F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

en procés (naima)
INS Lauro de les Franqueses (Les Franqueses Del Vallès)
Inici: La memòria de l’arbre (Tina Vallès)
«Em puc posar content?». No sap per què, el Jan intueix que no és tan bona notícia que ara siguin cinc a casa. Els avis Joan i Caterina han deixat Vilaverd i s’han instal·lat amb ells al pis del barri de Sant Antoni, a Barcelona. I aquest canvi alterarà el dia a dia a casa, on les paraules i els silencis prendran nous significats. Però el Jan i el Joan tenen el seu món, ple de passejades, arbres i lletres amb més significat del que sembla. Mentre els adults fan el possible perquè tot vagi com sempre, el Jan es fixa en els detalls del seu voltant i els va ajuntant per entendre què passa. Les converses entre avi i nét, amb preguntes sense resposta i respostes sense pregunta, construeixen un mosaic d’escenes per on avança la relació entre tots dos, i la història d’un desmaien serà el fil conductor.


Capítol 1:  En Jan

Només veure des del pis de dalt, entre les barres de fusta de les escales, que els avis entraven a casa d’en Jan amb tantes maletes, petits mobles, antiguitats… Ell va començar a fer-se preguntes de què estava passant en aquell instant: per què estaven allà, perquè duien les coses de la casa de Vilaverd, etc. En Jan tenia ganes d’espiar, tanmateix, no va ser gaire discret, i en començar a mirar de biaix, el van enxampar tot d’una.



—Què hi fas aquí? —Va exclamar la seva mare.



—No vens a saludar, Jan? —Em va dir l’àvia Caterina.



Tot just quan el noi va sentir la veu de la mare, va fugir cap a la seva habitació, al pis de dalt. Li va fer vergonya donar la cara. El jove es va estirar al llit amb el mòbil per parlar per WhatsApp amb el seu millor amic. Es diu Gerard i té la mateixa edat que ell. Es van conèixer un estiu a Lleida, a un alberg que els van apuntar els pares. Van allotjar-se allà durant dues setmanes i en aquest transcurs de temps van fer-se molt amics fins que en Jan va descobrir que en Gerard era del mateix barri que el seu.



El noi va començar a explicar-li el que acabava de passar i la situació en la qual es trobava. L’amic va quedar bocabadat i tot seguit va suggerir-li que anés a preguntar què estava passant, així que en Jan es va animar a fer-ho. Va caminar a poc a poc cap al menjador, mentre pensava el que podia preguntar. En aquell moment, els pares d’en Jan estaven parlant amb els avis. Va sentir a dir que als avis els hi havien fet fora de casa. Els havien desnonat. Es va quedar molt sorprès. Tot i això, es va voler apropar per saludar, cosa que no volia fer, i enquestar als avis i als pares el que estava passant en aquell.

—Hola —va dir en Jan avergonyit.



—Hola, fill. Com és que quan t’he parlat has marxat corrent?

—Perdó, no t'havia escoltat.



—Hola! Que alt estàs, no? I cada cop més guapo! —Em va articular l’àvia.



—Hola net, què tal estàs? L’àvia i jo t’hem trobat molt a faltar. Ara ens podrem veure cada dia! Cada cop que et veig estàs més guapo, nen! —va exclamar l’avi Joan amb una rialleta.



—Per què esteu aquí? —va preguntar el noi.



L’àvia Caterina va explicar breument que s’allotjarien un temps a casa de la família d’en Jan fins que aconseguissin una casa per mudar-se. L’únic que no va dir va ser allò del desnonament, encara així en Jan va preferir donar-se un punt a la llengua i no dir absolutament res.



La família va dinar tranquil·lament. Els avis i els pares parlaven de les seves coses i la veritat és que l’adolescent no va estar gaire al cas. Els avis anaven preguntant al seu net sobre els estudis i la seva vida social i ell molt vergonyós responia amb veu fluixa i sense voler contestar. El nano tenia moltes ganes que aquell dinar s'acabés. Així doncs, un cop acabades les postres, en Jan va marxar cap a la seva habitació per jugar a la videoconsola, la nova PS5 que havia guanyat en un concurs d'escriptura.

Un instant més tard, la mare li va proposar d’anar a fer un volt tots dos sols. Ell va acceptar la seva proposta, ja que portava tot el cap de setmana sense sortir de casa i li venia de gust sortir una estona.

La tarda anava passant i el Jan tenia pensat parlar amb la seva mare sobre el tema de viure cinc persones a casa. En Jan no sabia com començar la conversa.

—Mare, m’agradaria parlar amb tu d’un tema en particular.

—Digues fill, ja saps que sempre pots comptar amb mi per explicar-me el que vulguis i el que necessitis. —Va dir la mare.



—Doncs et volia dir que no em sembla gaire bé que els avis vinguin a viure un temps amb nosaltres, no em preguntis per què, però no em sembla bé. Una cosa és veure'ls de tant en tant i una altra és veure'ls cada dia. Ja saps que m’agrada estar amb els avis, però arriba un moment que m’atabalen perquè jo faig les coses d’una manera i ells d’una altra.



—Tot anirà bé fill. El pare i jo farem el possible perquè estiguem bé, sí?

—D'acord mare.



Quan la mare i el fill van entrar per la porta de casa se'n van dirigir cap a la cuina i es van adonar que l’àvia Caterina ja havia fet el sopar. A la taula ja estaven posats els plats amb l’escudella i la carn d’olla.



Cada cap de setmana en Jan sap que cada matí s’ha de llevar d’hora i anar a comprar el pa per esmorzar. Així doncs, en Jan es va vestir i es va dirigir a comprar el pa al forn de davant de casa seva. En tornar a casa de comprar, es va creuar amb el Gerard. Es van quedar una estona parlant.

— Hola, com estàs “tio”? —Va preguntar l’amic.



— Normal, podríem dir que ni bé ni malament. I tu?

— Bé. Com va la cosa amb els teus avis?

— Sincerament, no ho sé. No m’agrada gaire la idea que vinguessin, però hauré de fastiguejar-me. Espero que tot torni a la normalitat

— Molta sort, nano. Ens veiem demà a l’institut.



— Vinga, fins demà.



Quan en Jan va arribar a casa, tothom ja estava despert i amb ganes d’esmorzar. En acabar, el nen va pujar a la seva habitació, es va tancar durant tot el dia excepte a les hores de menjar i es va passar tot el dia de diumenge fent deures i estudiant pels exàmens de final de curs. Hores més tard, al vespre, ja s’havia cansat d’estar amagant-se, per tant, el nano va baixar a sopar i un cop sopat va marxar per posar-se el pijama i anar a descansar després de tot el cap de setmana que havia passat. Llavors va deixar el mòbil a la tauleta de nit, i tot seguit es va posar a pensar en coses seves, i a la lleugera s’adormia a poc a poc.



Entre setmana com que en Jan no tenia res a fer, respecte a les extraescolars, es tancava a la seva habitació i buscava alguna manera de passar el temps. No era un nen amb imaginació i sent així només li va venir al cap seure a l’escriptori i pensar. Al cap d’una estona, va començar a rumiar sobre el que podia fer perquè tot fos com abans i per solucionar-ho. Al llarg de la setmana, va començar a tenir un comportament molt diferent del que tenia habitualment. La veritat és que en Jan era un molt bon nen, amb respecte i educació, però en aquell transcurs de temps la cosa va començar a canviar.


 
naima | Inici: La memòria de l’arbre
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]