F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

L'horitzó (maria mariana i ana)
Escola La Salut Sabadell (Sabadell)
Inici: Asfíxia (Chuck Palahnuik)

Si llegeixes això, no et preocupis.

Després d'un parell de pàgines ja no voldràs ser aquí. Així que oblida-ho. Allunya't. Deixa't anar mentre segueixis sencer.

Salva't.

Segur que hi ha alguna cosa millor en la televisió. O, ja que tens tant de temps lliure, potser pots fer un curset nocturn. Fes-te metge. Pots fer alguna cosa útil amb la teva vida. Porta't a tu mateix a sopar. Tenyeix-te el cabell.

No et tornaràs més jove.

Al principi el que s'explica aquí et cabrejarà. Després es tornarà cada vegada pitjor.




Capítol 1:  Capítol I

Si estàs aquí és perquè no has fet cas a les advertencies. Tu mateix, jo t’he avisat. Ara ja no pots empenedir-te, has començat a llegir i ara has de seguir fins al final. Comencem on tot acaba:

Sempre m’ha agradat veure com es posa el sol. Ho fa ell mateix sense l’ajuda de ningú. Assegut aquí, tot sol, em costa distingir on acaba el mar i on comença el cel. Sento com una suau brisa m’acarona la cara, les onades del mar em fan companyia i, al tancar els ulls, puc escoltar la seva senzilla melodía. Desconnecto de tot i em quedo sol amb els meus pensaments. Em trobo perdut i enmig d’aquesta tempesta d’emocions, un munt de records sorgeixen a la meva ment.

Tenia dotze anys, era un nen poc agraciat, no era el noi que les noies miraven, però no m’importava, jo era ben feliç amb els meus còmics i el meu millor amic Guillem. Tots els divendres quedàvem per jugar a bàsquet, m’enrecordo que somiàvem amb arribar a ser professionals algun dia. Alguns caps de setmana es quedava a dormir a casa, pels meus pares ja era un més de la família, un fill més. La meva germana tenia quinze anys i es trobava en l’etapa on tot la molestava, sempre es quedava a dormir a casa d’una amiga seva per no escoltar-nos jugar a videojocs. Els pares la deixàven anar a la seva, però no els hi agradava que sortís tant, volien que estigués més centrada en l’institut. No estàvem molt units. Ella estava centrada en les xarxes socials i sortir de festa i jo, en canvi, preferia quedar-me a casa veient una pel·lícula. Teniem diferències, com tots els germans, però això no canvia el fet de que sempre estàvem disposats a fer el necessari l’un per l’altre. La mare no es barallava molt amb ella, sempre ens anteposava a nosaltres i la nostra felicitat. En comptes de prohibir-nos sortir, ens donava consells. En canvi, el pare era una persona molt més tancada i estricte. Era el que posava traves alhora de fer les coses. Tot i això, ens l’estimàvem molt, sabiem que ho feia pel nostre bé. Així érem nosaltres, independents, però sempre units. Feiem la nostra vida com qualsevol altra família, fins que vaig arribar als catorze, aleshores tot es va començar a torçar. Portava una època on els mals de cap eren constants i cada cop em trobava més cansat. Sortia a jugar bàsquet amb el Guillem i després d’un quart d’hora ja no aguantava més, notava el meu cos debilitat, dient-me que no podia seguir. Van passar uns mesos i jo no vaig voler preocupar als pares, però el Guillem insistia en que els hi havia de dir o bé fer alguna cosa per millorar la situació, no podia seguir empitjorant. Va arribar un moment on vaig decidir que el Guillem tenia raó, era hora de comentar-ho als pares. Al dir’ls-ho no van tenir la reacció que jo esperava, la mare es va limitar a dir que això era degut a la falta de vitamines, uns suplements i en unes setmanes ja em sentiria millor. El pare creia que era degut a l’estrès dels exàmens, els deures, el bàsquet, les noies… i que quan arribessin les vacances ja em podria relaxar. Però no va ser així, l’estiu va arribar i ni el sol ni els suplements vitamínics van poder millorar la situació. Ja no eren mal de caps, era febre i el cansanci havia augmentat tant que se’m feia impossible fins i tot pujar les escales de casa. A més havia perdut molt pes, tot i que jo seguia menjant normal, alguna cosa passava. Els pares es van adonar i va ser quan van veure que la cosa no era una tonteria. Es van amoïnar i finalment van decidir portar-me a l’hospital. Un cop explicada la situació al metge, aquest va decidir fer-me una analítica. Quan va obtenir els resultats ja vam preveure que alguna cosa no anava bé, perquè em vaig haver de sotmetre a diverses proves. No tenia idea del perquè trigaven tant en saber la causa del meu malestar, però si així podía tornar a jugar a bàsquet, m’esperaria el temps necessari. Després de dos llargs mesos de viatges constants a l’hospital, els metges em van diagnosticar una greu malaltia. La leucèmia, és a dir, càncer a la sang.







 
maria mariana i ana | Inici: Asfíxia
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]