F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

L\'EFECTE PAPALLONA (IreNerea )
INS Ribera Baixa (El Prat De Llobregat)
Inici: Asfíxia (Chuck Palahnuik)

Si llegeixes això, no et preocupis.

Després d'un parell de pàgines ja no voldràs ser aquí. Així que oblida-ho. Allunya't. Deixa't anar mentre segueixis sencer.

Salva't.

Segur que hi ha alguna cosa millor en la televisió. O, ja que tens tant de temps lliure, potser pots fer un curset nocturn. Fes-te metge. Pots fer alguna cosa útil amb la teva vida. Porta't a tu mateix a sopar. Tenyeix-te el cabell.

No et tornaràs més jove.

Al principi el que s'explica aquí et cabrejarà. Després es tornarà cada vegada pitjor.




Capítol 1:  Res nou



Després d'això pensaràs que estic boig, igual, pot ser que ho estigui, però hi ha una història darrere de tot. I recorda que no s'ha de jutjar abans de conèixer la veritat. Per molt que hagués volgut canviar les coses haig d'admetre, vaig ser jo.



28 d'agost del 2019



Dante va marxar. Estava massa alterat. Amb llàgrimes als ulls ho vaig fer. En veure aquell mantell d'esquitxades vermelles, em va fer perdre el seny, no vaig poder evitar-ho i vaig sentir un formigueig recorrent el meu cos magolat i replet de ferides, fang, i sang, des dels dits dels peus fins a l'últim pèl de la meva cabellera despentinada. El cap em donava voltes, com si hagués muntat per hores en les tasses giratòries d'una grandiosa fira, a causa, d'aquesta olor putrefacta que provenia del soterrani.



Després d'aquell succés un núvol negre va començar a apoderar-se del meu cos, que al seu torn, em feia cada segon més dèbil i més pesat fins a caure rendit.



15 d'octubre del 2017



Mitjanit. Mamà i papà segueixen en els seus treballs. Una altra vegada sol, No hauria d'estar ja acostumat?, vaig pensar.



A vegades penso que la prioritat dels meus pares és el treball, sona egoista, ho sé, ja que gràcies a ells, tinc totes les comoditats possibles. Però si pogués definir la meva infància en una sola paraula, seria soledat.



Amb la curta edat de quinze anys he hagut de veure'm en situacions complexes. Per sort no sempre he estat sol. Fa un any vaig adoptar al meu gos, Eros, unBichónMaltes amb un pelatge llis i suau com un cotó. Des d'aquell moment vaig saber que mai em tornaria a sentir així, però clar, a vegades està bé relacionar-se amb persones de veritat, i no tenir la necessitat d'explicar-li els meus problemes amorosos al meu gos.



Mamà treballa de neurocirurgiana a l'Hospital Universitari Vall d'Hebron, un dels hospitals amb més prestigi de Barcelona. En canvi, papà és el presentador dePasapalabra, el programa més vist de tota Espanya.



Pensaràs que és divertit, però, en realitat m'ha portat més dificultats de les que m'esperava, sobretot a l'inici de curs. No estic acostumat a anar a instituts públics; així i tot, vaig pensar que seria el millor, ja que de petit vaig haver de canviar-me de col·legi diverses vegades per culpa dels meus pares.



Jo l'única cosa que desitjava era ser normal i tenir molts amics.



Quan vaig començar el curs ningú s'adonava. Els professors a vegades ens feien parlar de les nostres famílies, jo sempre evitava respondre, pensava que si ja em feien la vida impossible, no m'imaginava sabent la veritat. Aquí els nens són bastant cruels perquè quan ets diferent de la resta el menyspreu ve de manera automàtica, així que ho vaig intentar ocultar amb totes les meves forces.



Però un dia, va començar a córrer el rumor que el meu pare era el famós presentador DavidSardà. La seva malícia de sobte es va esfumar, res d'insults en passar pels passadissos, ni riures per fer res. I quan em vaig adonar, era el noi més popular de l'institut. Tot va millorar, de fet, companys, professors em demanaven fotos i vídeos del meu pare fent salutacions. Per vergonya, mai vaig acceptar.



Fins que se'm va venir una grandiosa idea. Des de petit sempre he estat un noi per als negocis, el meu somni era crear una gran empresa i ser fastigosament milionari. Hauré heretat també les seves mateixes metes a la vida? Jo em nego a ser així. Però a vegades l'avarícia s'apodera de mi i simplement no puc parar.



24 de novembre del 2017



Quinze euros la foto i vint el vídeo, li vaig respondre.



Què decideixes?, li vaig preguntar.



Mai vaig imaginar que m'aniria tan bé aquest negoci. Estic guanyant una gran suma de diners en poc més d'un mes, el meu pare està guanyant més i més fama. Per molt que no m'agradi aliar-me amb ell, els negocis són negocis.



Què faré amb tots aquests diners?, vaig preguntar-me.



Sincerament, res, a veure, està bé guanyar diners, per què, a qui no li agrada veure milions de zeros en el seu compte? Però clar, no tinc a ningú amb qui gastar-ho i passar-m'ho bé, com de costum.



Estic fart d'escoltar persones amb parella o amistats que han estat allà tota la seva vida, com un germà d'una altra sang, separats en néixer, com si estiguessin units per un fil vermell i resistent que es retorça, s'embulla i és nua, però mai es trenca, els envejo. Faria el que fos per tenir una cosa així amb algú, qualsevol cosa.



19 de febrer del 2018



Dilluns al matí, em preparo per a anar a l'institut com cada dia amb desgana, els odio.



Queden cinc minuts per a arribar al meu destí.



Em trobo assegut en el còmode i embuatat seient posterior d'un Tesla Model S, un dels cotxes de papà. Mentre el xofer condueix, l'única cosa que faig és observar per la fosca finestreta. Mirava a la resta de gent caminar, córrer, fins que els meus ulls es van parar en un sol punt, una parella jove d'uns vint-i-pocs anys sortint d'un portalcarregatsamb unes quantes maletes.



Em va fer pensar en la quantitat de temps que havia passat des que vaig viatjar per última vegada. Itàlia, li tinc bastant afecte a la meva família materna i tinc molt bons records amb ells. Van estar pendents de mi, quan passava els estius allí, quan era nen. Jo i els meus cosins jugàvem dia sí, dia també a tota mena de jocs. Quan tornava a Espanya, em passava el que quedava d'any pensant en la quantitat de coses que faríem junts, si no estiguéssim a milers de quilòmetres.



Pots deixar-me aquí, li vaig indicar.



No deuriaCarlo, saps que em puc ficar en problemes. El teu pare sempre m'ha deixat en clar que haig de deixar-te a la porta principal ni un centímetre cap endavant ni un centímetre cap endarrere, em va respondre.



No es té perquè assabentar, tu tranquil, li vaig respondre amb esperança que em fes cas.



Bé, però només per aquesta vegada, em va afirmar.



Clar, moltes gràcies, Martí. Fins ara.



Que vagi béCarlo, arriba aviat a casa, em va dir.



Després de sortir del cotxe, per fi vaig poder accedir a aquest meravellós lloc, o almenys això pensava i pot ser que ara també, no estic segur.



El que jo no sabia era l'immens efecte papallona que es produiria un temps després. Un fet tan simple com haver-me baixat del cotxe uns quilòmetres abans, em canviaria la vida eternament.
 
IreNerea | Inici: Asfíxia
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]