, com mola.



—D’acord, doncs ens emportarem aquest.



Estaven parlant de mi, estava content que m’escolliren. Devia concentrar-me en trobar al papagai, i eixir d’aquella tenda era el primer pas.



Una vegada que havia arribat a la casa d’aquella família, em van tancar en altra gàbia, però aquesta era molt més gran, a més, no havia de compartir-la amb altres quinze hàmsters.



En un tancar i obrir d’ulls, no vaig tenir temps ni d’adaptar-me a la nova casa, i ja tenia als xiquets davant meua, parlant de si em posaven el vestit rosa o la disfressa de dinosaure i discutint quin nom posar-me. Deu minuts després, allà estava jo, ben repentinat, amb una disfressa de dinosaure que havien comprat els xiquets i una etiqueta en la gàbia que deia Floquet, sí, eixe era el meu nom a partir d’ara. Em posaven cotó i serradures perquè em fera la meua caseta dins d’una caixa de sabates buida, però a mi em donava mandra, així que només m’apropava al costat que estava prop de la finestra i em llitava mirant cap a l’exterior mentre reflexionava sobre tot el que m’estava ocorrent des que havia despertat com a hàmster.



Un parell de dies després, els xiquets van arribar cridant molt contents. Resultava que m’havien comprat una bola de plàstic rosa en la qual em ficaven i em soltàvem perquè jo correguera per la casa. Marejava bastant i era aclaparador, però… Era el meu moment! Ara podria trobar alguna eixida per la casa i així poder escapar per buscar al papagai.



Van passar uns dies, fins que em vaig adonar que hi havia un forat en la porta que donava al balcó. Per tant, vaig esperar el moment en el qual els xiquets m’anaven a treure de la bola (que era l’únic moment en el qual anava a estar “lliure” fora de la gàbia i de la bola). Quan aquell moment va arribar i estava en la mà del xiquet, el vaig mossegar i, com Flash, em vaig anar corrent cap al forat, no sabeu com estava de feliç de que tot estiguera eixint bé. Estava a punt d'arribar quan vaig notar les mans de la xiqueta agarrant-me... Noooooo!! Tots els meus plans se n’havien anat en orris.



—Però Floquet!!! Que has fet! — Va cridar la xiqueta—



—Mamààààààà, el hàmster m’ha mossegat— Va dir plorant el xiquet—



Quin escàndol de xiquets, vaig pensar. Ara em tocava pensar en altre pla. Van passar dies i dies i no se m’ocorria res, me la passava mirant cap a la finestra i dormint. Els xiquets ja havien parat de fer-me cas, pense que des que el vaig mossegar em van agafar mania, o simplement ja els avorria. La qüestió és que ja no sabia què fer. Però va arribar un dia, en què de sobte, vaig sentir un soroll que provenia de la finestra, i quan em vaig girar per saber que estava originant-lo, el vaig veure allí, recolzat en la finestra i picotejant-la. Vaig mirar cap als seus ulls i de seguida la meua mirada i la del papagai es van creuar.


 
CaBeJu | Inici: La Faula
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]