F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió / Registrar-se|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Al circ (Laia Monsalve )
IES ALFRED AYZA (Peníscola)
Inici: Com llàgrimes en la pluja (Jordi Sierra i Fabra)

Capítol 1 – LA TOMBA

La tomba tornava a estar plena.

Gairebé semblava mentida.

Flors, ampolles de tot tipus, però preferentment de cervesa, a mig consumir, fotografies, polseres i collarets fets a mà, joguines com ara ossos de peluix o petites naus espacials de Star Trek i Star Wars, pòsters, còmics...

Cada setmana passava el mateix, i cada setmana la Grace al·lucinava.

No tant pel fanatisme o la devoció dels fans, sinó per la mena d'objectes que deixaven a la tomba. Per exemple ell ja no prenia alcohol. Per exemple, ell no havia dut mai polseres ni collarets. Per exemple, allò dels ossos de peluix, que havia estat una invenció o una d'aquelles frases típiques de l'estil: "A la meva filla li agraden els ossos de peluix." Quan un famós deia alguna cosa com aquella, per als seguidors era com un manament.

I això que ell mai havia estat famós.

Almenys en vida.

La Grace va començar a recollir-ho tot.

Duia una bossa per a les ampolles, sempre mig buides, i una altra per a la resta d'objectes. Les ampolles i les llaunes, primer les buidava en un costat de la tomba. Era la feina més lenta i pesada. Amb la part dura acabada, arribava la fàcil. Recollia els regals, però sense agror ni violència. De fet, ho feia amb cura. Si més no, respectava el fervor de les persones que havien viatjat fins allà, tan lluny segurament de casa seva, per retre el darrer tribut a l'heroi caigut, a la llegenda.

Perquè ara sí que era això: una llegenda.




Capítol 1:  El ganivet



Poppy Flaubertman era una xica molt ordinària . L'única cosa que distingia Poppy d'altres persones era el seu cabell, de color rosa brillant i fins a la part baixa de l'esquena. Una altra cosa que feia que Poppy destacara era el fet que podia fer màgia, és clar. Però aquesta era una habilitat necessària si volies treballar al circ del Sr. Straggoti, el millor circ de tota Anglaterra. Almenys això és el que deia Sam, el propietari del circ. Fill d'un ric i avariciós empresari, Sam Smith, (aquest no era el seu nom real, en realitat ningú al circ sabia el seu nom vertader). Només sabien que era ell qui els contractava al circ. Cada persona que treballava al circ havia rebut un dia una carta morada suspesa a l'aire a la porta, convidant-los a conèixer Sam. Quan l'agafaven per llegir-la, la carta es transformava en un guant morat. Si li donaven la mà, apareixien en una botiga vella i polsegosa. La botiga estava plena de prestatgeries plenes de llibres vells en llengües estrangeres i de veles, que donaven a l'habitació un aspecte tètric. Al centre de l'habitació hi havia una taula i una cadira, damunt la taula hi havia un paper:



Benvingut/da al circ del Sr.Stragotti!

Estem encantats d'anunciar-li que té un lloc de treball al nostre meravellós circ. Reuneixi's amb nosaltres el 19 de novembre de 1901, a les 21:00. Si està interessat/da, si us plau firmi a baix



Atentament, Sam

I per descomptat, tothom signava. Si hi havia una cosa vertadera que coneixien els que treballaven al circ era que a Sam Smith no li agrada que li diguen que no.



Cap al 1340, el circ comptava amb 354 treballadors. Malauradament, la pesta negra se'ls va endur quasi tots. Aquesta era la història preferida de l'Avi Neil, que s’hi va unir al circ cap al 1351., Sempre la contava vora el foc mentre Poppy i els seus amics escoltaven com xiquets. Com ell hi havien 5 persones al circ, tenien més de 600 anys i es negaven a jubilar-se:

-Servei fins a la mort, mia cara- li va dir Elisabetta Coppola, la dona més vella que Poppy hagués conegut mai. Als seus 631 anys, la senyora Coppola mai no sortia de la seva habitació sense anar ben maquillada i amb el pél taronja ben acomodat a sota del cap en un pentinat complicat.

Encara faltaven mesos per al malson en que es convertiria aquella nit freda de primavera, quan Poppy va notar canvis al caràcter de Sam, cada vegada estava més irascible i malhumorat.

Quan es va unir al circ, cap al 1989, era una xica de 19 anys, tímida i òrfena. Quan va veure la invitació no en va dubtar un instant. Al arribar al circ es va sentir com a casa, va fer amics de seguida, en particular un: Sam Smith.

Sam havia vist en Poppy tot el que ella no veia i ella veia Sam com el seu salvador, aquella mateixa nit Sam la va invitar al seu carruatge. Després d’aquella nit, es convertiren en parella. Tots deien que Sam pareixia un altre, estava sempre content. Per això Poppy es va estranyar tant quan un dia mentre practicaven per a l’actuació d’aquella nit, Sam es va posar a cridar com un boig perquè Oliver i Olivia Hamilton no feien els salts exactament iguals. Els germans Hamilton, germans que serien idèntics si fossiín del mateix gènere, eren els millors amics de Poppy:

-Per què no podeu saltar igual? Si sou idèntics collons!- va cridar Sam a Oliver

-No passa res, intenta-ho una altra vegada- va dir Poppy intentant fer les paus.



-Calla - li va escridassar Sam fent un moviment amb la mà, com si fora un gos. Dolguda i enfadada, va fer un esforç per no plorar. Aquest era l’home que tant l’estimava? Oliver va intentar per desena vegada saltar agafant-se al trapezi amb els llavis apretats, quan va caure al matalàs, Sam es va tornar boig i va haver d'anar a relaxar-se. Quan va tornar, entrada la nit, Poppy el va sentir disculpant-se amb els germans. Després va anar on estava Poppy, i es va disculpar amb ella també. Descansant el cap sobre el seu coll, la xica va notar l'olor fort de l'alcohol i del tabac que tant li agradava fumar. I es va adonar que no seria l'última vegada que seria sotmesa a la seva ira.



Però d’això feia quasi un any i Sam havia tornat a estar content i tot pareixia perfecte. Fins a aquella malaurada nit de primavera.



Poppy estava tranquil·lament llegint un llibre al seu carruatge quan va sentir l’alarma, es va posar de peu en un salt i es va preparar per a actuar. Quan va sortir minuts després, amb la roba d’actuar i el pèl en una llarga trena rosa, no esperava trobar-se amb la seva àvia, morta anys abans.

Poppy havia perdut els seus pares als 10 anys, en un accident, i la seva àvia la va acollir. Als 76 anys, Kendra Chester estava estava més boja i era més excèntrica que la darrera vegada que l'havia vist. Quan va arribar a la casa de la seva àvia es va trobar un món completament diferent, totes les parets de la casa estaven pintades amb paisatges verdíssims, papallones de mil colors revolaven per tot arreu, al jardí, l'herba feia un metre i mig i tenia les flors més estrambòtiques de tota Anglaterra, flors de tots els colors, mesures i formes creaven el paisatge més bonic que hagués vist mai. A Londres no solia haver-hi molt de sol, però la casa de la senyora Chester semblava estar al camp en comptes de la ciutat, el sol s’esmunyia tots els dies per les incomptables finestres de les habitacions. Poppy mai havia tingut cap institutriu, ni, per descomptat, havia anat mai a una escola. La seva àvia li va ensenyar tot el que necessitava saber: llengua, matemàtiques, pintura…Però quan tenía 18 anys la seva àvia es va morir d’un atac de cor als 84 anys. A l’any següent es va unir al circ:

- Àvia Kendra? Ets tu?-va preguntar amb veu tremolosa.

La seva àvia, tan volguda estava irreconeixible. El frondós pèl que posseïa s'havia reduït a uns quants pèls., Dels seus braços, que tan tendrament l’havien abraçada, quasi només hi quedaven els ossos groguencs i plens de floridura per l'humitat. Portava el mateix vestit negre amb el que l’havien enterrada, encara que pareixia un altre, brut i humit, s’apegava al seu cos i revelava una figura esquelètica i en procés de descomposició. El pitjor era la cara, la pell, anys enrere llisa i brillant, estava ara grisa i plena d'arrugues.La boca es desfeia en un rictus agonitzant i els ulls blaus que tant carinyosament l’havien mirada estaven ara buits i negres. Va moure una ossuda mà cap a la seva neta, li va assenyalar el cor i va assenyalar l’eixida del circ:

-L’eixida? Q-Què vols dir, àvia?- va preguntar Poppy, plorant.

L’enyorava, desitjava tornar a tindre 11 anys i llegir un conte amb la seva àvia al costat, com tantes nits havien fet o cuinar i esclatar les dos a riure perquè se’ls havia cremat el pastís. Volia tornar amb la seva millor amiga, adormir-se mentre ella li acariciava la cara i li cantava.

Abans de donar-li temps a contestar, l'àvia de Poppy es va desfer en pols negre i se’n va anar volant amb el vent.



De sobte, es va escoltar l’alarma per segona i última vegada, es va eixugar les llàgrimes de la cara i va anar cap a l’escenari. Era hora d’actuar.



L’actuació va ser magnífica. Mentre Poppy i els seus amics anaven cap a un pub que hi havia prop, la gent no deixava d’aplaudir.

Quan van entrar, van seure en una taula a prop de la finestra, es veia a la gent sortint del circ, parlant animadament.

Hi van estar asseguts hores, veient les persones passar i parlant de l'actuació d'aquell dia. Al cap de mitja hora, es va unir Sam.

Després d’un parell d’hores i múltiples botelles buides a la taula, tothom reia, menys Oliver que mirava a Sam nerviosament.



Feia unes setmanes, Oliver havia anat a l’habitació de Sam a demanar-li una cosa. A l’entrar, va sortir ràpidament, blanc com la cera, no ens va voler dir el que havia vist però des d’aquell dia era més cautelós amb Sam:

- Us recordeu de quan Arthur Walsh va caure del trapezi i per dissimular que li sagnava el nas va dir que era vi- va dir Aria Baker rient. Sam es va aixecar:

- Vaig fora a fumar

- T'acompanyo- va dir Oliver, tots es van estranyar, mai fumava, només bevia i no molt sovint.

Mentre els altres parlaven animadament, Poppy mirava al seu amic per la finestra.



Sam estava d’esquenes a ella, fumant. Oliver estava parlant amb ell, amb expressió preocupada. Se’n va adonar de que Poppy els estava mirant. Sam i Oliver van caminar cap al carrer empedrat que donava al centre de la ciutat:

- Ara torno- li va dir als seus amics mentre s'aixecava de la cadira.



Encara que era març, al sortir del pub la va rebre un vent gelat. Va mirar al carrer on havien desaparegut Sam i Oliver, no hi havia fanals i l'única font de llum provenia d'una casa propera. Va caminar fins a la cantonada que separava els carrers. Va arribar a temps per a veure les sabates de Oliver desaparèixer per la cantonada, es va apropar més. Els va seguir durant el que semblaven hores pel laberint de carrers fins a un carreró fosc. Poppy es va fixar en que Oliver estava tremolant, Sam en canvi estava fumant tranquil·lament recolzat a la paret mirant Oliver amb ulls inquisitius:

- Què vols dir-me?- Li va preguntar Sam

- Ja saps què et vull dir

- Ah sí?- Va contestar, amb una sonrisa sarcàstica- Des de quan ho saps?

-Des de que et vaig veure amb aquell imbècil de Wamsley amenaçant a Adam Baxter, la setmana passada- Va dir desafiant. Poppy es va adonar de qui estava parlant Oliver. El senyor Wamsley, era el comptable del circ i millor amic de Sam. Encara que Poppy l’havia vist poques vegades, se’n recordava d’ell. El senyor Wamsley era un home baix i gros, que s'estava quedant calb amb ulls vidriosos d’un blau pàl·lid. Quan Poppy el va conéixer, es va estranyar.Com podien un home així i Sam ser amics? Sam era carismàtic i segur d’ell mateix mentre que el senyor Wamsley era tímid i maldestre:

- I què vas veure exactament?- Li va preguntar Sam a Oliver, mentre feia girar el cigarret entre els dits

- Tot- va contestar- tot el que vau fer l'amenaça, el xantatge…

- I?- Va preguntar, ara interessat

- I com el vau arrossegar al carreró…A aquest mateix carreró, de fet - va dir intentant que no se li notés la por a la veu- Sou uns monstres, t-tu i Wamsley i-i ho contaré tot!

- Per descomptat - va contestar, apagant el cigarret amb el peu - Sempre ho feu…quan podeu, és clar.



El moviment va ser tan ràpid que Poppy no es va adonar del que havia passat fins que Sam es va apartar. Llavors ho va veure i va desitjar no haver-ho vist mai.

Oliver va caure de genolls a terra, tenia la samarreta verda tacada de sang. Sam li havia clavat un ganivet a la gola:

-Llàstima - va dir,mentre agafava el ganivet - M'havies començat a caure bé.

Sam es va girar cap on estava Poppy i, sense haver-la vist, va desaparèixer per on havia vingut.

Poppy va anar fins on estava Oliver. Quan es va asseure al costat, va veure horroritzada uns ulls que ja no podien veure. Al cap d’uns pocs minuts van arribar els altres.Quan la va mirar ell va saber que ella ho sabia tot

Després Poppy, amb el cap recolzat a les cames de Sam, jurava venjança, ell es va treure el ganivet tacat de sang de la butxaca.



 
Laia Monsalve | Inici: Com llàgrimes en la pluja
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]