Així que segueixes aquí. No crec que cap advertència et faci retrocedir ara, així que ja no avisaré més, endavant.

No sé com hauràs arribat fins aquesta història. En el fons és bonic pensar que tots els camins que has agafat durant la teva vida t’han portat fins estar aquí sentat, llegint aquest text, escrit per una veu quasi anònima. Deu ser una cosa del destí, encara que la veritat és que no li tinc massa estima a aquesta paraula. Molta gent pensa que el destí ja està escrit, que és definit desde el primer moment que arribes a la Terra, però jo estic convençuda de que el destí és la conseqüència de cada acte comès per cadascú, i no una història ja premeditada. I és que on estaries si haguessis agafat una altra carrera, haguessis arribat 20 minuts tard a la feina, o s’et hagués averiat el cotxe? Són coses que mai averiguarem. Personalment, hi penso molt en això. I es que vaig arruinar més d’una vida per culpa del destí.

I aquesta és la història que està escrita aquí, la història de com he arruinat no només la meva vida, sinó també la teva i la de qualsevol qui llegeixi això, per salvar-ne quatre. Perquè ho vaig fer? Aquí comença el meu relat.

Jo era una noia creativa, desperta, i amb set de coneixement. M’atreviria a dir que era un bon exemple, espavilada, activa, i d’una família feliç. Com moltes filles, admirava al meu pare. Un gran home, amable, respectuós i amb un somrirure d’orella a orella. Sempre pensaré que el seu somriure era degut a que va aconseguir dedicar-se al que el feia m´es feliç, i era a la seva vocació; el meu pare era astronauta. Tot i que no el veia durant èpoques molt llargues, hi havi aun satèl·lit a l’espai pel que els podiem enviar SMS, i sempre m’initentava descriure com eren les vistes des de la finestra dels diferents coets als que pujava, i tot el que em trobava a faltar.

Jo estava tan orgullosa de l’ofici del meu pare, que sempre que s’acostava el dia d’alguna expedició extraterrestre ens posàvem disfresses d’astronautes, i marxàvem d’expedició pel saló de casa. D’aquí em va venir la vocació de l’astronomia. Vaig tenir la sort d’entrar a una prestigiosa universitat d’Estats Units, i puc dir amb el cap ben alt que actualment treballo a la NASA. No va ser fàcil, però l’orgull de poder dir que he arribat fins a un lloc de feina de tant reconeixement em va motivar durant tots els meus anys d’estudiant.

Recordaré vívidament el 4 de Maig del 2012, en que el meu pare maxava a la Lluna a agafar mostres dels cràters, i analitzar-ne la composició química.

Aquell dia em vaig despedir del meu pare amb l’abraçada més gran que li vaig donar mai, i recordo les paraules que em va dir com si fos ahir: ”Carla, durant totes les nits en que no estigui a casa, mira al cel i demana-li que et dediqui un somriure. Així em faràs saber que el necessites i te’l dedicaré”.

Ho segueixo fent.

Anaven passant els mesos, i el meu pare i jo ens enviavem SMS setmanalment, ja que encara hi havia conneció al satèl·lit espacial des de l’estació on ell estava fent la seva investigació. Tot i que a vegades els missatges arribaven amb uns dies de retard.

Un dia, em va arribar el missatge de que hi havien algunes complicacions a la nau. La part est del motor estava fallant, i la nau començava a perdre oxigen. Tot i que en tenien molta reserva encara, no sabien com parar aquests danys de la nau, però encara s’hi podria estar a la cabina de comandament, per tant, no corrien tan perill. Però jo tenia un mal presentiment. Un presentiment que va empitjorar en questïó de dies.

Cinc dies després, em va arribar un altre SMS. Aquest no va ser com els anteriors, sino que considero que em va canviar la vida. Aquest deia el seguent:

“Carla, l’averia està augmentant. Els dipòsits d’oxigen estàn pels terres i la nau no aguantarà gaire temps. Sé que et farà mal, però crec que no ens en sortirem d’aquesta. Si passa res, recorda’m Siusplau, recorda’m. I et demanaré que, si us plau, denuncïis al cap de la construcció d’aquest coet. Això ha sigut un error massa gran per ser sense voler, i estic segur que té a veure amb el cap. No vull que ningú més hagi de passar per perdre la vida d’aqiesta manera.

Estaré amb tu des de les estrelles.

T’estimo,

Andrew.”

Aquestes van ser les últimes notícies que vaig rebre del meu pare.

Va ser una punyalada al cor, sentia que no era real el que estava passant.

Però la realitat va trucar a la porta.