Tinc fred.

És l’únic raonament conscient que tinc abans de despertar-me i poder obrir els ulls.

Sento que els meus pensaments es troben en una boira espessa i infinitament blanca, que, quant més m’esforço a mantenir-me desperta, més s’enfosqueix i lluita per tornar a fer-me caure en la incertesa i la inconsciència.

La meva pell s’estremeix i és amenaçada per l’aire gèlid de l'habitació.

Els ulls em ballen i el cap em dóna voltes, alternant entre el somni i la vigília. El cos no em respon, adormit i paralitzat en aquest llit tou que aguanta el meu pes mort.

De mica en mica l’estupor deixa d’empresonar-me i la meva ment va tornant a la lucidesa. Però no és fins que m’intento incorporar que el somni m’absorbeix de nou.






L’aparcament era obscur i tenebrós a aquella hora. Un aire fred em va calar els ossos, acollint la nit en la seva foscor més densa.

Els carrers estaven deserts i no hi havia ningú en aquella zona de l’aparcament. En la llunyania, podia veure com els cotxes dels altres empleats desapareixien en la penombra de la carretera.

El bar va apagar les seves últimes llums i em vaig quedar sola, amb l’única companyia de la claredat del fluorescent del fanal que hi havia a uns passos de mi.

Em vaig dirigir a la plaça d’aparcament on havia deixat el cotxe hores abans. Mentre buscava les claus en la bossa, em vaig parar en sec, alertada per un moviment quasi inadvertit en la negror que envoltava l’automòbil.

No vaig trobar a ningú quan vaig escorcollar amb la mirada el meu voltant. No va ser fins que vaig tornar a dirigir-me al cotxe i vaig sentir un fort enrenou, que provenia de les escombraries, que vaig demanar:

- Hola? – la meva veu ressonava en aquell silenci sepulcral -. Hi ha algú?

Llavors, sobtadament, uns passos atropellats es van escoltar rere meu i es van precipitar cap a mi, sense donar-me el temps suficient com per pensar a girar-me o córrer.

L’últim que vaig notar va ser l’olor de cloroform, els meus ulls tancant-se i donant la benvinguda a una nova foscor.






Ni tan sols puc recordar quant de temps fa que estic aquí.

Fa hores que miro fixament el rellotge de cucut que hi ha situat sobre la porta tancada amb clau de l’habitació, davant del llit en el qual em trobo, comptant els minuts i segons que sumen cada instant que passo tancada en aquesta estança.

És l’únic en què m’he fixat en despertar, l’únic que em fa mantenir la serenitat en aquesta situació. Desitjant que hagi estat un somni i que en qualsevol moment pugui tornar a despertar.

Qui em pot desitjar això, i per què?

Reticent a quedar-me parada en un mateix lloc, i cansada d’esperar miracles, m’aixeco i decideixo, a la fi, esbrinar més del meu captiveri. On sóc?

Lentament, els meus ulls s’adapten als diferents colors de la sala, distingint entre colors marronosos a les parets i els mobles, i diferents tons de verds a...

...l’exterior?

M’apropo al que sembla ser un bosc, ple de neu i arbres inundats de blanc, quasi fervent de voler tocar-los per cerciorar-me que és real, quan el meu cos troba una barrera invisible que m’impedeix arribar-hi.

Puc veure com els arbres queden tapats pel vent gelat, com la blancor de la neu ho oculta tot, sentir el fred que es clava en la meva pell... I encara que ho intento, no puc anar més enllà del vidre que em manté presonera.

L’exterior, mirant per aquests vidres blindats, el sento a prop i, al mateix temps, massa lluny. Puc sentir la llibertat en tan sols uns passos, encara que m’és privada en el segon en què el vidre s’interposa entre nosaltres. Veig els arbres, la neu que cau gelada sobre el terreny irregular del bosc, i la tortura és major en saber que no hi puc arribar.

No puc.

Si pogués, almenys, escoltar els sons de fora per oblidar-me del silenci permanent que em recorda que sóc presa...

Al cap d’uns minuts, el mareig torna, i caic en el somni altra vegada.






Van ser només un parell d’hores. Les últimes hores que passaria amb ella.

Ens vam trobar en el bar on solia treballar, després d’haver acabat el meu torn. I vam parlar, de tot. No ho podria recordar amb més melancolia.

Aquell dia en concret no em trobava en els meus cabals, així que no li vaig prestar molta atenció, pensant únicament en els meus assumptes. Ella em va parlar de com anaven les coses a casa, dels tiets i dels germans, que em trobaven molt a faltar, i ella la que més.

No em vaig fixar en la roba que portava, ni si lluïa feliç, trista, cansada, o si feia ulleres. M’agradaria haver-ho fet. Haver-la mirat amb adoració com feia cada vegada, tenir un últim record més sòlid d’ella, que em donés forces.

I, sobre totes les coses, m’agradaria haver-la abraçat, haver-li dit que l’estimava com havia fet cada dia abans d’anar-me’n, en comptes de barallar-nos i anar-nos-en sense creuar paraula.

Va ser una baralla estúpida, com sempre; dient-me que dedicava massa temps al treball, que potser m’havia de prendre unes setmanes de descans i passar més temps amb la família, amb ella. I tant de bo ho hagués fet, perquè ara ja era massa tard per a penedir-se'n.

Potser aquella seria l'última vegada que la tornaria a veure, a la mare.






Ja és fosc a fora.

La nit s’ha empassat l’harmonia i la verdor del bosc i l’ha tornat un lloc ple d’ombres, negre i tenebrós.

La neu cau amb més insistència: blanca, voraç, sense penedir-se de tot allò que deixa en les seves coves i trampes improvisades de fredor. Tapant qualsevol existència de vida. Apartant-me, sense saber que jo segueixo aquí.

Estic asseguda en un racó, amb l’esquena tocant la paret, mig endormiscada, i amb el cap enganxat al vidre. Ara mateix és el que més em calma, veure el que hi ha allà fora, encara que no pugui tocar-ho amb les meves pròpies mans.

Ni tan sols les meves llàgrimes són capaces de confondre’s amb la transparència d’aquesta paret.






Van ser uns cops forçosos els que em van treure del meu ensopiment.

Sense pressa, els meus ulls es van anar adaptant al context en el qual em trobava. Estava en un espai petit, arraulida a la part de darrere d’un cotxe en moviment. La imatge d’una extensa vegetació, que s’expandia en un bosc infinit, passava com una exhalació per les finestres entelades a causa del fred.

Els canells i els turmells em feien mal i em coïen per les lligadures que els estrenyien.

Vagament, vaig pressionar els peus a la porta posterior del cotxe que tenia enfront, sense èxit. No hi havia manera d’obrir les portes de darrere mentre estiguessin bloquejades des de davant.

Ja començava a notar l'estupor en la meva ment de nou... I abans que se m’emportés la somnolència, els ulls es van enfocar en la figura obscura que es distingia darrere del volant, una silueta negra que quedava enfosquida per les ombres de la nit.

L’últim record que vaig tenir van ser els seus ulls mirant-me fixament pel retrovisor, translúcids a la llum de la lluna.






No he menjat en dies. Ho puc notar pel soroll del meu ventre i la debilitat del meu cos.

Massa dèbil.

El rellotge va donant voltes, repetint les hores, i cada cop és més el temps que passo inconscient. És com si hagués estat aquí durant anys. La meva concepció de dies i hores es trastoca cada vegada que m’enfonso en la negror del somni.

Avui m’he tornat a despertar, sola, en aquesta habitació desconeguda i tancada amb clau. Faci el que faci no hi ha manera d’obrir la porta; és com si alguna cosa pressionés des de fora per negar-me la llibertat.

Cada vegada que em desmaio m’aixeco neta, amb la pell suau i llisa, fent olor de flors i de lavanda. Cada dia amb roba diferent, convertint-me en una persona totalment oposada, en algú que no sóc.

Ja no sé ni qui sóc.

La meva anterior vida ha quedat sepultada en el passat, tapada per la blancor de les muntanyes, oblidada en el joc macabre d’un segrestador. Em sento tan impotent, tan dèbil, tan... inútil. No puc ni ajudar-me a mi mateixa.

No ha estat culpa teva.

No, però m’he deixat atrapar. I ara estic empresonada, esperant... el què, si es pot saber? Ni ho sé. És el pensament que més inquietud em provoca... Aquesta inesgotable angoixa que se’m clava en la consciència, volent ferir, volent fer sang i trencar les meves esperances...

No vull morir.

La debilitat, l’esgotament, la impotència... tanta impotència...

Em passen factura.

Petits i fins punyals de fusta s’escampen pel terra quan la cadira, anteriorment situada a una banda del llit, impacta fortament contra el vidre blindat. La fusta s’esquerda i es trenca amb els repetits cops, i el cristall ho aguanta fàcilment, sense ni una sola escletxa. L’exterior segueix immutable; mentre segueixi aquí continuaré sent invisible, ni un tremolor, ni un cop d’aire, ni un centímetre canviarà allà fora per mi.

Com si no hagués existit mai, ni existís.

Un moble cau i es fa a trossos mentre que els llibres s’escampen pel terra de fusta.

- Què és el que vols de mi?! – exigeixo al vent. Les meves peticions es barregen amb el cant del rellotge de cucut.

Són les set.

Les paraules no són suficients per a expressar la meva terrible agonia, i els únics pensaments capaços de fer-ho em surten de la boca en forma de crits de ràbia i d’impotència, de soledat i tristesa, de desesperança i desolació.

Els llibres, que xoquen amb la barrera transparent, van desaccelerant la seva topada a mida que els meus llançaments es fan més lents i pesats. Altre cop torna el mareig i caic a terra. La meva respiració es torna lenta i compassada altre cop. Observo fixament el color marró del sostre, començant a perdre la consciència, quan sento, superficialment, entre la meva estupor, el que sembla l’entrexocar de claus seguit del so inconfusible de l’entreobrir d’una porta.

El cor em comença a bategar descontrolat a causa de la tensió i el terror agut que s’instal•len al meu cos, com fines agulles que penetren lentament en la meva pell... És insuportable.

No em cal girar el cap per veure’l. La seva figura negra imposa entre els colors suaus que composen l’estança. Però tot i així ho faig, i m’esvaeixo amb la visió de ser perforada per aquells mateixos ulls translúcids.