01/12/1974 15:00 h



“L’1 de desembre de 1974, Charles Pritzker, neurocirurgià amb molt prestigi social i de trenta-dos anys d’edat, ha aparegut mort al riu Tàmesi aquest matí a les 12:00 h (hora local). Encara que al principi s’ha pensat en un suïcidi, les investigacions policials han pogut descartar aquest fet per l’aparició d’una punyalada a la costella esquerra. De moment no se sap la causa de la mort, però les autoritats ja han començat la investigació. Fins ara no tenen cap prova. La investigació la portarà l’inspector Agustí Tena, del departament de policia de Londres. Us mantindrem informats.”



—Ja has tornat a sortir a la televisió… —va dir la Marta, l'ajudant d'Agustí Tena—. Sembla com si jo no hi participés.



—No diguis això, dona, en les entrevistes sempre et dono tots els mèrits —va afirmar l’inspector mentre llegia l’informe de l’assassinat d’aquell matí—. No ho trobes inusual?



—El què? —va preguntar estranyada la Marta.



—Apareix una persona important, que acostuma a salvar vides, assassinada —deia l’inspector— i ningú s’ha adonat que no hi era fins a les dotze del matí, quan ha sortit a les notícies?



—Sí, suposo que avui el doctor Pritzker havia de treballar. Sí que és estrany el fet, de que ningú s’hagi adonat de la seva absència... —va dir sobtadament.



L’ambient es va tornar enigmàtic; mentre la seva ajudant ordenava els papers, l’inspector es va acomiadar.



—No hi fa res, vaig a fer un volt per pensar-hi més..! —va dir amb entusiasme l’inspector—. Fins demà!



-Adeu.



L’inspector va sortir de la comissaria pensant per on podria començar la investigació. Tot seguit, va anar cap a l’escena del crim per trobar-se amb els policies que continuaven recopilant pistes sobre l’assassinat. Allà hi havia els agents buscant més proves per començar a cercar sospitosos.



—Bona tarda, inspector —va dir el pèrit forense—. Hem fet un peritatge de la víctima i a part de les seves múltiples lesions, hem trobat un llibre -va dir el pèrit en un to de veu dubitatiu, sense creure-s’ho.



—Un llibre? —va dir sorprès—. Vols dir que aquest llibre té alguna relació amb la mort d’en Pritzker?



—Francament, no crec que aquest llibre porti enlloc.



—No ho sé, mira que n’he vist d’assassins en sèrie, però mai un que deixés llibres —va dir, mentre llegia el títol de la novel·la, La ratera, d’Agatha Christie.



—Doncs quin gust pels clàssics que té l’assassí! —va dir, en un to sarcàstic.



—Me l’emporto a casa per donar-hi un cop d’ull —va dir-li al pèrit, ignorant el comentari ofensiu cap al mort, del forense.



—Sí, és clar! Te l’embolico? —va dir en un to graciós—. Inspector! Aquest llibre no et portarà enlloc. Només és una coincidència —va dir per a si mateix.



Una vegada va donar per acabada la conversa amb el pèrit forense, l’inspector va agafar el llibre i se'n va anar cap a casa. Estava esgotat, era un cas singular. Ajagut al llit, va agafar el llibre que li havia donat el pèrit. Era un clàssic, que ja havia llegit quan era molt jove. Va obrir la primera pàgina i va començar a llegir, a buscar alguna cosa que el portés a algun lloc.



Ja s’havia cruspit mig llibre i estava quasi adormit, quan de sobte va veure, a la pàgina 102, assenyalades les paraules “crim”, “sospitós” i “50 B3139 Highbridge”. Les va llegir en veu alta.

—No sé si em dec estar tornant boig, però és l'únic que tinc —va dir mentre tornava a observar les pàgines d'aquell llibre tan misteriós.



En aquell moment no trobava sentit a res, el cansament que portava al damunt era massa gran i el somni l’envaïa completament. Sense adonar-se'n ni voler-ho, es va endinsar en un profund son que hauria d'aprofitar bé, perquè ni ell mateix estava preparat per al que venia.





1974.12.02 08:32



Encara seguia assegut, analitzant i pensant per on havia de començar. Les proves eren escasses, tot just ni hi havia pistes amb les quals poder començar i el temps transcorria cada vegada més ràpid. La butaca en què estava assegut ja s'estava tornant incòmoda i aquell despatx cada vegada es feia més i més petit.



—Res té sentit —es va dir a si mateix—. Les proves no em diuen res ni em porten enlloc, i l'autòpsia encara ni l'han començat —va sospirar confús.



Es va aixecar de la butaca i va anar cap al gran finestral tan gran que tenia al despatx i en el qual tantes vegades es refugiava per pensar i relaxar-se mirant les vistes tan boniques que hi havia des d'allà.



Tot d'una, va adreçar la mirada cap avall i es va adonar que el llibre, que el dia anterior estava al costat del cadàver, estava damunt d'uns arxius de casos anteriors i ja tancats. El va agafar i va tornar a mirar aquelles paraules que tant li havien cridat l'atenció la nit anterior. Les va apuntar en un paper i les va clavar al tauler de suro, que tenien per poder veure les coses molt més clares i que utilitzava en casos en què estava una mica perdut.



—"Crim", "sospitós", "50 B3139 Highbridge" —va repetir en veu alta.

Es va adonar que a l'última pàgina hi havia una paraula molt ressaltada i que fins aquell moment no s'havia adonat que hi era. La va apuntar i va posar-la al tauler i l'únic que va fer va ser mirar-la sense parar. Aquell terme li va cridar l'atenció, tot i que no sabés el perquè, ni què significava. Però hi era, en majúscules i subratllat, com si fos la paraula més important i la més confusa a la mateixa vegada.



En aquell moment va saber que la investigació acabava de començar. Ell sabia que en qualsevol moment arribaria a entendre una mica més tot allò, però el que no sabia era que aquelles dues paraules donarien un gir totalment inesperat a la història.



—"CULPA MEVA" —va dir en veu alta i parlant-se a si mateix—. No sé qui ets ni què vols, però et trobaré i faré justícia. Si això em porta a alguna banda, ho esbrinaré.



Només dues paraules, un mateix significat i només un culpable. N’estava segur del tot? Segurament no, però l'únic que calia era esperar perquè tot comencés, ja que això només era el principi de tot. La investigació només acabava de començar.