F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

En els teus ulls veig... (Искра)
INS Lauro de les Franqueses (Les Franqueses Del Vallès)
Inici: Asfíxia (Chuck Palahnuik)
Capítol 2:  Capítol 2 - La tenda

<div style="\&quot;text-align:" justify;\"=""> Alexander

Anava de camí a la botiga quan em vaig trobar amb l'Emília, qui de manera molt amena, però una mica tímida, se'm va acostar i em va saludar amb el seu bell somriure de sempre i em va preguntar cap a on em dirigia amb clares intencions d'entaular una conversa d'almenys una frase. I no sé per què, tanmateix aquesta vegada no vaig voler evitar-la o evadir-la i li vaig seguir la conversa.



—Hola, què tal Alexander? A on vas?

—A un lloc a on no vull anar, així i tot, aparentment he de fer-ho.



—Sona... divertit?

—Jo no ho diria així, però com vulguis.



—I on queda aquest lloc aparentment gens divertit?

—Prop del centre, suposo. Mai hi he anat.



I així seguim una estona, parlant de coses sense sentit fins que ens separem perquè ella va arribar al seu destí. Una vegada que se'n va anar, vaig notar que quan estava parlant amb l'Emília vaig sentir que el buit que tinc per dins, estava una mica més ple, com si el fet d'estar al seu costat i passar temps amb ella li donés un sentit a la meva vida, encara que realment no sabia com expressar-ho perquè era una sensació nova. Així se sent la felicitat, tenir amics, l'amor?, vaig pensar mentre arribava a la direcció que em va donar el meu cosí uns dies abans.



En entrar em vaig adonar que era una botiga de còmics i coses otakus que imagino que els agradaria a la majoria de joves de la meva edat, però a mi sincerament, res em cridava l'atenció. El meu cosí Joan em va saludar amb la mà des del fons de la botiga i em va fer senyals perquè m'endinsés fins on ell estava. Quan més el veia més notava que des de l'última vegada que ens vam veure, el meu cosí havia canviat bastant. No sé si va ser la pubertat o el fet que feia més de cinc anys de no veure'ns, però em va sorprendre una mica el canvi que va tenir. Ell és un noi bastant alt, prim tanmateix atlètic, cabells llargs i ben cuidats i amb faccions del típic trencacors. El meu cosí no em cau malament, de fet realment ni m'importa la seva existència, això no obstant, és constant el seu esment per part de la meva mare amb comparacions del tipus "perquè no ets com ell, ell ja té treball, i responsabilitats" i blah blah blah, que són un veritable fàstic. Mentre el meu cosí em mostrava tota la botiga i em feia preguntes per a saber si tindria un bon acompliment a la feina, jo no parava de pensar en la sensació que em va deixar passar l'estona amb l'Emília, el seu somriure en veure'm, els seus ulls veient-me directament buscant alguna aprovació als seus comentaris. No ho sé, vull preguntar-li a algú què significa el que sigui que està creixent dins de mi, però no tinc a qui.



Finalment, el meu cosí culmina la seva explicació i em diu el meu horari i que començaré el dilluns. Jo només ho escolto i marxo cap a casa quan puc.







Emília



Alexander sempre em va semblar un noi molt curiós. Ens coneixem des de primària, però literalment mai parlem. No sé si és perquè m'evita o perquè no parla amb ningú. Tanmateix, em va semblar estrany que el dia que me'l vaig trobar de camí cap a casa de la Laura, la meva millor amiga, es veia bastant més conversador, com si el fet de no estar envoltats per altres persones l'alliberés i voldria deixar anar tot això que es veu que guarda, així i tot, no ho fa per qui sap quina raó. Malgrat que la nostra conversa va ser bastant trivial, en cap moment es va sentir incòmoda per a mi i espero que per a ell també.



En arribar a la casa de la Laura, la seva mare em va rebre com sempre, preguntant com estava i com es trobava la meva família i altres coses de cortesia. Jo només em limitava a respondre el bàsic i a somriure amb amabilitat. Em vaig dirigir a l’habitació de la Laura i la vaig veure, allí, asseguda davant del seu portàtil, veient mems com de costum. Em vaig asseure al seu costat i vaig dir:



—Quina novetat, Laulau veient mems!— ella va riure amb sarcasme i em va donar un copet al front.—Aix, boja! Vine, deixa això i fem els deures.



Ens vam disposar a fer-los, però jo només podia pensar en l'estona que vaig passar amb Alexander i sembla que la Laura va notar la meva distracció perquè de seguida va comentar.



—Mili, estàs bé? Et noto una mica... pensativa.



—Clar que sí. Per què ho dius?

—No ho sé. Només sembla que estiguessis en un altre planeta. Et va passar alguna cosa?

—No realment. Només és que em vaig trobar amb Alexander de camí per aquí i hem conversat bastant a gust.



—Qui?

—Alexander. El noi callat que mai parla amb ningú amb mirada melancòlica.



—Aaah, si, ja sé qui és, el softboy, com li diuen tots.



—Saps que no m'agrada anomenar-ho així.



—Sí, sí, sí. Com diguis. —Diu mentre volteja els ulls en senyal de fàstic.—I perquè penses tant en ell?

—No sé, es veia diferent, fins i tot amigable diria jo.



—Amigable, el softboy? No et crec.—Entre tanca els ulls amb una expressió de sospita i em mira fixament.—No serà més aviat que t'agrada?



Jo m'enrojolo totalment sense saber el per què i ella només fa una rialleta i comença a fer-me preguntes les quals no vull respondre, per la qual cosa recullo les meves coses i poso una excusa per a sortir el més ràpid d'allí.

 
Искра | Inici: Asfíxia
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]