F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Confidencial (MariaJuan)
IES Matarraña (Vall-de-roures)
Inici: Com llàgrimes en la pluja (Jordi Sierra i Fabra)

Capítol 1 – LA TOMBA

La tomba tornava a estar plena.

Gairebé semblava mentida.

Flors, ampolles de tot tipus, però preferentment de cervesa, a mig consumir, fotografies, polseres i collarets fets a mà, joguines com ara ossos de peluix o petites naus espacials de Star Trek i Star Wars, pòsters, còmics...

Cada setmana passava el mateix, i cada setmana la Grace al·lucinava.

No tant pel fanatisme o la devoció dels fans, sinó per la mena d'objectes que deixaven a la tomba. Per exemple ell ja no prenia alcohol. Per exemple, ell no havia dut mai polseres ni collarets. Per exemple, allò dels ossos de peluix, que havia estat una invenció o una d'aquelles frases típiques de l'estil: "A la meva filla li agraden els ossos de peluix." Quan un famós deia alguna cosa com aquella, per als seguidors era com un manament.

I això que ell mai havia estat famós.

Almenys en vida.

La Grace va començar a recollir-ho tot.

Duia una bossa per a les ampolles, sempre mig buides, i una altra per a la resta d'objectes. Les ampolles i les llaunes, primer les buidava en un costat de la tomba. Era la feina més lenta i pesada. Amb la part dura acabada, arribava la fàcil. Recollia els regals, però sense agror ni violència. De fet, ho feia amb cura. Si més no, respectava el fervor de les persones que havien viatjat fins allà, tan lluny segurament de casa seva, per retre el darrer tribut a l'heroi caigut, a la llegenda.

Perquè ara sí que era això: una llegenda.




Capítol 1:  Carta Certificada

Al acabar amb aquella tomba es va dirigir a la del costat, la Grace no es dedicava a això, pero li agradava cuidar les tombes de les persones més importants de la seva vida. Aquesta segona, estava plena de flors, més concretament girasols, a ell sempre li havien agradat tant. Deia que li recordaven al seu estimat, que ara descansava a una tomba al costat d’ell, perquè encara que no era el centre del món, era capaç d'acaparar l'atenció de tots amb els que estava i fer-los girar al seu voltant, submergits en somriures sincers.



La Grace esperava algun dia trobar a algú que l’estiamara tant com ells dos s’estimaven l’un a l’altre.




28 anys abans



Louis es va despertar pel so del timbre de casa, no hi havia paraules per describir lo molt que odiava aquella sensació, però a dures penes va sortir del llit i va anar a obrir la porta. Darrere d'ella estava el carter, Liam, Harry i ell es portaven molt bé amb tots els veïns d’aquell petit poble de Cheshire, i aquell noi alt de cabell castany, ulls marrons i somriure contagiós no era l’excepció.



-Hola Louis!- va saludar alegrement Liam.



-Hey Liam, què tens avui per nosaltres?- va preguntar el més baix dels dos.



-Donç mira tinc aquí una carta certificada a nom teu que porta el segell de l’ Estat i m’han dit que porta bastanta presa. Oh i també tinc un paquet a nom de Harry, són els llibres que em va contar l’altre dia - Liam va estendre els braços i li va donar al d'ulls blaus les dos coses.



Acte seguit li va passar el rebut juntament amb un bolígraf per firmar-lo, i es va posar a recollir les altres cartes que havia hagut de treure per poder entregar el correu als seus amics.



-Escolta Liam, vols passar a pendre te si ja has acabat el teu torn? Anava a preparar-ne per Harry i per mi, ja sas que té el somni pesat i això l’activa .



-Oh moltes gràcies Louis però no puc, encara em queda molt treball per fer, un altre dia serà -va declinar amablement el carter.



-Tranquil home, ja ens veurem el cap de setmana.



-Adéu Louis, tingues un bon dia, i saluda a Harry de part meva- es va despedir el d’ulls marrons.



-Adéu Liam, igualment- va dir abans de tancar la porta i tornar a la sala d’estar de la nova casa que compartia amb la seva parella des de feia temps.



Va deixar el paquet i la carta a sobre de la taula i va pujar les escales per anar a despertar-lo. Es van conèixer quan Louis tenia 18 i Harry 16, poc temps després es mudar junts, cosa que sol va ser possible perquè les seves mares van ser amigues a la infància i estimaven massa als seus fills com per a dir que no. Ara, en 23 i 21, continuaven vivint junts.



-Harry han arribat els teus llibres -va dir en entrar a l’habitació.



-Mpf, cinc minuts més - va murmurar mig adormit el noi alt, de pèl arrissat color xocolata, ulls verds, clotets i espatlles desmesuradament amples.



Louis es va arrimar al llit i després de deu minuts d’intents de fer-lo sortir del llit un dissabte que no tenia que treballar, els dos estaven esmorzant pizza freda amb te a la taula de la cuina.



El d‘ulls baus, va parlar després d’una estona en silenci -crec firmement que la pizza freda mereix més reconeixement- tenia els llavis tacats amb lo que eren les restes del sopar del dia anterior, i el seu nuvi Harry no va poder evitar somriure davant d’aquella imatge.



-És aquesta la teva manera sutil de suggerir fer un divendres de pel·lícula tots els dies per després esmorzar les sobres de pizza al dia següent?- va inquirir el més alt arquejant una cella però somrient al mateix temps.



La resposta del més baix va arribar en forma d’una riallada forta. Acte seguit van deixar la blanca i moderna cuina de la casa d’un sol pis amb tres habitacions, tres banys, sala d’estar unida al menjador, soterrani i pati que van comprar feia uns mesos, per anar a la sala.



Una vegada allí, van obrir el correu, Harry es va emocionar per els llibres que li havia enviat l’editorial on feia pràctiques. Louis va obrir cuidadosament la carta certificada que havia rebut. Es va estranyar perquè hi havia dos remitents: un era l’Hospital Central de Londres i l’altre era la Clínica Privada Altius, una de les més prestigioses d'Inglaterra.



Va començar a llegir-la atentament i a cada paraula que avançava no podia evitar quedar més i més atònit . No esperava per res una cosa com aquella, mai ho hauria imaginat.



Al quedar-se tan callat de repent, Harry el va mirar inquisitivament, i ell, com a resposta, li va estendre la carta per que ell mateix la llexís. Harry la va agafar i va començar a llegir-la a un ritme ràpid degut a la curiosotat de per què Louis s’havia quedat tan parat al llegir-la.





Estimat senyor Thompson.





Li escribim aquesta carta per informar-lo de que es requerirà de la seva presència aquesta mateixa tarde del 13 de setembre al Centre de Medicina Privat Altius per fer-li uns anàlisis urgents per un del nostres estudis amb colaboració de l’Hospital Central de Londres que més està prosperant últimament.



Li demanem disculpes d’antemà per avisar-lo en tanta poca antelació, però vosté és la persona més propera al nostre centre amb les característiques necessàries per la nostra investigació, per lo que ha sigut seleccionat com el primer individu d’aportació de mostres per la mateixa.



Però no s’asusti, tot és completament segur, tan sols seran unes mostres de sang per analitzar-les. Traballem amb els millors professionals per garantir la seva seguretat i la dels pròxims possibles candidats.



No podem contar-li per escrit en què consisteix exactament, quan ja estigue al centre li explicarem tot amb detall. Per ara sol li podem dir que té relació amb el seu grup sanguini, AB-, i amb certes reaccions químiques que realitzen els seus glòbuls blancs.



Esperem que entengui la importància d’aquest assumpte i asisteixi a la cita. I ens disculpem una altra vegada per la poca antelació de l‘avis. Però vostè pot ser la peça clau per estar més prop de trovar la cura a les enfermetats que més persones maten a l’any.



Adjuntem la direcció del nostre centre: 2LD, North, 10 Watergate St, Chester CH1 2LD, Regne Unit. Segona planta, passadís de l’esquerra.



No li conti a ningú sobre aquest assumpte i li demanem que cremi la carta després de llegir-la o que ens la porti aquesta tarde, com vostè prefereixi, però sota cap concepte rebel·li aquesta informació. La discreció és molt important.



Gràcies per la seva comprensió, esperem la seva presència.







Atentament, Scooter Cowell, director de la Clínica Privada Altius.






***


Al cotxe de camí a Altius Louis no parava de moure el peu, que portava cobert per unes Vans negres, mentre amagava les seves mans als punys de la dessuadora i es mossegava el llavi amb nerviosisme.



Harry, des del seient del conductor li va agarrar la mà esquerra, apretant-la ligerament i li va dedicar un petit somriure de llavis tancats, en un intent de reconfortar-lo.



-Molt nerviós?- va preguntar el més alt amb un to una mica preocupat.



-Molt? La paraula molt és queda curta per com estic jo ara. És què saps la pressió que sento en aquests moments? Ni quan estava d’examens finals! I estic més que segur que això no és bo per la salut, perquè, tens idea de com em va el cor? Més ràpid que quan es va parar l’ascensor de la casa dels teus pares o que quan em vau fer pujar a aquella muntanya russa de nom impronunciable quan estavem visitant la meva avia! Encara no sé com em vau convèncer per pujar-hi, està clar que vau conspirar en contra meva. Hauria hagut de saber que aquells somriures que tos dirigíeu abans de proposar el plan no tramaven res bo. Però m’estic desviant del tema! La cosa és que hagueren pogut triar alguna altra persona per que li donés un atac d’algo per els nervis, soc massa jove per a morir! M’és igual que sol un 5% de la població sigue AB negatiu!- Louis va agarrar aire profundamet després de soltar tot allò i Harry va fer l’intent de parlar, però Louis el va interrumpir inclús abans d'acabar d’obrir la boca. -I no estic sent dramàtic! Tan sols li dono el dramatisme necessari a l’assumpte- va finalitzar el d’ulls blaus.



-No he dit que sigues dramàtic Lou- va dir Harry amb un somriure sincer i una petita riallada.



-Per si de cas.



Harry va acabar posant música la resta del viatge mentre debatia amb un Louis més calmat per què la carta tenia dos remitents. No van arribar a cap conclusió.



***


Un quart d’hora després, estaven a les portes d’Altius. L’edifici tenia cinc o sis plantes, era tot blanc, excepte per lo nom del lloc escrit al mig. Hi havia files de cinc finestres per costat, la part del mig era més baixa.



Havien deixat la carta a casa amb la intenció de cremar-la o desfer-se d’ella d’alguna manera després.



Es van donar les mans i es van dirigir una última mirada abans d’entrar a l’edifici. Dins els esperava el Doctor Scooter Cowell, l’home que havia escrit la carta que li havia arribat aquell matí. Es va presentar i els va conduir al seu despatx per explicar-los més a fons lo que havia sigut esmentat a la carta.



Louis no va prestar atenció mentre el Doctor els explicava coses d’ell mateix, tan sols fingia que escoltava el que aquell home deia.



Va començar a atendre de veritat quan el Dr. Cowell va començar a parlar sobre l’estudi, en que consistia i el que havien descobert.



-Fa uns mesos ens va arribar des dels Estats Units unes notícies impactants: a una pacient amb sang AB- li van injectar per accident sang positiva i com ja n’havia rebut abans, se suposa que tindria que estar morta. Per si no ho sabeu, les persones amb sang positiva tenen uns antigens que la gent negativa no. Si li injectes una vegada sang positiva a algú negatiu no passa res, però la segona, lo cos ja coneix la substància, llavors l’ataca, i la persona mor. Però els glòbuls blans de la noia van alliberar una substància que desconeixem, creant antigens temporals instantanis. Creem que aquella substància pot fer que les cèl·lules no morissin, i evitar que enfermetats com l’Alzehimer o el Càncer terminal matessin tanta gent.



El despatx es va sumergir en un estrany silenci, però mitja hora plena de preguntes rebuscades i respostes massa tècniques per una persona corrent després, Louis estava a una sala apartada mentre li feien anàlisis i Harry estava esperant al passadís.



Va ser llavors que un home amb gavardina va passar davant d’ell, i amb la pressa, li va caure una mena d’expedient amb les lletres CONFIDENCIAL escrites en roig al mig.



Dominat per la curiositat Harry va obrir-lo, el primer que hi havia era un paper que semblava una carta. Va saltar-se l’inici, però fins i tot havent llegit sol una frase, hauria preferit no haver llegit res en absolut.



Tot va d’acord al pla, de veritat creuen el dels glòbuls, ets un geni, en uns mesos tindrem tots els subjectes necessaris i podrem començar a jugar.



De sobte va sentir una punxada al braç i en pocs segons tot es va tornar negre.



L’últim que va sentir va ser a algú dient “lligueu-lo a una cadira, tindrem una petita xerrada”.

 
MariaJuan | Inici: Com llàgrimes en la pluja
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]