|
(Cdm3PGL) |
Escola Cor de Maria (La Bisbal De L’Empordà) |
Inici: La Faula (Guillem de Torroella)
Us vull contar una aventura que vaig tenir no fa gaire, com veureu tot seguit. Va ser el matí de Sant Joan, el temps era clar i l’oratge net, i jo, que era a la vall de Sóller, pel goig que feia la verdor de l’estiu, vaig anar cavalcant tot sol cap a la vora del mar, al port de
Santa Caterina. El moment era màgic i vaig fer trescar camps a través el meu cavall, que era un bon destrer. La bèstia era molt àgil girant a dreta i esquerra i, com que el coneixia bé, em va venir de gust que s’esbravés. Però hi ha capricis que acaben sent poc assenyats i el vaig fer córrer amb tant de braó que es va posar a suar. Aleshores, per donar-li gust, vaig desmuntar, el vaig agafar per les regnes i el vaig portar a tocar de l’aigua, que sabia que d’aquesta manera els cavalls s’apaivaguen.
I vet aquí que, quan vaig voler muntar de nou per tornar-me’n, em crida l’atenció dintre del mar, no gaire lluny de la costa, tot just al trencant de les onades, un peixarro molt gros, com una roca arrodonida. Era ben bé com una balena que estigués encallada
a la sorra, immòbil, igual que un escull. Al capdamunt hi havia un papagai magnífic, amb les plomes acabades de mudar. En veure’l em vaig quedar bocabadat, perquè prou que sabia que es crien molt lluny, a l’altre costat del mar. Convençut que el papagai era al cim d’un escull, em vaig afanyar a muntar dalt del cavall:
—Som-hi —vaig dir-me—, que encara que acabi tot xop, vull atrapar aquest papagai.
|
Capítol 1: L'últim dinar |
Agafant les regnes amb decisió el vaig posar al galop.
L'aigua que era emportada pel vent em picava la cara mentre intentava no perdre l'objectiu. M'acostava cada cop més a la peça meravellosa, la tenia a tocar. El papagai embellia més a cada galop. Em vaig aixecar sobre el cavall sense pensar ben bé el que feia, ho havia vist tants cops a les pel·lícules que no em vaig qüestionar ni un moment com pensava atrapar-lo.
M'impulsava amb les regnes mentre el veia fugir lluny del meu abast.
L'ocellot se m'havia escapat i aviat vaig tenir el gust de tastar la sorra mentre queia de cara. Durant uns instants tot va donar voltes, tancava i obria els ulls provant de fer desaparèixer un escenari propi de Van Gogh.
Quan el dolor internava en cada part del meu robust cos, em vaig adonar que una fina ploma es passejava per allí.
Baixava i baixava lentament, el destí la portava de l'aigua a la sorra, de mi a l'abisme. Ja que no sabia on parava l'animalot em vaig proposar, per al caprici anterior, atrapar-la.
Vaig provar d'aixecar-me un parell de cops, però el mal no cessava. Havia pensat d'ajudar-me amb alguna cosa. L'únic suport que tenia era el meu cavall i no s'atreviria a passar per on el seu maldestre domador havia saltat amb una idea estúpida.
Veia la ploma a centímetres de quedar lletja i molla. Aquella vegada, no em rendiria. Sentint una gran punxada en endinsar-me dins l'aigua salada, vaig aconseguir una prova irrefutable que una bestiola poc comuna havia aterrat en aquell mateix tros de terra.
—Ja et tinc! Pensaves que podries escapar de les mans d'aquest home imprudent? No puc deixar escapar un ocell i endur-me les mans buides.
Pronunciava mentre sortia moll i adolorit d'un bany que, si bé no havia aconseguit el seu objectiu principal, era de totes maneres productiu.
Estava cansat de l'esforç i encara faltava una mica per tornar. Em vaig recolzar en una roca prop de port i vaig començar a pensar en quina m'empescaria per arribar fet un sapastre al dinar de Sant Joan. Si els deia que havia fet un tomb de matinada, havia presenciat un ocell procedent d'un altre lloc, havia intentat capturar-lo sense èxit i mig estabornit havia aconseguit una ploma, em tractarien com si estés tocat de l'ala.
Més tard, evidentment, ho mencionaria a la meva esposa, la qual segurament em creuria després de veure la magnifica ploma. A més, en cas que la resta de la família em cregués, més d'un paio provaria d'aconseguir-la o d'atrapar l'exemplar. No em malinterpreteu, no tinc problemes en compartir res amb la família, però, aquest cop, com el moment en què vaig decidir esbravar-me a port muntant a cavall, ho faria sol.
Em vaig afanyar a cercar el cavall. Potser vaig tardar un quart d'hora quan el vaig veure menjant tranquil·lament les fulles d'un taronger. —Zafir!—Vaig cridar mentre m'apropava a l'animal. La bèstia no es va ni immutar. Aprofitant que no es movia, pres de l'aroma de les taronges, vaig muntar a la sella acariciant el seu pelatge blanc. —Molt bé, tornem. —I com de costum, quan pujava a Sóller encara m'esperava una hora llarga per arribar a casa, podríem dir que arribaria a s'horabaixa. Durant el camí mirava el paisatge dominat per tarongers i ametllers que fins i tot portaven ametlles. Ja acabant el camí, les robes no regalimaven i tot i que encara em dolia la patacada, no cremava tan violentament com abans.
Deixant el cavall a l'estable m'espolsava els ropatges plens de pegats i seguia rumiant que dir en arribar. La ploma marina estava al meu pensament, no podia deixar de donar-hi voltes. Què feia un papagai a Mallorca? Totes les preguntes eclipsaven les possibilitats d'inventar-me un discurs creïble per la família sobre el perquè de les teles humides. L'excusa de la suor no era factible. —Crec que no podré trobar excusa, Zafir— Li vaig dir a la bèstia desolat...
Ja podia veure la plaça del poble. Vaig enfilar cap a la pujada coneguda per la gent com carrer d'orient i un cop davant la porta del número dotze vaig tenir una gran idea. Diré que el boig del cavall cavalcant pel port de Sóller em va tirar al mar.
Aquesta segur que se l'empassarien, ja que no se'n fien d'en Zafir. Pobre animal, encara que no ho sembli me l'estimo molt a la bèstia.
—Guillem— em va distreure la veu de la meva dona na Magdalena.
—Què?
—Tens es taronges?
— Si dona, els he donat a na padrina.
Vam passar el dinar i el sopar xerrant sobre la mar, dels animals, sobre les ametlles i no massa res interessant. Jo encara no em desfeia del pensament la ploma d’aquella misteriosa au.
Ens vàrem acomiadar de la família. Des dels padrins fins als nebots, en Joan i l’Aina.
Tancava la porta donant per finiquitat Sant Joan i, amb el neguit dels meus pensaments traient la ploma embolcallada curosament en el tovalló de seda que la dona m'havia regalat.
L'havia resguardat en el sarró de les taronges, ben guardat que estava que ni la meva esposa se n'havia adonat.
La feia passar d'un costat a l'altre com si dibuixés al cel i pensant certament d'on carai sortia l'ocellot. Com que no hi va haver resposta que em vingués al cap o cap senyal que contestés, m'aniria a buscar les meves pròpies respostes. L'endemà al matí tornaria al port i, si la sort fos de part meva, el papagai hauria tornat. Vaig deixar un parell de mudes i un grapat d’ametlles preparades per al viatge, vaig amagar la ploma de nou al sarró i em vaig acostar al llit, on la dona roncava plàcidament.
Em vaig ficar a dins i vaig esperar pacientment que la son se m'emportés al país dels somnis. Com sempre, quan un té una idea al cap i està ansiós per explorar-la no es deixa portar. La meva lluita entre dormir o pensar va durar tres llargues hores. Tant de bo no hagués trobat l'ocell que m'estava tornant boig amb tantes preguntes i tant de bo que demà torni a ser a l'escull, pensava llavors amb tantes contradiccions.
L'endemà va arribar i, com havia promès, m'havia llevat ben aviat. El sol encara no havia sortit mentre passava una camisa vermella pel meu cap i em collava unes botes per muntar.
Tenia tanta pressa que quasi vaig oblidar el sarró o que la meva dona dormia en aquella mateixa habitació.
—Es pot saber on carai vas a les de la matinada? No tornaràs a muntar aquell salvatjot per buscar les taronges no? —Parlava en un to agut. Diria que estava alterada per trobar-me a punt de marxar sense avisar. —Perdona si t'he despertat Magdalena. No dona, mira, me'n vaig a port a buscar una cosa que vaig veure ahir. La vaig trobar molt especial i te la volia obsequiar, però se'm va fer tard i al final no vaig ser-hi a temps.
—Ah... No hi ha necessitat Guillem, és molt lluny i no m'agradaria que et passes alguna cosa. —Mentir no era el meu punt fort. Ella sabia perfectament que alguna cosa feia olor de sofre i jo no havia enganyat per sortir de casa a ningú d'ençà que tenia setze anys. Sabia que, per llei ella hauria de fer el que jo volgués, però el nostre matrimoni no es basava en la jerarquia de l'època encara que ens haguessin casat per obligació. La meva única opció era continuar per aconseguir l'afirmació de part seva i així satisfer el meu desig del saber.
—No em passarà res, el Zafir és un bon cavall i se sap el camí de cap a cap, a més li convé sortir cada dia. Si no fos ara, el trauria en un altre moment.
—Aquell cavall només el pots muntar tu, de debò, si te'l van donar per menys de quatre monedes de plata. Au va, ves, no arribarem a un acord.—Estic segur que havia notat la meva insistència, ho pensava mentre posava un suau petó a la seva galta. —Gràcies. Ja veuràs que no te'n penedeixes.
Feliç i encoratjat vaig muntar el meu apreciat corser. Els primers minuts anàvem a pas lent, quan vam ser a mig camí passarem al trot i, quan erem a punt de tocar novament el mar com al dia anterior, vam anar al galop més ràpid que havia anat mai.
La imprudència em va fer pagar i novament sentia la coïssor als genolls i a la cara, preu que pagaria per tornar-lo a veure.
Quan vaig ser prop de la zona del retrobament vaig abaixar el pas i em vaig deixar caure a la sorra de peus. Emocionat em vaig dirigir a l'escull, però aviat, en observar pels voltants, la desil·lusió aparegué al meu rostre. No hi havia rastre del papagai o una prova de què hagués tornat. Potser era massa aviat. S'em va passar pel cap que aquella mala bèstia tornaria a la mateixa hora, no sé què ho va fer, ni sé per què vaig esperar tot menjant ametlles, però sí que sé que, des de llavors, tot ha canviat.
A la distància, vint minuts més tard del dia anterior, s'apropava una preciosa au a la roca que, en veure’m, girava amb gran mestria sense pensar tornar a l'escull. Les meves cames es van moure soles, vaig córrer rere l'ocell, primer a terra i després a mar. Es movia arran d'aigua com si se'n rigués de mi, sabent que, nadant, aniria més lent que ell.
Era ja lluny de la costa i no deixava de nedar rere el papagai. Ell també volava més lent. Definitivament el maleït ocell se'n reia de mi. No ho podia permetre. En el meu últim alè, el vaig arribar a tocar. Estava segur que l'atraparia si no hagués caigut a les mans de Morfeu i m'hagués enfonsat a les profunditats del mar desconegut.
L'últim que vaig arribar a diferenciar mentre em precipitava a l’abisme va ser una ombra demencial a la superfície.
|
|
|
|
Cdm3PGL | Inici: La Faula |
| |
|
|
|