Amb el pas del temps se'm va fer costum anar a la biblioteca, no per estudiar sinó per anar a veure-la a ella i només ella. Fins que un dia, amb tot el meu valor reunit vaig demanar-li per quedar.

Hola, Maria. Em preguntava si t'agradaria anar a prendre un cafè amb mi aquesta tarda?

Hola, Kafka. És una bona idea, m'agrada estar amb tu.

Aquella tarda, vam tornar al bar en el qual ens vam veure per primera vegada. Després de passat aquella tarda tan agradable junts, vam decidir tornar a quedar la setmana següent. Va ser així fins que un dia com qualsevol altre la Maria va aparèixer per la porta del bar amb les dues mans a l'esquena i un gran somriure. Es va dirigir cap a mi amb un pas segur tal com era ella.

Bon dia Maria - em vaig aixecar torçament de la meva cadira i li vaig fer dos petons a la galta.

Bon dia per a tu també Kafka - em va somriure ensenyant-me totes les seves dents perfectament alineades.

Que hi puc saber que estàs amagant?

Em va ensenyar un brownie amb una espelma, la vaig mirar i no podia treure la vista de la preciosa que es veia en aquell moment, feliç i nerviosa a la vegada.

Però, si no és el meu aniversari.

No, no és per això. És que...et volia proposar... si...

Sí que, dóna? Saps que em pots dir el que vulguis, no?

Si, només et volia demanar si volies ser la meva parella?

En aquell em vaig quedar en un estat de perplexitat, no em podia creure. La noia que va robar el meu cor ma demanat per sortit, increïble. Això té que ser un somni magnífic.

A partir d'aquell dia, vaig ser l'home més feliç del món. La nostra relació va durar molts i molts anys, tants que fins i tot ens vam casar. Durant molt de temps vam estar pensant a formar la nostra pròpia família però hi havia un problema, la Maria era estèril.

Anys després vam intentar anar a adoptar a un orfenat bastant lluny d'on vivíem amb la Maria però teníem tantes ganes de ser pares que la distància no ens va importar gaire i vam agafar el cotxe i van començar aquesta petita aventura. Malauradament amb el que no contravé era que amb aquell viatge la Maria és comences a sentir malament fent així que canvies radicalment el nostre destí acabant a l'hospital més proper. A l'hospital vaig estar esperant notícies de la Maria unes quatre hores, fins que després de tanta espera, un doctor se'm va apropar i em va dir que la meva dona tenia una greu, espantosa i terrible insuficiència cardíaca.

Després d'estar dies en observació, lamentablement la meva dona, la meva estimada dona Maria, va morir d'un atac al cor. Seguidament, vaig tornar al nostre apartament. Tenia una aura trista i melancòlica, cada pas que donava ens podia visualitzar en cada racó del pis. Vaig anar a la nostra habitació i mentre guardava les seves coses vaig trobar una caixa amb el meu nom. La curiositat em va guanyar i sense pensar-ho més la vaig obrir. A l'interior de la capsa em vaig trobar un sobre i una nina de tela, dins del sobre hi havia una carta escrita per la meva difunta dona.

Així, va ser com vaig obtenir la nina.

I que deia la carta? - em va preguntar la Pipirica, curiosa i emocionada.

Bàsicament el molt que m'estimava, resumidament.

Jo tinc una nina similar. - la Pipirica va mirar a la nina que tenia a les seves mans amb un somriure.

Sento dir-tu però és impossible que tinguis una nina similar a aquesta. La meva dona només va fer una. - La Pipirica es va començar a tocar la nina com si busques alguna cosa, fins que finalment va trobar el que suposo que estava buscant, un anell amagat entre el cabell de la nina.

En aquell moment em vaig quedar perplexe, com és que no l'havia trobat abans, que volia dir aquell anell. De sobte, la Pipirica es va aixecar i va anar cap a la seva jaqueta i de la butxaca va treure un altre anell idèntic del qual havia trobat dins de la nina.Es va apropar a mi i estenent el seu petit braç em va passar l'anell.

Mira dintre - va dir la Pipirica mentre s'assegué al meu costat mirant amb intriga els dos anells.

Sense tardar molt vaig obeir... i quina va ser la meva gran sorpresa quan vaig veure que els anells tenien alguna cosa gravada. El primer tenia un número, 25, i l'altre, el que tenia la Pipirica, tenia una frase gravada, aquesta deia "La nina que se'n va anar de viatge".

No pot ser - vaig dir tan fluixet que segurament ni la Pipirica l'havia escoltat.

Aixecant-me de pressa del meu lloc vaig anar pràcticament corrents fins al lloc on guardava les coses de la Maria i vaig començar a remenar totes les seves coses fins que al cap d'una estona vaig trobar el que estava buscant. El famós llibre de "La nina que s''en va anar de viatge", amb llàgrimes als ulls vaig començar a passar les pàgines del llibre fins que en arribar a la pàgina 25, vaig veure amb els meus propis ulls la preciosa cal·ligrafia de la Maria. Al costat d'un dibuix d'una família hi havia una nota escrita amb boli, aquesta deia;

"Estimat meu si estàs llegint això és que has trobat a la nena o bé has estat remenant les meves coses, encara que espero que sigui la primera opció. Veus aquesta imatge? És com ens imaginava encara que no ha pogut ser... la Pipirica és la nena que m'hagués agradat donar-te per això et demano si us plau que la cuidis com si fossi la teva filla. T'estimo Kafka"

Quan vaig acabar de llegir, la meva mirada va anar directament cap a la Pipirica i en aquell moment el qual els nostres ulls es van connectar, em vaig dinar compte que, en aquell moment, érem al principi d'una història que tarda molt en acabar.