F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Son d'un carboner (carboner)
IES Sant Agustí (Sant Agustí Des Vedrà)
Inici: Com llàgrimes en la pluja (Jordi Sierra i Fabra)

Capítol 1 – LA TOMBA

La tomba tornava a estar plena.

Gairebé semblava mentida.

Flors, ampolles de tot tipus, però preferentment de cervesa, a mig consumir, fotografies, polseres i collarets fets a mà, joguines com ara ossos de peluix o petites naus espacials de Star Trek i Star Wars, pòsters, còmics...

Cada setmana passava el mateix, i cada setmana la Grace al·lucinava.

No tant pel fanatisme o la devoció dels fans, sinó per la mena d'objectes que deixaven a la tomba. Per exemple ell ja no prenia alcohol. Per exemple, ell no havia dut mai polseres ni collarets. Per exemple, allò dels ossos de peluix, que havia estat una invenció o una d'aquelles frases típiques de l'estil: "A la meva filla li agraden els ossos de peluix." Quan un famós deia alguna cosa com aquella, per als seguidors era com un manament.

I això que ell mai havia estat famós.

Almenys en vida.

La Grace va començar a recollir-ho tot.

Duia una bossa per a les ampolles, sempre mig buides, i una altra per a la resta d'objectes. Les ampolles i les llaunes, primer les buidava en un costat de la tomba. Era la feina més lenta i pesada. Amb la part dura acabada, arribava la fàcil. Recollia els regals, però sense agror ni violència. De fet, ho feia amb cura. Si més no, respectava el fervor de les persones que havien viatjat fins allà, tan lluny segurament de casa seva, per retre el darrer tribut a l'heroi caigut, a la llegenda.

Perquè ara sí que era això: una llegenda.




Capítol 1:  El xiulet del tren

El rellotge marca les dotze. El so del xiulet del tren indica l'hora de partida. Estic assegut a l'última cabina del tercer vagó. Per sort estic tot sol, no m'agrada la companyia, amb tant de soroll i amb tant de moviment.



Enyoraré la meva mare, però sé que la meva tia em necessita. La mort del meu oncle l'ha afectat massa, ara no puc deixar-la tota sola. Fa quasi vuit anys que no veig a la tieta, l'únic que record d'ella és el seu delicat aspecte. Era una dona molt prima, la seva pell era quasi inexistent, els seus ossos feien veure la falta de carn. Encara i així la record com una persona alegre, el seu somriure arribava de galta a galta. En canvi, el meu tiet era un home molt distant, mai podies saber el que li passava pel cap. Encara que fos al teu costat els seus ulls miraven molt més enllà del que tu podies veure. Era molt curiós la parella que feien, però d'igual manera, feien una parella molt bonica.



Un soroll agut i molest acompanya l'aturada del tren. Quan surt dono una ullada per tota l'estació de tren per veure si trob la meva tieta. Em costa un moment reconèixer-la quan la veig al costat d'un gran cartell que marca les sortides del tren d'avui. A poc a poc m'aprop a ella. Quan estic just davant, ella estira els braços per rodejar-me amb ells. Esper una càlida abraçada, però pel contrari una nevada envolta el meu cos.



-Hola, Guillem. Què tal el viatge? - Comença.



-Hola, Elvira. Molt bé.



Fa un intent de somriure, encara que s'assembla més a una ganyota. Es dona la volta i fa un gest perquè la segueixi. Comencem a caminar fins que arribam a una petita feixa darrere d'un bosquet. Advertesc un pintoresc ocell. Just pareix que la tieta em llegeix els pensaments quan diu:

-És un carboner, una espècie d'ocell única als Pirineus. Feia molt de temps que no en veia cap per aquí, solen estar en zones més altes.



-És molt polit - dic amb prou feines.



Arribem a un petit cotxe gris. La tieta obri el maleter perquè jo pugui posar la bossa. Tanc la porta i la meva tia s'espanta per la tronada. De seguida entra al seu seient, i la segueix, asseient-me al seient del copilot. Arranca el vehicle i en un no res apareix el cartell: "La Seu d'Urgell" amb una creu vermella dalt. Passam per una carretera estreta on es veuen totes les muntanyes, tan grans i elegants. Els arbres són alts i verds. L'única part blanca és dalt de les muntanyes més altes, ja que estam en ple estiu. L'herba és d'un verd tan brillant que enlluerna en mirar-la. La imatge és tan pura que pareix que res altre en el món existeix a part d'aquestes vistes. El cel, d'un blau auri s'apodera absolutament de tot el qui ho miri.



El nostre destí cada vegada s'apropa més, des de la finestra del cotxe puc començar a veure les petites cases del poble. Em crida l'atenció l'existència d'un petit riu que passa pel mig del poble. Les cases tenen un aspecte molt similar, totes tenen un sostre blau fosc i punxegut. Encara no he pogut comptar més de trenta habitatges.



Continuu observant per la finestra, i m'adon d'un grup de nens que es passegen pel poble. Em fix en una noia que capta la meva atenció, aconseguesc fer contacte visual amb ella, però la velocitat del cotxe trenca el moment i em deixa amb curiositat d'allò que ocultaven aquells ulls blaus.

De sobte el cotxe s'atura, la meva tieta obri la porta i surt. Jo faig el mateix.



-Benvingut a Sort, si vols pots instal·lar-te i llavors anar a donar una volta per conèixer una mica el poble.



Faig que si amb el cap i agaf el meu equipatge. Des de fora puc veure unes finestres de fusta que amb prou feines se subjecten pel seu propi pes. La pintura de la casa es cau per les parets i les plantes mortes de l'entrada de la casa reflecteixen el mal estat del domicili. Seguesc a la meva tieta que em du fins a la porta principal, trepitj una vella catifa de color marró carregada de pols.



Passem a la cuina, plena de plats bruts dalt la taula. De l'aixeta vessen petites gotes d'aigua. La coberteria i la vaixella que pareixen tretes del segle anterior estan tirades sense seguir cap mena d'ordre.



Arribem a un passadís amb 4 portes tancades. Ella obri la primera porta de la dreta. Em deixa donar-li un cop d'ull. Allí està la sala d'estar. La tele està carregada de pols. Hi ha un sol sofà d'un color beix clar i pareix que dos lleons s'han barallat dalt, una tauleta amb una ràdio vella dalt i una butaca amb una pota trencada. Trec el cap de dins l'habitació i la tia tanca la porta.



-Aquesta és la meva habitació - diu assenyalant la primera porta de l'esquerra.



Continuu caminant i obri la segona porta de l'esquerra.



-Aquesta serà la teva habitació - diu, afegint un petit somriure- insta-la les teves coses i si vols ves a donar una volta pel poble. Si necessites alguna cosa estaré a la sala d'estar.



Sense esperar cap resposta, la tia es dona la volta i se'n va cap a la sala d'estar. No em diu res de l'última porta, i decidesc no preguntar-li res.



Entr a la meva habitació i deix la meva bossa dalt el llit. Tinc massa curiositat per veure el poble, ara no tinc temps de posar-me a col·locar la roba. Surt per la porta per la qual havia entrat i començ a caminar. La casa de tieta està un poc més separada que les altres i he de passar per un caminet per arribar a la plaça del poble. Una modesta església està plantada al centre de la plaça. No hi ha gaire moviment per aquí. Decidesc agafar un petit carrer, el terra està fet de petites pedres, les parets de les cases són de pedra i en molts casos fa angoixa passar per devall les teulades, ja que pareix que et cauran al cap. Pas pel costat d'un petit bar, on dins es troba una dona amb un davantal vermell al costat de la barra.



Continuu caminant i arrib a un parc. Aquí és on havia vist al grup de nens abans, tenia l'esperança que encara hi fossin, però per la meva desgràcia, no ha set així. Normalment, no m'agrada relacionar-me amb gent de la meva edat, però no sé per què aquesta vegada hi ha alguna cosa que em crida molt l'atenció.



Abans de tornar a casa faig una volta al voltant del poble, per tenir-lo controlat. Al camí de tornada no puc parar de pensar amb l'última porta. Què hi deu haver allí dins? Uns felins ulls blaus interrompen totes les milions de possibilitats que m'estaven passant pel cap. Era la noia apropant-se a jo.



-Hola, soc na Júlia - em diu amb un enorme somriure a la cara.



-Hola, jo em dic Guillem.



-Mai t'havia vist per aquí, d'on vens?

- Soc de Salou - dic, intentant no posar-me vermell.



- Vaja. I què fas per aquí?

-He vengut per estar amb la meva tieta, l'Elvira.



-Oh, ja... em sap greu el del teu tiet.-Ja, gràcies.



-Vols que donem una volta pel poble abans que es faci fosc?

-D'acord - dic, sense poder evitar que se'm capgiri l'estómac -.



-Anem fins al riu?

Assenteix i comencem a caminar per un camí de pedra que porta al riu. Pel camí em fix en els avets que han sigut arrabassats de la seva característica neu a la copa per la calor de l'estiu. Continuem en línia recta, el camí pareix no tindre fi, però de sobte s'escolta l'aigua fluint. Durant tot el camí només se senten els ocells cantar. Quan arribem al riu ens parem i ens asseim en una roca.



-Quant de temps estaràs a Sort?- diu la Júlia, trencant el silenci.



-No ho sé, fins que la meva tia estigui millor.



Fa un gest d'aprovació mentre mira el terra. Supòs que no sap que dir, és una situació incòmoda. No se m'acut res a dir, així que dic el primer que em passa pel cap:

-És molt relaxant veure l'aigua del riu córrer

-Sí, tens raó. Saps, el teu tiet sempre venia aquí, quasi cada vegada que venia me'l trobava, assegut a una roca, pensatiu. Aquí i al cim de la muntanya d'aquí darrere. De fet, no sé ben bé si anava al cim, però sempre el veia dirigir-se cap allí.



-Quina muntanya dius?- dic, ple de curiositat.



La Júlia assenyala una muntanya baixeta, just darrere nostre.



-Li deim la muntanya de l'ametller, perquè al cim hi ha un ametller molt gran. És molt estrany trobar-ne per aquesta zona, millor dit, crec que és l'únic que he vist.



-Vaja, i saps perquè hi anava, allí?

-No tinc ni idea la veritat, em sap greu...Faig que no amb el cap. He d'anar allí dalt ara mateix, només deuen faltar dues hores perquè es faci fosc, per tant, he d'aconseguir desempallegar-me de la Júlia.



-Bé, jo crec que és hora de tornar cap a casa, la meva tieta deu estar preocupada, i no vull donar-li un ensurt el primer dia, de moment no

-Faig, buscant fer-la riure.-Tens raó - diu mentre apareix el seu amable somriure.



A poc a poc, deix d'escoltar l'aigua del riu circulant i em trob davant l'església.



-Jo me'n vaig cap a la dreta - li dic.



Ella assenteix i s'acomiada amb un dolç gest. Faig que me'n vaig cap a casa de la tieta, esper que estigui prou lluny per no veurem i tot seguit, don la volta i començ a córrer cap a la muntanya. Pas per devora del riu i començ a pujar. Ensopeg un parell de vegades amb pedres i pals. No estic gaire avesat a córrer.



Quan ja pens que no em queda ni una gota d'alè, davant els meus ulls apareix. Un preciós ametller, carregat de belles flors blanques. És el més gran que mai havia vist. Els meus pensaments s'envolten de satisfacció, l'altura de la muntanya em permet observar cada detall d'aquesta extravagant ciutat. El cant dels ocells s'endinsen en els meus timpans i em fan oblidar el propòsit pel qual he pujat.



La meva atenció es desvia quan els meus ulls visualitzen un petit carboner. El seu color negre atzabeja combinat amb les seves taques grogues fan que destaqui entre la multitud d'ocells. El meu cos es paralitza quan el majestuós ocell es recolza a la meva espatlla, els seus foscos ulls penetren la claredat dels meus, fent que quedi admirant de tal ser. L'ocell comença a volar entre l'abundància d'arbres, perdent-se entre ells. L'únic que se m'acudeix és seguir-lo. No he de caminar gaire quan l'ocell es para. A un parell de metres de l'arbre. Em mira curiós. És com si estigués esperant. M'atrac a ell lentament. Quan estic a menys d'un palm mira el terra, i després a jo, i així repetitivament. De sobte, surt volant. Vull seguir-lo, però sé que m'ha dit alguna cosa, no puc deixar-ho córrer. Em pos just dalt on ell estava, i començ a cavar amb les mans. Les meves ungles negres i colpejades em demanen que pari, però el meu cap no em deixa. Què estic buscant? Continuu cavant una estona. I per fi ho trob. Una petita ampolla de vidre amb un tap de suro i un paper dins; com les de les pel·lícules de pirates. L'obr, i descobresc que no és un paper, és una fulla, però no està feta de paper, és molt estranya. No puc esbrinar el que posa al full, parteixen jeroglífics.



Amb tanta emoció no m'havia fixat que pràcticament és de nit. Agaf el full i deix la botella allí. Començ a córrer, la meva tieta estarà molt espantada. Baix la muntanya, ja estic arribant al riu. Un udol d'un llop fa que em giri. Des de quan hi ha llops per aquí? Bruscament, els meus peus ensopeguen amb una pedra. Perd el control de les meves cames i no puc evitar-ho. De sobte el fred cobreix cada part del meu cos. L'aigua entra per la meva boca i la meva mà aguanta el full, xop.
 
carboner | Inici: Com llàgrimes en la pluja
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]