F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Aire (Aina i Marina)
IES ENRIC SOLER I GODES (Benifaió)
Inici: Asfíxia (Chuck Palahnuik)

Si llegeixes això, no et preocupis.

Després d'un parell de pàgines ja no voldràs ser aquí. Així que oblida-ho. Allunya't. Deixa't anar mentre segueixis sencer.

Salva't.

Segur que hi ha alguna cosa millor en la televisió. O, ja que tens tant de temps lliure, potser pots fer un curset nocturn. Fes-te metge. Pots fer alguna cosa útil amb la teva vida. Porta't a tu mateix a sopar. Tenyeix-te el cabell.

No et tornaràs més jove.

Al principi el que s'explica aquí et cabrejarà. Després es tornarà cada vegada pitjor.




Capítol 1:  I

Agafe les claus i isc de l’apartament. Sent plorar el gos del veí de dalt. Fa dies que no para de gemecar. Aquest pis se’m queda menut, se’m cau a sobre. Necessite aire. Tinc clar que no solventarà els meus problemes, però estic segura que ajudarà.



Almenys un poc.



Porta sent així des de fa dos anys, quan vaig decidir llogar els 40 metres quadrats que encara em fan de vivenda. No et pots imaginar el que m’està afectant, no és de veres? De segur creus que estic exagerant. Després d’un passeig de mitja hora torne cap a casa. Són les huit i set del matí quan encenc l’ordinador. Hora de treballar.



Set persones interessades en la del centre. La cosa va bé. Els escric per correu i els informe de l’avanç que han d’ingressar abans de visitar la casa. Cinc ho rebutgen, tres ho accepten. Han caigut fàcilment, no creus? Ho sé, ho sé, he d’anar amb compte…però tranquil que està tot controlat.Em mossegue les ungles mentre espere que dipositen els diners. Estic tan desesperada que sense adonar-me’n m’hi he fet sang. Merda, sempre igual. Aquesta mania la tinc des que era petita, potser mai me’n lliure. Gotes d’un roig viu quasi fluorescent cauen sobre el teclat. Era tan roja la sang? Quan torne del bany els tres incauts ja han fet l’ingrés. No puc evitar soltar un crit d’alegria. Cada vegada estic més necessitada i les ganes no paren d’augmentar. Necesite aire, m’ofegue.



Aquest treball, aquest pis, aquesta vida m’ofega.



Faig recompte dels diners, 1000 euros en total. Tanque l’ordinador, em pose la jaqueta de pell del meu avi, l’home que em va criar, i isc al carrer. Em tremolen les mans pel fred i els ulls em van bojos buscant entre el carrerons. On estan? On estan? Finalment els trobe en un carreró dels afores de la ciutat, a prop de la via del tren. Ho fem silenciosament, ningú no s’adona del nostre petit intercanvi.



Torne al pis amb tres-cents euros menys. Em tanque al lavabo i comence a inhalar aquell aire que em manté viva. Entra per les meues fosses nasals, aliviant el pes que em pressionava el pit. Somric francament, he arribat al punt en què açò és l'única cosa en el món que em proporciona un mínim benestar.



Ara ho veig tot més clar. Els sons són més nítids, els meus moviments, més precisos. Inspire, i l’oxigen m’arriba al seté txakra. Entre a la meua habitació i m’estire en el llit ple de bonys. Ara tot m’és igual. Em relaxe, concentrada en la meua respiració, i m’abandone per fi en els braços de Morfeu.



Són les dotze del migdia quan em desperten uns colps forts a la porta de l’apartament. M’incorpore i gemeque de dolor. M’he adormit sobre el matalàs ronyós i l’esquena m’està matant. A hores d’ara els meus clients deuen estar buscant la casa com a bojos, somric per a mi mateixa. Aleshores, qui deu ser? Aguaite pel pany de la porta. Tres paios alts i musculats amb cara de voler matar algú peguen colps a la meua porta des del replà.



No, no, no, no, no, no, no, no, NO, NO, NO, NO, NO, NO, NO, NO, NO, NO, NO, NO!



Són ells, m’estan buscant. Córrec cap a la bossa que duia ahir a la nit. Busque i rebusque, però no hi queda res. M’ho vaig gastar tot. No tinc res per a donar-los i això els cabrejarà. Engul saliva, els colps a la porta, cada vegada més violents, no paren. Em dirigisc a la meua habitació i fique la mà baix del matalàs. Allí amagada m’espera la pistola que em regalà el meu avi quan en vaig fer dotze. Segons ell, acabava de convertir-me en una dona, però jo crec que això va ser abans. Potser als huit, quan el meu avi em va demanar que disparara a aquell malparit. Òbric la porta i, abans que puguen pronunciar paraula, els tres cauen morts a terra. Arrastre els cossos cap a l’interior de l’apartament.



QUE ESTÀ TOT CONTROLAT, HE DIT! He fet açò moltes vegades. L’avi i jo hem fet açò moltes vegades.

 
Aina i Marina | Inici: Asfíxia
 
Comentaris :
Begoña 19 maig 2022
Intrigada per saber què passa en el segon capítol.
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]