F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

L'avi Joan (pepa)
Col·legi Canigó (Barcelona)
Inici: La memòria de l’arbre (Tina Vallès)
«Em puc posar content?». No sap per què, el Jan intueix que no és tan bona notícia que ara siguin cinc a casa. Els avis Joan i Caterina han deixat Vilaverd i s’han instal·lat amb ells al pis del barri de Sant Antoni, a Barcelona. I aquest canvi alterarà el dia a dia a casa, on les paraules i els silencis prendran nous significats. Però el Jan i el Joan tenen el seu món, ple de passejades, arbres i lletres amb més significat del que sembla. Mentre els adults fan el possible perquè tot vagi com sempre, el Jan es fixa en els detalls del seu voltant i els va ajuntant per entendre què passa. Les converses entre avi i nét, amb preguntes sense resposta i respostes sense pregunta, construeixen un mosaic d’escenes per on avança la relació entre tots dos, i la història d’un desmaien serà el fil conductor.


Capítol 1:  Els passejos

«Em puc posar content?». No sap per què, el Jan intueix que no és tan bona notícia que ara siguin cinc a casa. Els avis Joan i Caterina han deixat Vilaverd i s’han instal·lat amb ells al pis del barri de Sant Antoni, a Barcelona. I aquest canvi alterarà el dia a dia a casa, on les paraules i els silencis prendran nous significats. Però el Jan i el Joan tenen el seu món, ple de passejades, arbres i lletres amb més significat del que sembla. Mentre els adults fan el possible perquè tot vagi com sempre, el Jan es fixa en els detalls del seu voltant i els va ajuntant per entendre què passa. Les converses entre avi i nét, amb preguntes sense resposta i respostes sense pregunta, construeixen un mosaic d’escenes per on avança la relació entre tots dos, i la història d’un desmaien serà el fil conductor.

Eren els últims dies d’estiu, tocant el setembre. Després d’haver estat a Vilaverd a casa dels avis i amb els amics del poble, el Jan estava avorrit. A casa feia molta calor i no hi havia gaire espai. Amb l’arribada dels avis el Jan dormia al sofà perquè així els avis podien dormir a la seva habitació. Al principi, li va costar però, a mida que passava el temps va començar-li a agradar.

L'àvia Caterina ajudava a la mare a fer el menjar i rentar els plats. Deia molt sovint que moure’s li anava bé. Aquelles persones a les que s’ho feien tot es quedaven com una pansa a la butaca sense fer res. Ella, almenys, tenia alguna distracció i, a més a més, li ajudava a no perdre mobilitat. L’avi, en canvi, llegia el diari i fumaba pipa. De tant en tant, es posava la televisió. Malgrat tot, no hi havia res del seu gust i preferia fer un passeig pel barri. Al Jan li agradava acompanyar-lo, sobretot, perquè no tenia res a fer i perquè es sentia gran fent-li de guia.

Per en Jan no era gens difícil imitar a les persones grans. Vivia amb adults a casa i era una persona molt observadora. Al Joan li feia molta gràcia veure com el seu nét intentava fer preguntes interessants i volia sapiguer què esbrinava en el seu cap.

El primer passeig que van fer va ser fins a Plaça Catalunya, que estava prop de casa seva. Van seure en un banc de la plaça i van contemplar com els coloms menjaven les molles del terra. De sobte, l’avi Joan va rebre una pregunta inesperada del Jan:

- “Per què els meus pares es barallen tant? No m’agrada escoltar els seus crits”

L’avi va fer com si no hagués escoltat res. Silenci. Jan va fixar la mirada en el colom que alçà el vol.

-“Avi, vull volar”

Aquestes van ser les seves paraules després d’una estona. Volia fugir, allunyar-se dels crits de casa cada vegada que comencés una batalla i tornar per quan hagués acabat. L’avi sabia què era el que el seu net sentia. Els nens, encara que siguin nens, se n’adonen de les coses que pasen al seu voltant.

- “Veus tots els coloms de la plaça?- va senyalar - Veus com es barallen pel menjar? Tothom, de vegades, ens barallem. Però, el més important és saber fer les paus. Els teus pares s’estimen, i t’estimen a tu també.”

Va començar el col.legi i no van perdre el costum de fer el passeig de cada tarda. Tot just acabava els deures el Jan, plegats sortien al carrer. Els pares treballaven fins a molt tard i com no arribaven a casa fins l’hora de sopar, l’avi estava tota la tarda amb ell. L’àvia els acompanyava poc sovint perquè preferia estar a casa. Sempre passaven per davant de l'estàtua de Colon i el Joan li explicava les aventures de Cristòfor Colom al descobrir les terres d’Amèrica.

- “Descobriré un lloc on mai no ha estat ningú, - deia el Jan- serà el millor lloc dels llocs, on tots els nens podrem jugar i gaudir.”

El Joan li deixava somiar, somiar en gran, perquè a cap nen se li hauria de treure el dret a somiar, a deixar volar la seva imaginació. De vegades, anaven fins al port per veure els vaixells i les orenetes volar cel amunt. Somiaven en ser mariners o comercials, i lluitaven amb els pirates de les aigües més tenebroses de la mar.

El que més els hi agradava era caminar per Las Ramblas, veure passar als turistes amunt i avall i palpar el soroll dels carrers. Barcelona sempre romandria viva al llarg dels anys. Quan volien una mica de tranquil·litat es deixaven perdre pels carrerons més estrets del gòtic de Barcelona, com el carrer Princesa o el carrer Moncada. Mentres el Jan li paralava a l’avi les seves aventures del col.legi, l’avi recordava les històries de quan era jove.
 
pepa | Inici: La memòria de l’arbre
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]