El raig d'aigua calenta, gairebé bullent, el va portar des de la tremolor amb què s'havia tret el pijama per ficar-se a la dutxa fins al dolor de la cremor a la pell pel canvi brusc. Però ho va resistir. Es va mossegar el llavi inferior i ni tan sols se'n va apartar ni va abaixar-ne la intensitat calorífica. Quan s'hi va haver habituat, va tancar els ulls i va romandre així, quiet, per espai d'un minut o més.

A vegades eren els únics moments del dia en què estava sol, aïllat.

Mentre hi pensava, la porta de la cambra de bany es va obrir sobtadament i un corrent d'aire fred va lluitar per expulsar l'ambient càlid de l'interior.

Va mirar a través de la translúcida cortina de plàstic.

- Ignasi!

- Ah, ets aquí? Perdona.

- Que no has sentit el soroll de l'aigua?

- Doncs, no; si l'hagués sentit no hauria entrat. Per veure't en pilotes... ja m'explicaràs.

- Vols deixar-me dutxar tranquil?

- Sí, sí, però dóna'm un minut que he d'utilitzar el bany. - Es va quedar arrepenjat a la paret, l'aigua li queia directament damunt el cap i esquitxava a tots costats, intentava deixar la ment en blanc esperant que l'Ignasi marxés.

Quan quasi estava fora, es va parar en sec i es va girar per mirar-lo directament:

- T'he de dir una cosa important! - I va marxar, deixant-lo tot intrigat! I és clar, ell vinga a menjar-se el cap, a pensar i pensar, i que no acabava d'arribar a cap conclusió de què podia ser això tan important que l'havia de dir.

Es va donar compte que no s'estava dutxant, només estava gastant aigua pensant en quelcom que quan abans acabés, abans li ho diria. Va agafar el sabó i va ensabonar-se sencer, va esbandir-se i va sortir ràpidament. Gairebé cau de la pressa amb què va sortir de la dutxa. Va posar-se la tovallola i va sortir corrents a la recerca de l'Ignasi.

No el trobava enlloc, aquest era capaç d'haver marxat sense haver-li dit i ell aquí fent el burro per casa amb la tovallola que se li queia cada dos per tres. Anava a pujar a la seva habitació en busca del mòbil i així poder-lo trucar per saber on diantre s'havia ficat, però de cop la porta d'entrada va obrir-se, esperançat, pensant que seria ell, va anar-hi corrents a rebre'l quan es va trobar a sa germana. El va mirar de dalt a baix i va dir-li que és tapes una mica, posant-se vermell, va posar-se bé la tovallola que estava una mica més abaix del que tocava.

- Escolta, has vist sortir l'Ignasi?

- A qui?

- L'Ignasi, Gemma, el meu millor amic! - Va mirar-l'ho com si estigués boig i va marxar a la cuina, al principi es va quedar una mica sorprès del fet que la seva germana passes d'ell així, però ràpidament va pujar a la seva habitació en cerca del mòbil.

Un cop amb ell a la mà i el seu número marcat ja per trucar, veu que apareix el seu nom a la pantalla. Despenja ràpidament.

- Ignasi? - No se sentia res. - Hola? Hi ha algú? - Seguia sense tenir resposta. - Ignasi, si això és una broma no m'està fent gens de gràcia! - Comença a sonar una riallada estrident, definitivament no era seva. - Qui ets? - va preguntar contundent, volia saber que estava passant. La riallada continuava i això només li estava donant mal rotllo. Va esperar uns segons que la persona que estava a l'altre costat acabés de riures, i quan ho va fer va dir amb una veu que no havia sentit mai. - Et queda molt bé la tovallola Hugo. I va penjar.

Es va acollonir bastant, va anar a la seva habitació per vestir-se. No parava de pensar en aquella veu, de veritat que no li sonava de res. Va veure que hi estava pensant massa i al final va deixar-ho córrer, pensant que el més possible és que fos l'Ignasi fent-li una broma.

L'endemà, no va veure'l a la universitat, confús, va trucar-lo.

- Ignasi, que no vens? - Escoltava a algú respirar, però no responien. - Ignasi? Hola? - I de cop, la riallada estrident d'ahir, la mateixa. Va penjar a l'instant i es va dirigir cap a classe.

A l'hora d'esmorzar el va buscar per tot l'edifici, cada cop que veia a una persona, preguntava per l'Ignasi, però tots li posaven la mateixa cara de quan miren a una persona boja i li responien el mateix: no el coneixem o no sabem qui és aquest tal Ignasi. Com pot ser que no el coneixes ningú? Si era un dels tios més populars de la facultat!

L'hora de l'esmorzar va acabar-se i va anar cap a la següent classe.

De camí cap a casa, va intentar trucar-lo un altre cop. No el va agafar fins al cinquè intent. I només s'escoltava silenci, però no el típic silenci, era un silenci estrany, pertorbador. Fins que la riallada va començar a sonar. No sabia que preferir, si aquell silenci o aquella riallada... De sobte, una veu comença a parlar;

- Tota la teva vida has sigut amic d'una persona que no existeix.

- Qui ets? Ei! Qui ets? - Silenci un altre cop. - Hi ha algú? Hola?

-Potser sóc el seu fantasma - I la riallada de nou. Va penjar immediatament