-Què estàs fent amb la meva filla asseguda sobre les teves cames?
No hi va haver resposta.
-Què qui dimonis és vostè?! I què fa amb la meva filla en braços?
Kafka es va girar sobresaltat amb els ulls com a plats. Va obrir la boca però li fou impossible pronunciar una sola lletra. La dona, histèrica, s’apropà a la nina i la agafà de la mà estirant-la cap amunt perquè comencés a caminar. Ràpidament s’allunyaren mentre se sentien plors de la nina cada vegada més baixets.
Havien desaparegut de la seva vista feia una estona, però Kafka encara mirava al mateix punt. No sabia en què pensava, en res i a la vegada en tot. Encara podia sentir l’olor de la pell que durant pocs instants havia tingut molt a prop de la seva.
-M’estic tornant boig- pensà, mentre tirava un altre tros de pa al llac.
Va observar com s’enfonsava lentament dins l’aigua, fins que, de sobte, va aparèixer un ànec molt gran així com havia aparegut aquella mare del no-res. Es va posar de peu i va dirigir-se cap a ca seua. El sol havia desaparegut i començava a caure el fred i la humitat de la nit. Una esgarrifança li va passar des dels cabells fins a la punta dels peus. Encara estava confós, però la seva ment començava a aclarir-se. O això era el que creia…
-Detingui’s!
Eren al·lucinacions seves?
-Ni una passa més!
Estava posant-se nerviós, cercava al seu voltant alguna persona o algun altaveu d’on pogués provenir aquella veu... no podia sortir del no-res. Cada vegada era més a prop, i més, i més. Estava per tot, l’envoltava completament. La veu començà a asfixiar-lo. De sobte algú el va agafar dels canells. Va intentar alliberar-se’n, però l’altra persona era molt més forta. Kafka començà a cridar sense consol.
-Queda detingut per abús a menors- Digué una veu greu i compacta.
- Què?- digué amb poc alè de tant cridar.
- El que ha sentit, sap perfectament al que em referixo.
Va sentir alguna cosa freda prop de les seves mans.
- Però què està fent?
Va aparèixer un cotxe que s’aturà al seu costat.
- Puja- digué de manera monòtona i sense mostrar cap tipus d’emoció.
- On anam?- contestà confós
- Que pugi he dit!- cridà, més fort encara que la mare de la nina.
Sense poder ni tan sols assimilar la informació, va obeir i va pujar al vehicle. Feia una olor entre nou i fum de cigarret, l’aire era molt dens i calent, cosa que li dificultava respirar. Kafka va tossir. Estava assegut al seient del mig, amb un policia a cada costat.
Aquella desconcertant i incòmoda situació no va durar més de vint minuts, quan el cotxe es va aturar. Havien estacionat a la comissaria de policia més propera. Els policies van fer baixar Kafka quasi a la força. No hi va oposar resistència, però seguia preguntant als oficials que què feia ell allí. Un cop dins l’edifici li varen dir que s’assegués en una sala de espera, hi havia més gent esperant. No obstant això, va decidir no creuar la mirada amb cap dels allí presents.
-Què faig jo aquí? No ho entenc, m’han portat a comissaria i se m’acusa d’abús a ... a què era? Ah, sí, abús a menors. Abús a menors? Deu ser una broma perquè no recordo haver estat mai en problemes d’aquest tipus...
Va ser en aquell moment quan va tornar-li al cap la imatge de la nina del parc i la recriminació per part de la seva mare.
-Podria haver estat denunciat per aquella dona?
Impossible, només havia tingut la seva filla asseguda al seu genoll durant una estoneta. A més a més, havia set ella que havia vingut a ell, i no pas ell qui havia anat a ella.
Kafka començava a tenir por. Suava i tremolava. L’havien acusat però no sabia bé de què. No entenia res. Era el primer cop en la seva vida que fonyava una caserna de policia i no sabia com funcionava res allí. Veia diverses taules ocupades per oficials que feien proves d’un en un als diferents atestats i anaven cridant al següent quan acabaven amb el que tenien.
-Franz Kafka!- va cridar un policia amb una veu ronca que va sorprendre l’acusat.
Kafka va asseure’s a la cadira enfront de l’inspector. Imposava molt i això va fer que augmentessin encara més els seus nervis.
-Bon dia senyor Kafka, que sàpiga que se l’han denunciat per abús a menors d’edat, que és un delicte prou greu.
-Qui m’ha denunciat?!- va exclamar Kafka, a qui pareixia només importar-li allò.
-No puc proporcionar-li aquesta informació de moment. Ha de saber que li realitzarem certes proves, però abans li faré algunes preguntes. Això pot dur un temps, així que esper que disposi del temps. Vulgui o no, ho haurà de fer, així que vagi fent-se a la idea.
Després de gairebé vint-i-cinc minuts d'entrevista amb l’inspector, Kafka va arribar a la conclusió que sí que havia estat la mare de la nina del parc de Steglitz qui l’havia denunciat per abusar de la seva filla... Però, com havia presentat la denúncia sense demanar-li en cap moment el nom a Kafka? O encara més, per què l’havia denunciat?
Tot seguit van fer-li unes fotografies i li varen agafar l’empremta dactilar per la seva fitxa policial. També li varen fer una anàlisi de sang. Va ser a partir d’aquesta anàlisi que els oficials se n’adonaren d’un fet molt estrany...
|